Vés al contingut

Chloë Sevigny

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaChloë Sevigny
Imatge
(2025) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(en) Chloë Stevens Sevigny Modifica el valor a Wikidata
18 novembre 1974 Modifica el valor a Wikidata (51 anys)
Springfield (Massachusetts) Modifica el valor a Wikidata
ResidènciaNova York Modifica el valor a Wikidata
FormacióDarien High School Modifica el valor a Wikidata
Alçada1,73 m Modifica el valor a Wikidata
Color dels ullsBlau Modifica el valor a Wikidata
Color de cabellsRos Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactriu, dissenyadora de moda, directora de cinema, model, actriu de televisió, actriu de cinema, guionista Modifica el valor a Wikidata
Activitat1992 Modifica el valor a Wikidata -
Premis

Lloc webchloesevigny.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0001721 TMDB (persona): 2838 Rottentomatoes: celebrity/chloe_sevigny Allmovie (artista): p230831 TCM (persona): 174534 Last.fm: Chloë+Sevigny Musicbrainz: 0966e560-54f8-4405-908b-89009e135425 Discogs: 231569 Allmusic: mn0001299384
X: OfficialChloeS Instagram: chloessevigny Threads: chloessevigny Modifica el valor a Wikidata

Chloë Sevigny (Springfield, 18 de novembre de 1974)[1][2] és una actriu de cinema i televisió, dissenyadora de moda i model estatunidenca. Es va donar a conèixer per la seva àmplia carrera com a actriu a mitjan dècada del 1990, i pel seu treball com a model per a la revista novaiorquesa Sassy, per la qual va ser catalogada com la nova «noia de moda», atraient l'atenció dins del circuit de la moda de Nova York.[3]

Sevigny va debutar al cinema amb un paper protagonista en la controvertida pel·lícula Kids (1995) de Larry Clark, actuació que li va valer una nominació al premi Independent Spirit. Una llarga llista de papers en pel·lícules independents i sovint avant-garde al llarg de la dècada va consolidar Sevigny com una icona del cinema independent.[4] El 1999 que va aconseguir el reconeixement crític i comercial pel seu paper a Boys Don't Cry, per la qual va ser nomenada als premis Oscar i Globus d'Or com a millor actriu de repartiment.

Va continuar actuant generalment en pel·lícules independents i cinema art, com American Psycho (2000), Party Monster (2003), The Brown Bunny (2003) i Dogville (2003). L'any 2006 Sevigny va aconseguir un paper estel·lar en la sèrie de televisió d'HBO, Big Love, per la qual va rebre un Globus d'Or com a millor actriu de repartiment de sèrie, miniserie o telefilm de l'any 2010. També ha treballat en dues obres de teatre off-Broadway i ha protagonitzat diversos videoclips. A més, ha dissenyat diverses col·leccions de roba.[5]

Trajectòria

[modifica]

Chloë Stevens Sevigny va néixer a Springfield[6][7][8][9] i va créixer a Darien (Connecticut), al costat de la seva mare, Janine Malinowski, d'ascendència polonesa,[8] i el seu pare, H. David Sevigny, un comptador i pintor d'interiors d'ascendència francocanadenca.[10] El seu pare va morir de càncer l'any 1996.[10] Té un germà més gran, Paul, actualment discjòquei a Nova York.[11] Durant els seus estius, Sevigny sovint assistia a grups de teatre, i protagonitzava obres de la YMCA; sempre va aspirar a ser actriu.[2][12] De nena sovint jugava a disfressar-se amb roba que la seva mare li comprava en locals de segona mà, la qual cosa va descriure com a «instintiu» per a ella.[13] Va ser criada en una família catòlica.[12][14][15] Durant la secundària, sovint cuidava a l'actor Topher Grace i a la seva germana petita.[16] Malgrat la reputació de classe alta i adinerada de la ciutat de Darien, els pares de Sevigny eren una família humil, i d'adolescent va treballar escombrant pistes de tennis en un club de camp.[17]

Durant la seva adolescència, Sevigny es va tornar rebel: «Jo estava ben educada, i la meva mare era molt estricta. Però igualment passava el temps aen l'estació Mobil i fumava cigarrets».[13] A més va començar a referir-se a la seva ciutat com a «Darien ària»,[18] per a tractar de diferenciar-se de la classe alta i la reputació Ivy League de la comunitat. En els seus dos últims anys de secundària, Sevigny fins i tot es va rapar el cap i va vendre el pèl a un fabricant de perruques de Broadway.[12] Va admetre obertament haver experimentat amb drogues d'adolescent, especialment amb al·lucinògens, però va afirmar que mai no va ser una «bona drogoaddicta»; malgrat això, va ser enviada pels seus pares a reunions d'Alcohòlics Anònims després de consumir marihuana i drogues al·lucinògenes.[19] «Vaig tenir una meravellosa vida familiar. Crec que estava avorrida i simplement m'encantava prendre al·lucinògens, però sovint sento que com ho vaig experimentar quan era més jove ara no hi tinc interès com a adulta. Conec a molts adults que no ho van fer, i és molt més perillós començar a experimentar amb drogues d'adult», va comentar a The Times l'any 2007. Sovint s'ha descrit a si mateixa com a «solitària» i una «adolescent deprimida».[16] La seva única activitat extracurricular era ocasionalment patinar en skate amb el seu germà gran, i passava la major part del seu temps lliure a la seva habitació: «Sobretot cosia. No tenia res millor a fer, així que feia la meva pròpia roba».[18]

Als 18 anys, Sevigny es va mudar de Connecticut a un apartament a Brooklyn. Allí, el 1993, va ser descoberta en un carrer de l'East Village per una editora de moda de la revista Sassy, que estava tan impressionada amb l'estil de Sevigny que li va oferir incloure-la a la revista.[10] «A la dona de Sassy solament li agradava el barret que portava», va dir.[20] Més endavant va fer de model per a la revista i també per a X-girl, la marca de moda de Kim Gordon de Sonic Youth. Durant aquella època, l'escriptor Jay McInerney la va trobar a la ciutat de Nova York i va escriure un article de set pàgines sobre ella a The New Yorker, en el qual la va sobrenomenar la nova it-girl ('noia de moda').[21] A continuació va aparèixer a la coberta de l'àlbum del grup Gigolo Aunts, Flippin' Out i l'EP Full-On Bloom,[22] i també va tenir un paper en un videoclip de The Lemonheads.

Carrera com a actriu

[modifica]

Primers treballs (1995-1999)

[modifica]

Sevigny va conèixer al jove guionista i aspirant a director Harmony Korine al Washington Square Park de Nova York durant el seu últim any de secundària.[20][23] Es van fer bons amics, i ella acabaria essent contractada en la pel·lícula independent de baix pressupost Kids (1995).[10][24] Dirigida per Larry Clark i escrita per Korine, Sevigny interpreta a una adolescent de Nova York que descobreix ser VIH positiva. Segons Sevigny, ella va ser triada per a un paper molt més breu, però va acabar reemplaçant a l'actriu canadenca Mia Kirshner, qui no tenia experiència professional com a actriu.[2][25][26] Va dir sobre el seu càsting: «Harmony Korine va pensar que jo era una noia dolça i encantadora i li agradava el meu pèl ros».[20] No obstant això, Kids va resultar ser controvertida; la pel·lícula va ser classificada NC-17 per la Motion Picture Association of America a causa de la seva mostra explícita de la sexualitat i el consum de drogues involucrant-hi adolescents.[27] Malgrat la seva controvèrsia, Kids va tenir èxit entre la crítica i el públic: la periodista Janet Maslin va considerar la pel·lícula com «una trucada d'avís per al món modern» sobre la naturalesa del jovent en la vida urbana del moment.[28]

Després de Kids, Sevigny va continuar amb la pel·lícula independent de l'actor i director Steve Buscemi, Trees Lounge (1996), interpretant un paper relativament petit com a l'enamorada de Buscemi. Durant aquesta època la directora Mary Harron (després d'haver vist Kids) li va oferir un paper menor a la seva pel·lícula, I Shot Andy Warhol (1996). Harron va situar a Sevigny en la botiga de roba Liquid Sky del SoHo, on treballava llavors. Sevigny va fer la seva primera audició, però al final va decidir rebutjar el paper;[20] més tard treballaria amb Harron a American Psycho (2000). En comptes d'acceptar el paper a I Shot Andy Warhol, Sevigny va protagonitzar i va treballar com a dissenyadora de modes a Gummo (1997),[29] escrita i dirigida per Harmony Korine, qui va estar involucrat romànticament amb Sevigny durant el rodatge.[29][30] Gummo va ser tan controvertida com el debut de Sevigny; ambientada a Xenia (Ohio), la pel·lícula mostra un munt de personatges nihilistes en un poble dels Estats Units afligit per la pobresa, i presenta temàtiques com el sexe i l'abús de drogues, així també com de la joventut alienada i antisocial de l'Oest Mitjà dels Estats Units[31][32] Recordant la naturalesa de confrontació de la pel·lícula, Sevigny la va citar com un dels seus projectes favorits: «Els joves estimen aquesta pel·lícula. Ha estat robada de tots els Blockbuster dels Estats Units. S'ha transformat en una pel·lícula de culte».[20] La pel·lícula va ser dedicada el pare de Sevigny, que va morir abans de l'estrena.[33]

Després de Gummo, Sevigny va coprotagonitzar el thriller neo-noir Palmetto (1998), personificant a una jove segrestada de Florida al costat de Woody Harrelson. Més tard va tenir un paper protagonista com una graduada del Hampshire College a la cinta del període sardònic The Last Days of Disc (1998), al costat de Kate Beckinsale. La pel·lícula va ser escrita i dirigida pel director Whit Stillman i detalla l'ascens i caiguda de l'escena de clubs de Manhattan a principis dels anys 1980. Stillman va dir de Sevigny: «Chloë és un fenomen natural. No estàs dirigint, ella no està actuant, és real».[29] Janet Maslin de The New York Times va escriure que Sevigny «és seductivament recatada» en el seu paper d'Alice.[34] La pel·lícula va ser ben rebuda en general, no obstant no va ser un èxit de taquilla als Estats Units, recaptant solament 3 milions de dòlars;[35] tot i que des de llavors ha tingut cert èxit com a pel·lícula de culte.[36][37]

Cap a la fama (1999-2003)

[modifica]

Sevigny es va unir al repartiment del drama independent Boys Don't Cry (1999) després que la directora Kimberly Peirce veiés la seva actuació en The Last Days of Disc.[29][38] El paper de Sevigny a Boys don't cry, una pel·lícula biogràfica sobre el transsexual Brandon Teena, qui fou violat i assassinat el 1993, va ser el treball responsable del seu pas cap l'estrellat i el seu èxit mainstream.[39][40] Sevigny va interpretar a Lana Tisdel, una jove que s'enamora de Teena, al principi, sense saber que havia nascut dona. Boys Don't Cry va ser ben rebuda per la crítica i va tenir un èxit moderat a taquilla.[41] L'actuació de Sevigny va ser particularment elogiada: The Los Angeles Times va ressaltar que Sevigny «interpreta el paper inquietantment»,[42] Roger Ebert de The Chicago Sun Times va indicar que «és Sevigny qui ens facilita l'entrada a la trama»[43] i Rolling Stone va escriure que Sevigny dona «una actuació que queda gravada a la memòria».[44] La directora Kimberly Peirce va reafirmar la mateixa impressió que els crítics: «Chloë simplement es va lliurar al personatge. Va mirar un vídeo de Lana. Es va transformar en ella molt naturalment. No és una d'aquestes actrius de Hollywood que fa dietes i cirurgies plàstiques. Mai no descobreixes del tot la seva interpretació».[20] Per aquest paper Sevigny va ser nomenada com a millor actriu de repartiment per als Premis Oscar i Globus d'Or,[45] i va guanyar els premis Independent Spirit i Satellite.[46][47]

Després de Boys Don't Cry, Sevigny va interpretar un personatge secundari a American Psycho (2000), basada en la controvertida novel·la homònima de 1991 escrita per Bret Easton Ellis. Sevigny interpreta a l'ajudant d'oficina de Patrick Bateman, interpretat per Christian Bale, un yuppie de Manhattan convertit en assassí en sèrie. La pel·lícula, com la novel·la en la qual es basa, va ser controvertida per la seva descripció de la violència gràfica i sexualitat en la societat de classe alta de Manhattan.[48][49] A més, es va reunir amb l'escriptor de Kids i director de Gummo, Harmony Korine, en l'experimental Julien Donkey-Boy (1999), interpretant la germana embarassada d'un esquizofrènic. Encara que no va arribar a ser estrenada als cinemes, va aconseguir algunes crítiques favorables; Roger Ebert es va referir a la pel·lícula com «un rodatge Freaks de l'equip d'El projecte de la bruixa de Blair» i va continuar dient que «hi ha moltes possibilitats que a la majoria de gent no li agradi i s'ofengui. En canvi, a d' altres, provocarà simpatia més que menyspreu».[50] Sevigny va continuar amb un paper menor al drama Un mapa del món (1999), al costat de Sigourney Weaver.

Entre 1998 i 2000, Sevigny va tornar a traslladar-se a Connecticut per a viure amb la seva mare i va treballar interpretant a la butch lesbiana al telefilm guanyador del premi Emmy If These Walls Could Talk 2 (2000),[51] la seqüela del telefilm dramàtic d'HBO, If These Walls Could Talk (1996).[29] Sevigny va acceptar el paper a la pel·lícula per ajudar a pagar la hipoteca de la seva mare; segons ella, és l'única pel·lícula que va fer pels beneficis econòmics.[29] Després d'aquesta actuació, li van oferir un paper de repartiment a la comèdia Legally Blonde (2001) al costat de Reese Witherspoon i amb un sou de 500.000 dòlars; Sevigny no va acceptar i el paper va ser per a Selma Blair.[29] En el seu lloc, va protagonitzar el techno-thriller francès Demonlover (2002) d'Olivier Assayas, al costat de Connie Nielsen, pel qual va haver d'aprendre el seu diàleg en francès.[24] Sevigny va descriure la filmació com a «estranya», en el sentit que el director Assayas rarament li parlava durant el rodatge, la qual cosa segons ella va ser difícil per la falta d'«aportació».[52] Després de passar gairebé tres mesos a França per a completar Demonlover, Sevigny va tornar a Nova York per a filmar el biopic dels Club Kids, Party Monster (2003); per casualitat, Sevigny coneixia diverses de les persones representades a la pel·lícula (Michael Alig i James St. James inclosos), a qui va conèixer durant les seves visites a l'escena de clubs de Nova York com a adolescent.[12]

A continuació, Sevigny va aconseguir un paper a Dogville (2003) de Lars von Trier, interpretant a una de les residents del petit poble de muntanya, al costat de Nicole Kidman, Lauren Bacall i Paul Bettany; la pel·lícula va rebre comentaris mixts i va ser titllada d'«anti-nord-americana» pels crítics Roger Ebert i Richard Roeper.[53] Posteriorment, evigny es va reunir amb l'estrella de Boys Don't Cry Peter Sarsgaard per a la pel·lícula biogràfica Shattered Glass (2003).

La controvèrsia de The Brown Bunny i el període següent (2003-2006)

[modifica]

L'any 2003, Sevigny va personificar el paper principal femení a The Brown Bunny (2003), pel·lícula sobre un solitari viatjant amb motocicleta que recorda al seu examant. La pel·lícula va aconseguir notorietat per la seva escena final, la qual té a Sevigny fent una fel·lació real al coprotagonista i director Vincent Gallo.[29][54] El film va ser estrenat al 56è Festival Internacional de Cinema de Canes i va provocar controvèrsies i crítiques per part del públic.[55] Sevigny va defensar la pel·lícula, dient: «És una llàstima que la gent n'escrigui tantes coses sense haver-la vist. Quan veus la pel·lícula té més sentit. És una pel·lícula d'autor. Hauria de ser projectada en museus. És com una pel·lícula d'Andy Warhol».[7][56][57][58] Després de l'estrena a Canes el 2003, l'agència de representants William Morris va eliminar a Sevigny com a client.[59] L'agència va declarar que l'escena estava «un nivell per sobre de la pornografia» i va assegurar que la carrera de Sevigny «podria no recuperar-se».[60] En una entrevista amb The Daily Telegraph l'any 2003, quan li van preguntar si es penedia de la pel·lícula, va respondre: «No, vaig estar sempre dedicada al projecte sol per la voluntat de Vincent. Tenia fe en la seva estètica (...) Tracto de perdonar i oblidar, en cas contrari em tornaria una vella amargada».[61]

Encara que la resposta vers la pel·lícula va ser negativa, alguns crítics van elogiar l'actuació de Sevigny; Manohla Dargis de The New York Times va dir: «A les actrius els han demanat i fins i tot intimidat perquè realitzin actes similars per als cineastes des que van aparèixer les pel·lícules, fins i tot darrere de portes tancades. La senyoreta Sevigny no s'està amagant darrere de l'escriptori de ningú. Diu el seu diàleg amb sentiment i posa la seua iconoclàstia just on tothom pot veure-la; pot estar boja, però també és inoblidable».[62] Roger Ebert va ressaltar que Sevigny va donar «veracitat i vulnerabilitat» a la pel·lícula.[63]

Sevigny en una conferència de premsa de Melinda i Melinda

Malgrat la desaprovació de la seva agència de representació cap a la pel·lícula (i el temor que l'actriu podria haver tacat la seva carrera per sempre), ella va continuar amb diversos projectes. Va tenir un paper important en el repartiment de la tragicomèdia Melinda i Melinda (2004) de Woody Allen, la qual Sevigny va descriure com una experiència «plaent».[16] Més tard va ser convidada a la popular sèrie de televisió Will & Grace, i va continuar amb alguns papers al cinema, incloent un breu paper a la seqüela de Dogville de Lars von Trier, titulada Manderlay (2005), i també a Broken Flowers (2005) amb Bill Murray. També va interpretar una de les amants del doctor Herman Tarnower a la sèrie de televisió d'HBO Mrs. Harris (2005) al costat de Annette Bening i Ben Kingsley. Després va tenir un paper com a monja catòlica que visita Àfrica en una de les tres històries de 3 Needles (2005), una pel·lícula d'episodis que tracta la prevalença de la sida a diverses parts del món. La seva actuació a la pel·lícula va ser elogiada; Dennis Harvey de Variety va dir que la seva actuació va ser «convincen»",[64] mentre que Kevin Thomas de Los Angeles Times es va referir a Sevigny com a «audaç i astuta».[65] Poc després de 3 Needles, Sevigny va interpretar al personatge principal en la pel·lícula indie experimental Lying (2006) al costat de Jena Malone i Leelee Sobieski, fent d'una mitòmana que reuneix tres conegudes per a un cap de setmana a la seva casa de camp al nord de Nova York; la pel·lícula va ser estrenada al 59è Festival Internacional de Cinema de Canes el 2006.

Big Love (2006-2011)

[modifica]

L'any 2006, Sevigny va aconseguir un paper estel·lar en la sèrie de televisió d'HBO Big Love, sobre una família polígama. Interpreta a Nicolette Grant, la confabuladora i addicta a les compres, filla del líder religiós i segona esposa d'un espòs polígam, interpretat per Bill Paxton. Sevigny va aconseguir encara més èxit amb un paper en la que seria la seva primera producció de gran pressupost,[66] com a l'esposa de Robert Graysmith a Zodiac (2007) de David Fincher, que explica la història de l'infame assassí del Zodíac de San Francisco.

Sevigny va protagonitzar el thriller psicològic independent The Killing Room (2009) i també My Són, My Són, What Have Ye Done (2009) de Werner Herzog, una pel·lícula de terror criminal basada en l'assassí Mark Yavorsky, produïda per David Lynch. També un rol al documental independent Beautiful Darling (2010), on narra la vida del transsexual Warhol superstar Candy Darling mitjançant diaris i cartes personals de Darling.[67][68] Al llarg de l'any 2009, Sevigny va continuar treballant en la quarta temporada de Big Love; mentre filmava la sèrie, va passar sis mesos de l'any vivint als afores de Los Angeles a prop de Santa Clarita, lluny de la seva casa a la ciutat de Nova York.[69]

Sevigny a la premiere de Barry Munday el 2010

Va continuar amb dos papers importants en dues comèdies independents: Barry Munday (2010) i Mr. Nice (2010);[70] en la primera, Sevigny interpreta la germana d'una dona casolana que espera un fill d'un faldiller recentment castrat (al costat de Patrick Wilson i Judy Greer); a Mr. Nic, va tenir un paper protagonista com a l'esposa del traficant de marihuana britànic Howard Marks, al costat de Rhys Ifans, la pel·lícula està basada en l'autobiografia de Marks del mateix nom.

El gener del 2010, Sevigny va guanyar un premi Globus d'Or com a millor actriu de repartiment pel seu paper en la tercera temporada de Big Love. La sèrie també va rebre nominacions en altres dues categories.[71] Durant la conferència de premsa després de guanyar el premi, Sevigny es va referir a les dones reprimides que viuen en poligàmia: «Aquestes dones estan extremadament reprimides. Haurien de ser ajudades. Ni tan sols saben qui és el president dels Estats Units».[72]

En una entrevista a The A.V. Club, a Sevigny li van preguntar si sentia que el missatge de la sèrie era que la poligàmia estava «malament». Va respondre: «No, per descomptat que no. Crec que hi ha més paral·lelismes amb els drets dels gais i l'estil de vida alternatiu més que 'la poligàmia està malament'. Crec que en realitat aproven a la gent que decideix viure aquest estil de vida fora de les sectes fonamentalistes».[73] Durant la mateixa entrevista, Sevigny va mostrar la seva decepció amb la quarta temporada de la sèrie, anomenant-la «horrible» i «molt novel·lesca», encara que va comentar que li encanta el seu personatge però la sèrie «es va allunyar del que era».[73][74] Més endavant es va penedir del que va dir,[75] afirmant que estava molt «exhausta» i «no estava pensant en el que estava dient»; a més es va disculpar amb els productors de la sèrie: «No vull que pensin que estava mossegant la mà de qui m'alimenta, perquè òbviament estimo la sèrie i sempre en vaig ser favorable. No voldria que ningú em malinterpretés o pensés que no estava essent agraïda».[75]

El juny de 2010, fou protagonista a The Wait, al costat de Jena Malone i Luke Grimes; un thriller psicològic sobre dues germanes que decideixen mantenir a la seva recent difunta mare a casa seva després de rebre una trucada telefònica dient que seria ressuscitada. Aquesta pel·lícula és la segona col·laboració de Sevigny amb el director M. Blash i l'actriu Malone, després de Lying de 2006. La filmació va començar el 20 de juny de 2010 a Portland.[76]

Filmografia

[modifica]

Cinema

[modifica]
Any Títol Personatge
1995 Kids Jennie
1996 Trees Lounge Debbie
1997 Gummo Dot
1998 Palmetto Odette
1998 The Last Days of Disco Alice Kinnon
1999 Boys Don't Cry Lana Tisdel
1999 Julien Donkey-Boy Pearl
1999 A Map of the World Carole Mackessy
2000 American Psycho Jean
2000 If These Walls Could Talk 2 Amy
2002 Ten Minutes Older
2002 Demonlover Elise Lipsky
2003 Party Monster Gitsie
2003 Death of a Dynasty Sexy Woman
2003 Dogville Liz Henson
2003 The Brown Bunny Daisy
2003 Shattered Glass Caitlin Avey
2004 Melinda and Melinda Laurel
2005 Manderlay Philomena
2005 Broken Flowers Assistent de Carmen
2005 3 Needles Clara
2006 Lying Megan
2006 Sisters Grace Collier
2007 Zodiac Melanie
2009 The Killing Room Emily Reilly
2009 My Son, My Son, What Have Ye Done? Ingrid
2009 Beloved Kim
2010 All Flowers in Time Holly
2010 Beautiful Darling Candy Darling
2010 Barry Munday Jennifer Farley
2010 Mr. Nice Judy Marks
2013 The Wait Emma
2013 Lovelace Rebecca
2014 Little Accidents Kendra
2014 Electric Slide Charlotte
2014 The Beckoning
2015 Black Dog, Red Dog Ali
2015 Horror Alex Cox
2016 Antibirth Sadie
2016 Love and Friendship Alicia Johnson
2016 Dr. Del Brandy Sommers
2016 Look Away Carolyn
2016 Kitty N/A
2017 El sopar (The Dinner) Barbara Lohman
2017 The Snowman Sylvia Ottersen/Ane Pedersen
2018 Lizzie Lizzie Borden
2019 Love Is Blind Carolyn
2019 The Dead Don't Die Minerva Morrison
2019 White Echo
2019 The True Adventures of Wolfboy Jen

Televisió

[modifica]
Any Títol Personatge Notes
2004 Will & Grace Monet Episodi: "East Side Story"
2005 Mrs. Harris Lynne Tryforos
2006–2011 Big Love Nicolette Grant 53 episodis
2011 RuPaul's Drag Race Herself 2 episodis
2012 Law & Order: Special Victims Unit Christine Hartwell Episodi: "Valentine's Day"
2012 Hit & Miss Mia 6 episodis
2012 Louie Jeanie Episodi: "Looking for Liz/Lilly Changes"
2012 American Horror Story: Asylum Shelley 6 episodis
2013 Portlandia Alexandra 9 episodis
2013 The Mindy Project Christina 6 episodis
2014 Doll & Em Herself 2 episodis
2014 The Switch Sü Phan, Chris Episodi pilot[128]
2014 Those Who Kill Catherine Jensen 10 episodis
2014 The Cosmopolitans Vicky Frasier Episodi pilot
2015–2016 Bloodline Chelsea O'Bannon 10 episodis
2015–2016 American Horror Story: Hotel Dr. Alex Lowe 12 episodis

Premis i nominacions

[modifica]
Premis
Nominacions

Referències

[modifica]
  1. ↑ «NLS/BPH: Other Writings, Say How? A Pronunciation Guide to Names of Public Figures». Library of Congress, 06-05-2008. [Consulta: 8 març 2010].
  2. 1 2 3 «Arrow In the Head Interview: Chloë Sevigny on Zodiac.». Arrow in the Head, 01-03-2007. Arxivat de l'original el 2007-03-11. [Consulta: 12 setembre 2009].
  3. ↑ «I'm the It Girl: Style Icon: Chlöe Sevigny». I'm the It Girl, 21-07-2009. Arxivat de l'original el 2009-08-01. [Consulta: 12 setembre 2009].
  4. ↑ Jessica Brinton «Chloë Sevigny, queen of cool». The Times [Londres], 17-05-2009 [Consulta: 10 juliol 2010]. Arxivat 2021-02-16 a Wayback Machine.
  5. ↑ «Opening Ceremony New York». Arxivat de l'original el 2010-02-11. [Consulta: 13 febrer 2010].
  6. ↑ Sevigny no va néixer a Darien, CT; la ciutat no té hospital, i diverses fonts citen a Springfield, DT.. com la seva ciutat natal.
  7. 1 2 The Insider.com. «Chloë Sevigny at The Insider». The Insider. Arxivat de l'original el 17 d'agost de 2010. [Consulta: 10 març 2010].
  8. 1 2 «Chloë Sevigny (II) Biography». [Consulta: 2 març 2010].
  9. ↑ «Springfield». Probert Encyclopedia. Arxivat de l'original el 2011-06-08. [Consulta: 8 juny 2011].
  10. 1 2 3 4 «Chloe Sevigny Biography (1974–)». Film Reference. [Consulta: 17 abril 2009].
  11. ↑ «A&M Entertainment: Paul Sevigny». A&M Entertainment. [Consulta: 15 març 2010].
  12. 1 2 3 4 Gross, Terry. «Plenty of 'Big Love' For HBO Star Chloë Sevigny», 02-03-2010. [Consulta: 3 març 2010].
  13. 1 2 Gristwood, Sarah «The Coolest Girl In The World». The Independent [Londres], 01-10-2000 [Consulta: 29 març 2010].
  14. ↑ «Chloe Sevigny Is Uncomfortable Filming Sex Scenes», 27-02-2006. Arxivat de l'original el 2015-10-17. [Consulta: 17 setembre 2007].
  15. ↑ O'Sullivan, Charlotte «The Girl With A Thorn In Her Side». The Independent [Londres], 30-08-2003 [Consulta: 2 març 2010].
  16. 1 2 3 Aames, Ethan. «Chloe Sevigny in Melinda and Melinda.». Cinema Confidential News (Cinecon), 15-03-2005. [Consulta: 2 març 2010].
  17. ↑ Apodaca, Rosa «Chloë Sevigny: Beyond the labels». Los Angeles Times, 18-03-2007 [Consulta: 3 setembre 2009].
  18. 1 2 Error: hi ha arxiuurl o arxiudata, però calen tots dos paràmetres.Sischy, Ingrid. «Destiny calls Chloe». Interview Magazine, 01-08-1995. [Consulta: 29 desembre 2009].
  19. ↑ «Being Chloe». Times Online [Londres], 29-04-2007 [Consulta: 30 desembre 2009]. Arxivat 2021-02-16 a Wayback Machine.
  20. 1 2 3 4 5 6 Kennedy, Dana «Oscar films/First timers; Who Says You Have to Struggle to Be a Star?». The New York Times, 12 març 2000.
  21. ↑ "Chloe's Scene", The New Yorker, 7 de novembre de 1994, pp 182–192
  22. ↑ «Biography of Chloe Sevigny». Allamericanspeakers.com. [Consulta: 22 gener 2008].
  23. ↑ «Harmony Korine Official Website». Harmony Korine.com. Arxivat de l'original el 2010-04-21. [Consulta: 8 gener 2010].
  24. 1 2 «Chloe Sevigny Films». Chloe Sevigny.info.. Arxivat de l'original el 2010-01-26. [Consulta: 7 gener 2010].
  25. ↑ «Buzzine». Buzzine Interview with Chloe Sevigny for Zodiac.. Arxivat de l'original el 2009-08-21. [Consulta: 8 gener 2010].
  26. ↑ «Filmmaker Magazine». Peter Bowen on Larry Clarke's Kids'. [Consulta: 11 gener 2010].
  27. ↑ "Controversy: 'Kids' for Adults," Newsweek, 20 de febrer de 1995
  28. ↑ Kids a Rotten Tomatoes; 22 de maig de 2007.
  29. 1 2 3 4 5 6 7 8 «Chloë's world: Ryan Gilbey meet actress Chloë Sevigny». The Guardian, 16-02-2008 [Consulta: 7 gener 2010].
  30. ↑ Chicago Sun Times «Style stolen in Gummo». [Consulta: 19 gener 2010]. Arxivat 2014-06-29 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2014-06-29. [Consulta: 23 gener 2021].
  31. ↑ Levy, Emanuel «Gummo». Variety, 14-09-1997 [Consulta: 9 novembre 2009].
  32. ↑ «Classification information for Gummo.». Arxivat de l'original el 16 d'octubre de 2010. [Consulta: 12 juliol 2010].
  33. ↑ Nota: "This film is dedicated to David Sevigny, a beautiful sailor"; crèdits finals de Gummo.
  34. ↑ Maslin, Janet «Film Review: Last Days of Disc, Night Life of the [sic Young, Urban and Genteel]». The New York Times, 28-05-1998 [Consulta: 1r gener 2010].
  35. ↑ «The Last Days of Disc.».
  36. ↑ Lanthier, Joseph «The Last Days of Disc: The Criterion Collection». Slant Magazine, 25-08-2009 [Consulta: 8 gener 2010]. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2011-06-06. [Consulta: 5 març 2019].
  37. ↑ «MoMA PopRally – The Last Days of Disc». The Museum of Modern Art.
  38. ↑ Sevigny, Chloë (2009). The Last Days of Disc (DVD). The Criterion Collection.
  39. ↑ «O.S. 8th Circuit Court of Appeals — JoAnn Brandon v Charles B. Laux». Arxivat de l'original el 2009-03-06. [Consulta: 7 desembre 2006].
  40. ↑ Howey, Noelle. «Boys Do Cry», 22-03-2000. [Consulta: 7 desembre 2006].
  41. ↑ «Boys Don't Cry (1999)».
  42. ↑ Turan, Kenneth «'Boys Don't Cry': Devastating Price of Daring to Be Different». The Los Angeles Times, 22-10-1999 [Consulta: 7 gener 2010].
  43. ↑ Ebert, Roger «Boys Don't Cry». The Chicago Sun Times, 22-10-1999 [Consulta: 7 gener 2010]. Arxivat 2012-07-14 at Archive.is «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2012-07-14. [Consulta: 9 gener 2022].
  44. ↑ Boys Don't Cry en Rotten Tomatoes; Plantilla:Retrieved
  45. ↑ Error: hi ha arxiuurl o arxiudata, però calen tots dos paràmetres.«Academy Award Database: Chloe Sevigny». Arxivat de l'original el 13 de gener de 2013. [Consulta: 9 gener 2008].
  46. ↑ «Chloë Sevigny (II) Awards & Nominations». Yahoo! Movies [Consulta: 2 març 2010].
  47. ↑ Hawker, Philippa «Seeing doubles». The Age, 01-03-2002.
  48. ↑ Corliss, Richard «Sundance Sorority». Times, 24-01-2000 [Consulta: 22 març 2010]. Arxivat 2007-10-23 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2018-12-29. [Consulta: 9 gener 2022].
  49. ↑ Kelly, Dan. «DVD Review – American Psycho (Unrated version)». The Digital Bits, 02-10-2000. Arxivat de l'original el 2009-04-11. [Consulta: 11 abril 2009].
  50. ↑ Ebert, Roger. «Julien Donkey-Boy Review». Chicago Sun-Times, 05-11-1999. Arxivat de l'original el 2013-03-11. [Consulta: 13 febrer 2010].
  51. ↑ Shoard, Catherine «The Brown Bunny girl bites back». The Telegraph [Londres], 27-05-2003 [Consulta: 29 març 2010].
  52. ↑ Sevigny, Chloë (2003). Demonlover (DVD). Lions Gate Films/PALM Mitjana.
  53. ↑ Ebert, Roger. «Roger Ebert reviews "Dogville"». Chicago Sun-Times, 09-04-2004. Arxivat de l'original el 2010-08-02. [Consulta: 27 febrer 2010].
  54. ↑ Orange, Michelle. «A Brief History of Real Sex on Screen (Well, Without the Porn)». Independent Film Channel (IFC), 04-10-2006. Arxivat de l'original el 2009-10-08. [Consulta: 22 setembre 2009].
  55. ↑ Joe Bob Briggs «Week in Review». Upi.com, 09-06-2003 [Consulta: 8 gener 2010].
  56. ↑ Chicago Sun Times «Bunny sex scene must be seen to be understood, Sevigny says». [Consulta: 19 gener 2010]. Arxivat 2015-09-24 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2015-09-24. [Consulta: 23 gener 2021].
  57. ↑ The Record «Sevigny justifies graphic sex in "The Brown Bunny"». , 24-08-2004 [Consulta: 19 gener 2010]. Arxivat 2012-07-25 a Wayback Machine.
  58. ↑ USAToday «Sevigny explains graphic sex scene in new film». USA Today, 24-08-2004 [Consulta: 19 gener 2010].
  59. ↑ «Chloe Sevigny, a sourced biography containing quotes from the actress herself». Chloe Sevigny Online. Arxivat de l'original el 2015-10-18. [Consulta: 8 gener 2010].
  60. ↑ BBC Movie News «Sevigny Snipped?». [Consulta: 19 gener 2010].
  61. ↑ Shoard, Catherine «Brown Bunny girl bites back». Telegraph [Londres], 27-05-2003 [Consulta: 13 gener 2010].
  62. ↑ Dargis, Manohla «FILM REVIEW: The Narcissist and His Lover». New York Times, 27-08-2004 [Consulta: 29 gener 2010].
  63. ↑ Ebert, Roger. «The Brown Bunny». Chicago Sun-Times, 03-09-2004. Arxivat de l'original el 2013-08-01. [Consulta: 19 març 2010].
  64. ↑ Harvey, Dennis «3 Needles Review — Variety». Variety, 05-10-2005 [Consulta: 15 gener 2010].
  65. ↑ Thomas, Kevin. «3 Needles Movie Review». Los Angeles Times, 01-12-2006. [Consulta: 15 gener 2010].
  66. ↑ Fischer, Paul. «Chloe Goes Mainstream: Chloe Sevigny Zodiac Interview». Femail.au, 2007. [Consulta: 2 febrer 2010].
  67. ↑ «About the film: Beautiful Darling». Beautiful Darling official movie website. Arxivat de l'original el 2009-06-20. [Consulta: 13 febrer 2010].
  68. ↑ Macaulay, Scott. «In Berlin: Beautiful Darling». Filmmaker Magazine, 12-02-2010. [Consulta: 13 febrer 2010].
  69. ↑ Topel, Fred. «7 Questions with Chloe Sevigny». Zimbio, 20-01-2009. [Consulta: 14 febrer 2010].
  70. ↑ Hillis, Aaron. «Chloë Sevigny Has a Case of the "Munday"». Independent Film Channel, 19-03-2010. Arxivat de l'original el 2010-03-22. [Consulta: 19 març 2010].
  71. ↑ «HFPA News: 67th Golden Globe Award Nominations». Hollywood Foreign Press Association, 15-12-2009. Arxivat de l'original el 2009-12-15. [Consulta: 15 desembre 2009].
  72. ↑ Cohen, David S.; Oldham, Stuart «Overheard backstage at the Golden Globes». Variety, 17-01-2010 [Consulta: 22 març 2010].
  73. 1 2 O'Neal, Sean. «Interview: Chloë Sevigny». The A.V. Club, 24-03-2010. Arxivat de l'original el 2013-11-05. [Consulta: 24 març 2010].
  74. ↑ Parvizi, Lauren «Chloe Sevigny blasts Big Love.». The San Francisco Chronicle, 26-03-2010 [Consulta: 29 març 2010]. Arxivat 2011-02-12 a Wayback Machine.
  75. 1 2 Ausiello, Michael. «Interview: 'Big Love' exclusive: Chloë Sevigny expresses regret, blames exhaustion on her 'awful' outburst». Entertainment Weekly, 26-03-2010. Arxivat de l'original el 2010-03-28. [Consulta: 29 març 2010].
  76. ↑ Dimako, Peter. «Luke Grimes to star in The Wait with Chloe Sevigny and Jena Malone». Movie Jungle, 18-06-2010. [Consulta: 23 juny 2010].

Enllaços externs

[modifica]
  • Chloë Sevigny a FashionModelDirectory (anglès)