Regnat del Terror

Amb la caiguda de la monarquia, el 10 d'agost de 1792 començà un període d'establiment d'una nova assemblea constituent, la Convenció Nacional, que es reuní per primera vegada el 21 de setembre de 1792. En aquest període es van crear institucions judicials excepcionals, que es van utilitzar habitualment durant el terror, en particular un tribunal penal extraordinari, que es va establir el 17 d'agost de 1792. En el primer esborrany del tribunal revolucionari, es va encarregar de jutjar, sense possibilitat d'apel·lació, els autors dels "crims" del 10 d'agost i de tots els participants en el complot de la cort reial.^[9]

El final de la primavera de 1793 va estar marcat per la detenció dels diputats girondins i els disturbis de les jornades del 31 de maig i del 2 de juny de 1793.^[a] Amb les revelacions de conspiracions a la carta anglesa, publicada el juliol de 1793 per la Convenció, l'assassinat de Marat, el 13 de juliol, la revolta a Lió i després a la Vendée, la presa de Toló, la Convenció va afrontar una pressió sense precedents per legalitzar i institucionalitzar un règim d'excepció, per donar-li una substància i un marc clars.

Les diverses forces populars i polítiques van exercir una pressió conjunta sobre l'Assemblea Nacional per radicalitzar la política revolucionària i transformar-la en una política de lluita a vida o mort contra els perills interns i externs que amenaçaven la República. Gradualment, la "aplicació del terror" es va fer cada cop més freqüent en les discussions i va ser cada cop més exigida per alguns sectors de la Comuna de París i els moviments insurreccionals que desitjaven l'eliminació física i radical dels contrarevolucionaris. Mentrestant, la Convenció va proclamar el reclutament massiu el 23 d'agost.

Sota la pressió popular, en aquest cas la manifestació obrera del 4 de setembre davant de l'ajuntament de París, la Convenció Nacional conferí una certa legitimitat, el 5 de setembre, a la necessitat de posar el terror a l'ordre del dia, en condicions molt específiques. Sense proclamar-ho per decret ni per cap acte normatiu, va reconèixer-hi una forma de necessitat i pes després de la lectura del discurs redactat conjuntament per Jacques-René Hébert i Jean-Baptiste Royer. La Convenció va prendre nota de l'eslògan i li va donar un valor performatiu. Tanmateix, el terror no es va institucionalitzar per això: segons Jean-Clément Martin, "els membres de la Convenció no van voler pronunciar-se sobre el terror, però sense rebutjar directament el programa radical". L'historiador afegeix que "la inclusió a l'ordre del dia no va ser institucionalment efectiva, però el 'terror' sí que va ser 'a l'ordre del dia' en molts llocs després d'iniciatives individuals o de les accions de grups armats".^[11] El 17 de setembre s'establí la Llei dels Sospitosos.

Els radicals aviat van adoptar la consigna i van completar el seu aïllament de la resta del moviment revolucionari, considerant que el terror era, efectivament, l'ordre del dia i que constituïa un marc favorable per a l'acció: així, el 15 de setembre Hébert, fiscal adjunt de la Comuna de París, dirigint-se als comitès revolucionaris, desenvolupà i aprofundí el vincle entre l'execució de les mesures de seguretat pública, la Llei dels Sospitosos i el principi mateix del terror: "Ha arribat l'hora de la venjança, no hi ha quarter; la convenció us ha donat la major latitud de poder  ; ha ordenat que tots els sospitosos siguin arrestats: doncs bé  ! Cal arrestar no només els aristòcrates decidits, sinó també aquells que no han fet res per la llibertat. El terror ha de ser l'ordre del dia".^[12]

Per iniciativa dels jacobins i els cordeliers, però també dels montagnards en missió, l'expressió "el terror és a l'ordre del dia" va circular gradualment per tot el país a partir de mitjans de setembre de 1793, a través de cartes. En aquestes, la iniciativa del terror s'atribueix generalment als Conventionnels. Així, segons Jacques Guilhaumou hi ha una transformació progressiva de la consigna i del seu valor performatiu: "inicialment, la xarxa d'adreces de les societats populars reflecteix el vincle establert, durant la crisi de l'estiu de 1793, entre el terror i els mitjans de seguretat pública. Al final del procés, el terror es percep com una força activa al costat del govern revolucionari, sense confondre's amb ell".^[12]

L'estat d'emergència va assolir el seu punt àlgid a París i a les províncies entre la tardor de 1793 i l'estiu de 1794. El Comitè de Seguretat General, una mena de policia judicial, operava en estreta col·laboració amb el Tribunal Revolucionari. El Comitè de Vigilància, així com els comitès de vigilància de les seccions parisenques, van tenir l'encàrrec d'elaborar una llista de persones sospitoses de conspirar contra la revolució.^[13] El mes de març de 1794, després de la votació de les lleis de Ventôse, els poders de l'Estat es van concentrar, a part de la part financera, ^[14] només en mans del Comitè de Salut Pública.^[15]

La llei del 22 de la Praderia (10 de juny de 1794) que va simplificar els procediments d'acusació fins a l'extrem i va eliminar tota defensa eliminant totes les audiències de testimonis excepte en absència de proves materials o morals, deixant al jurat només l'opció d'absolució o mort,^[16]va instituir, només a París, una sèrie d'execucions massives que van ser anomenades el Gran Terror.

Durant molt de temps es va considerar que el Terror va acabar el 9 de Termidor de l'any II (27 de juliol de 1794) amb la caiguda de Robespierre i els seus partidaris i la seva execució l'endemà; els historiadors actuals són més matisats: recorden que només la llei del 22 de Prairial va ser abolida els dies posteriors al 9 de Termidor, i que el tribunal revolucionari i la llei dels sospitosos no van ser abolits durant molts mesos, ^[17] mentre les execucions continuaven.

Des del 20 d'abril de 1792 França va declarar la guerra a dues de les monarquies europees aliades amb la família reial francesa, Àustria i Prússia. Les successives derrotes de l'exèrcit francès i l'entrada de Prússia a la guerra (6 de juliol) va obligar l'Assemblea Legislativa a proclamar l'11 de juliol, a continuació, la "pàtria en perill". La provocació publicada al manifest de Brunswick (25 de juliol de 1792), ^[18] el principal objectiu de la qual era intimidar els parisencs amenaçant-los amb represàlies en cas de violència contra el rei i la seva família,^[19] lluny d'aconseguir el seu objectiu, va contribuir a precipitar els esdeveniments d'agost i setembre.^[20]

El 10 d'agost els sans-culottes i els federats, encapçalats pels principals intel·lectuals de la Comuna de París insurreccionalista, van assaltar el Palau de les Tulleries. Lluís XVI. Va ser empresonat a la presó del Temple amb la família reial mentre els exèrcits estrangers envaïen sòl francès. Durant aquest període, conegut com el "Primer Terror" (estiu de 1792), el país va tenir un govern de transició, el poder executiu del qual va ser confiat a la Comuna Insurreccional de París, una nova autoritat autoproclamada amb un consell executiu compost per sis membres.^[21][22] L'Assemblea Legislativa, que la nova comuna havia decidit abolir, va romandre provisionalment, però va haver de reconèixer la Comuna, les eleccions de la qual havien augmentat a 288 membres;^[23] així va poder continuar reunint-se normalment i va validar el decret que suspenia Lluís XVI el vespre del 10 d'agost.^[24] Una de les seves últimes iniciatives serà enviar representants en missions a les forces armades per tal de purgar l'alt comandament i lluitar contra els acaparadors.

Al mateix temps, va decidir acusar els coneguts com a "enemics de la Revolució i sospitosos", una definició vaga que dirigia indiscriminadament tota mena de ciutadans: 3.000 persones van ser arrestades, sovint només per ser alliberades els dies següents.^[25] Una part dels defensors del Palau de les Teuleries durant la insurrecció de10 d'agost, són executats sumàriament.^[26] Sota la pressió dels sans-culottes, s'organitza un tribunal excepcional el 17 d'agost de 1792, amb un jurat popular compost per membres de les seccions parisenques; també van ser les seccions parisenques les que, alhora, van formar comitès de vigilància, que van organitzar visites domiciliàries, escorcolls i detencions.^[27] L'anunci de la caiguda de Verdun a mans dels prussians (29 d'agost de 1792) i els rumors de conspiració van crear un clima favorable per a les "Massacres de setembre", que van tenir lloc a principis del mes de setembre de 1792 a les presons.

Aquestes operacions van ser decidides pel comandant de la Guàrdia Nacional, el general Santerre (que es va encarregar de cobrir l'operació), i els membres del Comitè de Vigilància de la Comuna de París, és a dir, Étienne-Jean Panis, Pierre Jacques Duplain, Didier Jourdeuil i Antoine Sergent. Aquests líders van demanar l'ajuda de diverses persones, inclòs Jean-Paul Marat. Ell mateix havia anunciat les massacres al seu diari el dia anterior. Aquests assassinats premeditats amb armes blanques, contra els quals l'alcalde de París, Jérôme Pétion, i el president de l'Assemblea Nacional eren impotents, van durar tres dies i no van ser el resultat de la bogeria o la ira col·lectives. Les massacres de setembre de 1792, que va presagiar el terror de 1793, va provocar entre 1.000 i 1.400 morts. Les reaccions indignades dels parisencs, malgrat la seva por, van començar a expressar-se a partir de mitjans de setembre –Roch Marcandier i Olympe de Gouges van ser els primers a protestar– i van ser assumides pels diputats de l'Assemblea Legislativa i després de la Convenció, que van exigir una comissió d'investigació parlamentària.^[28] Després de les repetides derrotes de l'exèrcit, la batalla de Valmy (20 de setembre de 1792). Això va marcar un èxit militar inicial –tot i que les raons d'aquest èxit són obscures^[b] – i va despertar l'entusiasme a París. La Primera República va ser proclamada l'endemà i la Convenció Nacional va substituir l'Assemblea Legislativa.

La nova Convenció Nacional va ser elegida per sufragi universal, encarregada de redactar una nova constitució per al país. Els diputats seien segons la seva afiliació política: els Montagnards seien a la part superior de les galeries del maneig, situat al Jardí de les Tuileries; els Girondins van decidir seure en un altre lloc, a la "plana". La divisió entre els dos "partits" es va eixamplar durant els primers mesos de 1793. Els Montagnards i els Girondins no es podien posar d'acord sobre la naturalesa de la República. Molts diputats, que havien estat amics íntims només uns mesos abans, es van dividir per personalitats i agendes polítiques. Estaven dividits en diverses qüestions importants. La primera, que va enverinar les seves relacions fins al punt de matar-se mútuament, va ser la qüestió de les sancions legals que s'havien d'imposar als responsables de les Massacres de Setembre. Després es van dividir sobre els poders de la Comuna, exorbitants als ulls dels Girondins que temien el pes de la seva força armada sobre la independència i la serenitat dels debats parlamentaris. El tercer punt de controvèrsia es referia al judici de Lluís XVI, el seu principi i forma, i després la seva conducta; i l'últim tractava de qüestions diplomàtiques relacionades amb la Gran Bretanya, Holanda i els països que encara no s'havien unit a la coalició. Després del judici de Lluís XVI, la Convenció Nacional va votar a favor de l'execució del rei (21 de gener de 1793). Aquesta va ser una de les causes de la formació d'una coalició europea: els britànics van atacar les costes mediterrànies i nord-occidentals, els espanyols van intentar creuar els Pirineus, els sards van creuar els Alps; les fronteres nord i est van caure en mans dels exèrcits austroprussians. Els exèrcits revolucionaris es van retirar (derrota a Neerwinden, el 18 de març de 1793), a causa de les debilitats en el comandament i el personal. Els emigrats francesos sovint eren exoficials: fins i tot si les seves forces eren en realitat molt febles, alimentaven la idea d'una conspiració aristocràtica.^[29]

Per fer front a l'escassetat de soldats, la Convenció va decretar el març de 1793 el reclutament massiu de 300.000 homes, basat en el principi del voluntariat. Davant la manca de voluntaris, es va decidir procedir amb una loteria. Els departaments occidentals es van negar a anar a la guerra i van denunciar els privilegis concedits als notables. Amb la Guerra de la Vendée, la unitat de la República es va veure compromesa. La Convenció va reaccionar inicialment enviant contingents armats a la Vendée i va prendre mesures radicals: qualsevol insurgent seria condemnat a mort i es publicarien llistes de residents a les portes dels edificis de la capital.^[30] Durant la primavera de 1793, es van produir saquejos de botigues i fleques a París. Els subministraments gestionats per la Comuna estaven mal distribuïts i van circular rumors que la culpa era dels "aristòcrates". El 4 de maig la Convenció va contrarestar les maniobres destinades a incitar la població a revoltar-se fixant un preu màxim per al gran i la farina, per tal d'aturar l'augment del cost dels aliments.

Als carrers i a les seccions parisenques, els pocs líders de la Comuna que tenien la força armada al seu costat van exigir la detenció dels diputats girondins que demanaven insistentment que els líders de la Comuna fossin portats davant del Tribunal Revolucionari. Davant la intimidació creada pels canons de la Comuna sobre la Convenció, i per evitar més massacres, els diputats van decidir prendre mesures radicals i excepcionals. Danton va declarar: "Siguem terribles perquè el poble no hagi de ser-ho".^[31]

El Comitè de Seguretat General, el principal òrgan de repressió, tenia amplis poders d'investigació. Es va originar a partir del Comitè d'Investigacions de l'Assemblea Constituent, que va ser substituït sota l'Assemblea Legislativa per un Comitè de Vigilància i Seguretat, els principals membres del qual eren François Chabot, Claude Basire i Merlin de Thionville. Sota la Convenció, el Comitè de Vigilància es va reorganitzar tres vegades: el primer Comitè de Vigilància, que es va originar el 2 d'octubre de 1792,^[c] va ser considerablement reestructurada el gener de 1793 i va funcionar amb la mateixa composició de X membres fins al 14 de setembre següent; en aquesta data, una sèrie d'escàndols havien portat el Comitè de Seguretat Pública i la Convenció a reorganitzar i recompondre completament el Comitè de Seguretat General (amb l'excepció d'Amar), que Barère va posar sota l'autoritat del seu amic Vadier: va ser aquest "gran" Comitè de Seguretat General el que va donar substància a la repressió, donant lloc molt ràpidament al període conegut com el Terror.^[32] Superant la seva autoritat en nom de l'eficiència revolucionària, practicant el zel per obtenir guanys polítics, el Comitè de Seguretat General va ser una veritable força policial inquisitorial, que va fabricar casos politicopolicials i va cultivar el secret al voltant de les seves operacions. La seva influència devastadora va ser oposada per Robespierre, però mantinguda per Bertrand Barère de Vieuzac , Billaud-Varenne i Jean-Marie Collot d'Herbois fins al 9 de Termidor. A nivell local, els comitès de vigilància i els comitès de secció revolucionaris que es van establir el 21 de març, va completar el sistema de control polític per part dels ciutadans, incloent-hi la denúncia dels "enemics de la República".

Un tribunal revolucionari, exigit per diputats de tots els bàndols, va ser encarregat de jutjar els "enemics de la República" segons un procediment excepcional establert pel decret de 10 de març que enumerava les seves prerrogatives. Operava en estreta col·laboració amb el Comitè de Seguretat General al qual estava efectivament subordinat. Els seus membres principals (presidents successius, fiscals, adjunts i ajudants), i també la composició del seu jurat a París, es van caracteritzar des del principi per una forta homogeneïtat política de tendència exagerada.

El 28 de març l'aparell legislatiu contra els emigrats que tornaven va ser revisat i reforçat (Llei dels Testimonis). Finalment, i el més important, el poderós Comitè de Salvació Pública, que incloïa Bertrand Barère de Vieuzac i Georges Jacques Danton va ser establert per decret el 6 d'abril. Substituïnt el Comitè de Defensa General, un òrgan de govern revolucionari, estava en principi subordinat a l'Assemblea i pretenia concentrar el poder executiu. Aviat, la Convenció Nacional, després d'haver-se purgat dues vegades d'un centenar de diputats girondins,^[33] va ratificar les seves decisions amb aprensió, ja que el Comitè de Salvació Pública s'havia atorgat el dret d'arrestar diputats "sospitosos" preventivament. Compost per nou, després dotze membres, el Comitè de Salvació Pública va ser un dels organismes de coordinació de la repressió.

Si, arran de les peticions de les seccions parisenques, el seu ponent Barère de Vieuzac declara efectivament davant la Convenció el 5 de setembre de 1793 "Posem el Terror a l'ordre del dia. D'aquesta manera, els reialistes, els moderats i la multitud contrarevolucionària que us agita desapareixeran en un instant". Fent que la data sigui simbòlica, Jean-Clément Martin assenyala que, en resposta de l'expresident Thuriot, la Convenció no va incloure el terror, sinó que va posar el coratge i la justícia a l'ordre del dia.^[34] Va ser a partir d'aquest període, i sobre aquesta qüestió del terrorisme com a instrument de govern, que l'aparent unitat que havia prevalgut dins del Comitè de Salvació Pública va començar a esquerdar-se. Les divisions —que conduirien al 9 de Termidor— estaven directament relacionades amb la qüestió crucial de continuar la guerra i reconèixer la república, ja que, a part dels neutrals (Suècia, Dinamarca, Turquia), diversos estats, com Prússia i Espanya, es van declarar disposats —si s'aturava el terrorisme— a negociar i reconèixer la República.

El 4 de Frimari, any II (24 de novembre de 1793) es va presentar el decret relatiu a l'organització del govern revolucionari, que reforçava la centralització del govern.

Saint-Cyr Nugues esdevé director de les oficines del Comitè de Salvació Pública el 21 de novembre de 1793un càrrec que mantindrà fins al 15 d'octubre de 1794.^[35]

Es van prendre diverses mesures per restablir la situació militar de la República i evitar un cop d'estat: es van enviar representants en missió per inspeccionar els exèrcits i controlar els generals. Aquesta vigilància va conduir a l'execució de generals considerats massa tebis o traïdors: el 1793, 11 d'ells van ser executats, com Adam Philippe de Custine o Jean Nicolas Houchard, i 31 el 1794. Aquests generals van ser substituïts per joves oficials que havien ascendit de rang i eren lleials a la República. Van implementar l'estratègia ofensiva decidida pel Comitè de Salvació Pública. A més, els estrangers van ser expulsats de l'exèrcit perquè eren considerats sospitosos.^[36]

El març de 1793 nombroses revoltes camperoles van esclatar a l'oest, a la Bretanya, Anjou, Poitou i el Baix Maine, en reacció a la conscripció massiva. Mentre que al nord del Loira, els insurgents van ser derrotats en menys d'un mes, al sud, les tropes republicanes van ser derrotades. No només van ser repel·lides les Guàrdies Nacionals, sinó que també el 19 de març una columna de 2.300 soldats professionals va ser aixafada pels camperols a la batalla de Pont-Charrault. Victoriosos, els rebels van crear un Exèrcit Catòlic i Reial. Així va començar la Guerra de Vendée. Per als membres de la Convenció Nacional, aquesta derrota, en realitat deguda a una errada tàctica, va ser inexplicable. El comandant de la columna, el general Louis de Marcé, va ser acusat de traïció i complicitat amb Dumouriez en un complot contrarevolucionari. ^[42] Durant la guerra, altres generals republicans van ser acusats de la mateixa acusació. Pierre Quétineau, derrotat a la batalla de Thouars, capturat pels vendeans i després alliberat, va ser acusat pels seus propis soldats i empresonat amb Marcé a la presó de l'Abbaye. El desembre de 1793, batalla de Thouars va exigir que els generals Marcé i Quétineau fossin portats davant el Tribunal Revolucionari. Marcé va ser condemnat a mort i guillotinat el 26 de desembre. Quétineau, al seu torn, puja al cadafal el 17 de març de 1794.^[43]

També van sorgir disputes i rivalitats entre els generals; dos exèrcits en lloc d'un es van trobar lluitant contra els vendeans: l'Exèrcit de les Costes de La Rochelle, que ocupava la major part del front, i l'Exèrcit de les Costes de Brest, que operava al Loira Inferior. El primer, en particular, estava ple d'intrigues. Armand Louis de Gontaut, el seu comandant en cap, es va enfrontar al general sans-culotte Rossignol i va presentar repetidament la seva dimissió. Acusat de traïció per Charles Philippe Ronsin, aleshores adjunt del Ministre de Guerra, Biron va ser arrestat, després processat per recomanació de Robespierre i guillotinat el 31 de desembre de 1793.^[44] Arran d'una disputa, el general Westermann va fer arrestar el general Rossignol. Tanmateix, Rossignol va gaudir del suport de Charles Philippe Ronsin. Rebut pel Comitè de Salvació Pública, Rossignol va aconseguir ser reintegrat a l'exèrcit, on, pocs dies després, va ser nomenat comandant en cap de l'Exèrcit de les Costes de La Rochelle. Destituït a l'agost pels representants en missió Bourdon i Goupilleau de Montaigu, es va defensar davant la Convenció. Amb el suport de Danton, Robespierre, Bourbotte i Hébert, Rossignol va ser nomenat comandant en cap de l'Exèrcit de les Costes de Brest. ^[45] Altres generals van estar implicats en les lluites polítiques: Ronsin i Beysser, aquest últim tot i ser proper als girondins, van ser executats amb els hébertistes, i Westermann amb els dantonistes. Aquests conflictes també van dividir els representants en missió. Així, Pierre Philippeaux, destinat a l'Exèrcit de les Costes de Brest, i René-Pierre Choudieu, a l'Exèrcit de les Costes de La Rochelle, es van barallar a tots els consells militars. Lemaignan va ser acusat de federalisme per Fayau, Duchâtel va ser acusat per Choudieu i Bourbotte de mantenir correspondència amb els rebels, i Goupilleau de Montaigu i Carra també van entrar en conflicte.^[45]

A l'octubre, després d'un nou decret de la Convenció, l'Exèrcit de l'Oest es va formar a partir de la fusió dels tres exèrcits de La Rochelle, Brest i Mainz. A més, per iniciativa del ministre de Guerra, Jean-Baptiste Bouchotte, els antics generals nobles, generalment competents com Canclaux, Grouchy i Aubert-Dubayet,, van ser substituïts per sans-culottes hébertistes com Léchelle, Rossignol, Ronsin, Tribout, Muller, Carpantier, Grignon, Grammont o Santerre , que van resultar ser generals mediocres.^[46] Però aviat va sorgir una rivalitat entre les tropes sans-culottes parisenques i els soldats d'elit de l'Exèrcit de Mainz, aquests últims burlant-se de les derrotes dels primers.^[47] Léchelle,en particular, nomenat pel Comitè de Salvació Pública com a comandant en cap de l'Exèrcit de l'Oest, va ser descrit pel general de Mainz Jean-Baptiste Kléber com "el més covard dels soldats, el pitjor dels oficials i el més ignorant dels líders mai vist".^[48] La incompetència d'aquest general i dels sans-culottes aviat es va fer notòria per a certs representants com Philippeaux i Merlin de Thionville. Per la seva banda, els sans-culottes desconfiaven de l'esperit no revolucionari de les tropes de Mainz. Així, Rossignol va jutjar Kléber "un bon general, però serveix a la República com ho faria a un tirà". Choudieu i Bourbotte van mostrar obertament els seus prejudicis contra les tropes de Mainz.^[49] A principis de desembre, Prieur de la Marne fins i tot va amenaçar de fer guillotinar Kléber.^[50] Tot i ser proper als sans-culottes, Carrier va donar suport a Marceau i Kléber i va elogiar molt el poble de Mainz.^[51]

El reforç de l'exèrcit de Mainz va resultar decisiu. Comandats efectivament per Kléber, els republicans van obtenir una victòria decisiva a la batalla de Cholet el 16 d'octubre. Tanmateix, deu dies més tard, durant la persecució dels vendeans que participaven al Gir de Galerna, el pla del general Léchelle va conduir els republicans al desastre a la batalla d'Entrammes. Però el Comitè de Salvació Pública va fer responsables els homes de Mainz i va decretar que l'Exèrcit de l'Oest fos purgat de tots els homes de Mainz. L' Exèrcit de Mainz va ser dissolt i les seves tropes es van fusionar a l'Exèrcit de l'Oest a partir de l'1 de novembre.^[52] Per aquesta mateixa època, el Comitè de Salvació Pública va escriure als representants en missió que" desconfiessin de Kléber i de Haxo com si fossin dos reialistes "^[53]. Rossignol va ser nomenat de nou comandant en cap de les forces combinades dels exèrcits de l'Oest i de les costes de Brest, fins a la seva derrota a la batalla de Dol, després de la qual va oferir la seva dimissió. Però Prieur de la Marne i els representants en missió, que afavorien els generals sans-culottes, es van negar a presentar la seva dimissió, i va ser el general de l'Estat Major Nouvion qui va ser destituït.^[54] "Tot i així", va declarar Prieur de la Marne als generals, "fins i tot si Rossignol perdés vint batalles més, fins i tot si patís vint derrotes més, seguiria sent el favorit de la Revolució".^[55] De la mateixa manera, Tribout, malgrat la seva derrota a la batalla de Pontorson, no va ser suspès. ^[56] El 3 de desembre la carta d'acomiadament de Kléber i Haxo va arribar, signada pel ministre de Guerra Bouchotte, però Rossignol no va complir l'ordre. ^[57] Finalment, el 27 de desembre el Comitè de Salvació Pública va nomenar el general Louis Marie Turreau al capdavant de l'Exèrcit de l'Oest. Tanmateix, estava lluny del teatre d'operacions, i el comandament interí va ser confiat al general Marceau per recomanació de Kléber. Sota el seu comandament, l'exèrcit de Vendée va ser aixafat a finals de desembre a la batalla de Le Mans, i després a la batalla de Savenay.

Des del 19 de març de 1793, pocs dies després de l'inici de la revolta de La Vendée, la Convenció Nacional va decretar la pena de mort per a qualsevol insurgent enxampat amb armes a la mà o amb una escarapela blanca.^[58] Els condemnats havien de ser jutjats per una comissió militar o pel tribunal penal del departament, i la sentència s'executaria en un termini de 24 hores. ^[59] El decret va ser modificat el 10 de maig, per iniciativa de Danton, per tal de dirigir-se a partir d'ara només als líders rebels. ^[60] No obstant això, en els mesos següents, diversos representants en missions i comissions militars van continuar pronunciant condemnes a mort en nom de la llei de19 de març.^[61]

A París, els revolucionaris es van exasperar ràpidament per les victòries de Vendée, que van qualificar de "punyalades per l'esquena". El 26 de juliol de 1793, davant de la Convenció Nacional, Barère va demanar la destrucció de la Vendée i l'extermini dels rebels. ^[62][63] L'1 d'agost , la Convenció Nacional va planificar la repressió aprovant el decret relatiu a les mesures que s'havien de prendre contra els rebels de la Vendée; la política de terra cremada s'havia d'aplicar a la Vendée, la "raça rebel" dels "bandits" seria exterminada,"^[64]Els boscos seran talats, els amagatalls dels rebels destruïts, les collites [...], seran portades a la rereguarda de l'exèrcit i el bestiar confiscat. Les dones, els nens i els ancians seran portats a l'interior; la seva subsistència i seguretat seran garantides amb tot el respecte per la seva humanitat".^[65][66]

El 9 d'agost de 1793, encara a proposta de Barère, soldats d'elit de l'exèrcit de Mainz van ser enviats a la Vendée. Van obtenir una sèrie de victòries i van complir ordres de cremar i destruir, abans de ser finalment repel·lits a la batalla de Torfou. ^[67] La Convenció Nacional va adoptar llavors un segon decret l'1 d'octubre. Les tropes van ser reorganitzades i els generals nobles van ser destituïts. ^[68] Aquest decret va anar acompanyat d'una proclamació en què els membres de la Convenció Nacional ordenaven als "soldats de la llibertat" que exterminessin els "bandits de la Vendée" abans de finals d'octubre. ^[69] El16 d'octubre, després de la victòria republicana a Cholet, els vendeans, que en total eren entre 60.000 i 100.000, ^[70] incloent-hi dones i nens, van travessar el riu Loira per buscar ajuda dels britànics, els emigrats i els chouans. Això va marcar l'inici del "Gir de Galerna" (la contraofensiva vendeana). L'Exèrcit de l'Oest va perseguir els vendeans, i la batalla principal es va desplaçar al nord del Loira, cap al Maine i l'Alta Bretanya. En conseqüència, es va suspendre l'aplicació del pla per cremar i exterminar els vendeans. ^[71] Per als republicans, la prioritat era destruir l'exèrcit vendeà abans que pogués rebre reforços dels britànics, de manera que l'1 de novembre de 1793 la Convenció Nacional va decretar que " qualsevol ciutat de la república que rebi bandits dins dels seus murs, o que els doni ajuda, o que no els repel·leixi" seria arrasada.^[72] Aquest decret, però, no es va aplicar. Per la seva banda, el Comitè de Salvació Pública va enviar ordre rere ordre exigint "l'extermini dels bandits" que havien creuat el riu. ^[73]

Després de la batalla de Cholet el 16 d'octubre de 1793, els vendeans, derrotats i acorralats a la vora del Loira, es van veure obligats a travessar el riu. Units a una multitud de gent gran, dones i nens que fugien dels incendis i la devastació causada pels exèrcits republicans, ^[74], els combatents van entrar a Bretanya i Maine, amb l'esperança de rebre ajuda de les poblacions locals, sovint comprensives. En total, les estimacions suggereixen que entre 60.000 i 100.000 persones —homes, dones i nens— van travessar el riu. ^[70] Els vendeans van prendre Laval i després van repel·lir els republicans a la batalla d'Entrammes. Amb l'esperança d'obtenir reforços dels britànics i dels emigrats a Jersey, els oficials reialistes van decidir capturar un port. Els vendeans van marxar cap a la costa del Canal de la Mànega, prenent les ciutats de Fougères, Dol-de-Bretagne i Avranches, pel camí, i van atacar el port de Granville el14 de novembre. Però van ser rebutjats després d'un dia de setge. Desmoralitzats i sense fer cas dels seus líders, els combatents van tornar enrere, desitjosos de tornar a la Vendée. L'èxode va prendre llavors un gir particularment dramàtic; la columna de la Vendée va ser delmada pel fred, la fam i, sobretot, pel tifus, la disenteria, el còlera i la sarna^[75][76], deixant enrere nombrosos cadàvers a les carreteres i a les ciutats,^[77] mentre que els malalts i ferits que quedaven enrere eren sistemàticament acabats pels republicans en la seva persecució. Així, al començament del Gir de Galerna, 400 ferits de la batalla de Cholet van ser massacrats per les tropes de Westermann a Beaupréau.^[78] Pocs dies després, una trentena d'homes ferits abandonats a Candé van ser assassinats quan els patriotes van reconquerir la ciutat. ^[79][80] Després, després del setge fallit de Granville, els vendeans van abandonar Normandia, deixant enrere molts més ferits i endarrerits. A Avranches, el 16 de novembre el municipi va fer executar entre 55 i 60 vendeans des d'hospitals, i cinc dies després, el representant Laplanche va fer afusellar més de 800 presoners vendeans, la majoria malalts o ferits durant la massacre d'Avranches.^[81][82] El 18 de novembre els generals Canuel i Amey van reconquerir Fougères, i immediatament els soldats van torturar i massacrar 200 vendeans als hospitals, incloent-hi moltes dones. ^[83] De la mateixa manera, a Mayenne, per por al contagi, el representant Letourneur va fer afusellar 200 vendeans malalts, afectats per disenteria.^[84] El 10 de desembre al capdavant de la persecució, el general Westermann va matar i massacrar 100 rebels a La Flèche, i després va fer massacrar 600 altres rezagats als pobles dels voltants. L'endemà, el general Kléber va arribar a la mateixa ciutat amb la seva divisió i 300 malalts i ferits més van ser massacrats.^[85]

Després de la seva victòria a la batalla de Dol, els vendeans van poder tornar a les ribes del Loira, però no van aconseguir capturar Angers. Finalment, els reforços republicans van alleujar la ciutat i els reialistes van fugir a La Flèche abans de trobar refugi temporal a Le Mans. El 13 de desembre els republicans van assaltar la ciutat i la batalla va degenerar en una massacre de ferits, dones i nens. En arribar a la ciutat enmig dels combats, el general en cap Marceau va ordenar que sonés l'alarma general per reunir els soldats i aturar les matances. Va salvar temporalment milers de presoners^[86] mentre els tirotejos i les violacions continuaven davant de la casa escollida pels representants représentants Prieur de la Marne, Turreau i Bourbotte, que van permetre que les matances continuessin.^[87][88] Un cop presa la ciutat, el general Westermann va perseguir els soldats que fugien, mentre que les seves tropes, ajudades pels camperols de Sarthe, van continuar la carnisseria a la carretera de Laval. Almenys entre 10.000^[89] i 15.000^[90] vendeans van morir tant en combats com en massacres, mentre que els republicans només van patir entre 30^[91] i 100^[92] morts. Els supervivents van fugir cap al Loira i el 16 de desembre es trobaven a Ancenis. A Nort-sur-Erdre, Westermann massacrà entre 300 i 400 endarrerits. ^[93] El general Westermann, comandant de la cavalleria i líder de l'avantguarda, es distingí per incursions sagnants i es guanyà el sobrenom de " el carnisser".^[94] Amb el pas sobre el Loira tallat per canoneres, els vendeans es retiraren cap a l'oest, però van ser superats el 23 de desembre a Savenay.

La batalla de Savenay va ser una altra massacre; entre 4.000 i 7.000 vendeans van morir en combat o van ser afusellats. La carnisseria va continuar durant diversos dies. El 26 de desembre, entre 500 i 600 vendeans van ser afusellats al turó de Sem, a Prinquiau.^[95] En els tres dies següents a la batalla, la comissió Bignon va fer afusellar 662 presoners, capturats amb armes a la mà, mentre que les 1.679 dones i nens van ser enviats a les presons de Nantes, on van desaparèixer durant el Terror de Nantes. ^[96] Durant aquests tres mesos de combats, van morir més de 5.000 soldats republicans, entre 50.000^[97] i 70.000^[98] Vendéens vendeans i chouans van morir; més de 10.000 van ser fets presoners; només 4.000^[99] van aconseguir tornar a la regió de Vendée. Els altres van trobar ajuda entre les poblacions al nord del Loira, alguns combatents es van unir els chouans, els bretons i del Maine.

Durant la Virée de Galerne, van continuar alguns combats a la Vendée entre les forces republicanes del general Haxo i les tropes del líder vendeà Charette. El 12 de desembre Carrier va escriure al general Haxo per matar de gana les poblacions de la Vendée: "És en els meus plans, i aquestes són les ordres de la Convenció Nacional, retirar tots els subministraments, aliments, farratge, tot en una paraula en aquest país maleït, donar a les flames tots els edificis, exterminar els habitants; perquè us enviaré incessantment l'ordre". ^[100]. Haxo, però, no va complir aquestes ordres de destrucció.

A fInals de desembre de 1793 el general Turreau, partidari dels Hébertistes,^[187] va assumir el comandament de l'Exèrcit de l'Oest. Aquell mateix mes, el Comitè de Salvació Pública i el Ministre de Guerra van informar al nou comandant en cap de la seva intenció de retirar les tropes de l'Oest i redistribuir-les a altres fronts, creient que les operacions a l'Oest estaven gairebé acabades.^[188] Així, el 19 de desembre, Turreau inicialment va proposar a la Convenció que s'oferís una amnistia als rebels, però no va rebre resposta. ^[189] Canviant de posició, va declarar que els rebels encara eren perillosos i va rebutjar el pla de Kléber, que proposava dividir la regió en zones i restablir la disciplina entre les tropes per guanyar-se la confiança de la població. El 7 de gener Turreau va sol·licitar instruccions clares sobre el destí de les dones i els nens als representants en missió Francastel, Bourbotte i Louis Turreau que no van respondre, al·legant que estaven malalts. Finalment, basant-se en la llei de l'1 d'agost, arran d'un decret aprovat per la Convenció Nacional i diversos decrets emesos per representants en missió, va desenvolupar un pla de campanya en què vint columnes mòbils, més tard rebatejades com a "columnes infernals", tenien la tasca de devastar i implementar una política de terra cremada als territoris insurgents dels departaments de Maine-et-Loire, Loira-Inferior, Vendée i Deux-Sèvres, que junts formaven la Vendée Militaire. Només unes poques ciutats essencials per a l'avanç de les tropes s'havien de salvar. Va ordenar a les seves tropes que executessin amb baioneta tots els rebels "trobats amb armes a la mà o condemnats per haver-les pres", així com "noies, dones i nens en aquesta situació". Va afegir que "els simples sospitosos no es perdonaran, però no es podrà dur a terme cap execució sense l'ordre prèvia del general". "D'altra banda, els homes, dones i nens el patriotisme dels quals estigui fora de tot dubte han de ser respectats i evacuats a la rereguarda de l'exèrcit.^[190] Inicialment, el Comitè de Salvació Pública semblava aprovar el pla, el 8 de febrer Carnot va escriure a Turreau que " les seves mesures semblen bones i les seves intencions pures".^[191][192] Però quatre dies després, va intervenir de nou després de la commoció causada per la captura de Cholet pels vendeans el 8 d'aquell mes. El dia 12, davant la Convenció, Barère va denunciar una "execució bàrbara i exagerada dels decrets", retraient al general haver cremat pobles pacífics i patriòtics en lloc de caçar els insurgents.^[193] El dia 13, Carnot va ordenar a Turreau que " rectifiques els seus errors ", que posés fi a la seva tàctica de dispersar les tropes, que ataqués en massa i finalment exterminés els rebels, ^[194] "Hem de matar els bandits i no cremar les granges".^[195] Sentint-se sense suport, Turreau va presentar dues vegades la seva dimissió, el 31 de gener i el 18 de febrer. Va ser rebutjada cada vegada malgrat les denúncies dels administradors departamentals. ^[196] El Comitè de Salvació Pública delegà llavors els seus poders a l'Oest als representants en missió Francastel, Hentz i Garrau, considerant que eren els més ben situats per avaluar les mesures que s'havien de prendre sobre el terreny.^[197] Aquests últims donaren la seva aprovació al pla de Turreau, ^[198] creient que "no hi hauria manera de restaurar la calma a aquest país excepte eliminant tots els que no eren culpables i implacables, exterminant la resta i repoblant-lo el més aviat possible amb republicans".^[199]

Durant aquest període, de gener a maig, el pla es va posar en marxa. A l'est, Louis Marie Turreau va prendre personalment el comandament de sis divisions disposades en onze columnes, mentre que a l'oest, el general Nicolas Haxo va dirigir vuit columnes més petites. Altres tropes van ser enviades a guarnir les ciutats que s'havien de defensar. Tanmateix, els diversos generals van interpretar lliurement les ordres que van rebre i van actuar de maneres molt diferents.^[200] Alguns oficials, en particular Haxo, no van complir les ordres de destrucció i matança sistemàtiques.^[201] A més, membres de la Comissió Civil i Administrativa, creada a Nantes per recollir aliments i bestiar per als republicans, van acompanyar els exèrcits, salvant així vides i ciutats. No obstant això, gairebé totes les columnes es van dedicar a saquejar, massacrar la població civil, violar i torturar, matar dones i nens, sovint amb armes blanques per conservar la pólvora, cremar pobles sencers i confiscar o destruir collites i bestiar. Les dones embarassades van ser aixafades sota les premses de vi i els nounats van ser empalats amb baionetes. ^[202] Segons testimonis de soldats o agents republicans, dones i nens van ser tallats a trossos vius o llançats vius a forns de pa encesos. ^[203][204] Mentre que la majoria dels generals van respectar les ordres d'evacuació de les poblacions considerades republicanes, les tropes comandades per Cordellier, Grignon, Huché i Amey es van distingir per la seva violència, fins al punt d'exterminar poblacions senceres, massacrant indiscriminadament reialistes i patriotes. ^[205] Però la posició de Turreau es va veure debilitada per la seva incapacitat per destruir les últimes tropes insurgents. El seu pla, lluny d'acabar amb la guerra, en realitat va empènyer els camperols a unir-se als exèrcits de Vendée. Els representants en missió estaven dividits sobre la seva estratègia. Mentre que alguns el van recolzar, com Francastel, Hentz, Garrau^[198], i Carrier,^[206] altres, com Lequinio, Laignelot, Jullien, Guezno i Topsent, s'hi van oposar exigint la seva marxa.^[207] L' 1 d'abril, Lequinio presenta un memoràndum al Comitè de Salvació Pública, poc després que una delegació de republicans de Vendée sigui rebuda a París per exigir la distinció entre el país lleial i el país insurgent. ^[207]

Es va concedir un indult final a Turreau, que va aclarir els seus objectius: "Tots els homes que han pres les armes han de ser exterminats, i els seus pares, esposes, germanes i fills han de ser abatuts juntament amb ells. La Vendée no ha de convertir-se en res més que en un vast cementiri nacional; els reialistes desarmats, els patriotes tebis, etc., han de ser expulsats del seu territori, i la terra ha de ser coberta amb el més pur de la Nació. Repobleu-la amb bons Sans-Culottes ".^[208] Però, en va, les tropes de Vendée van mantenir a ratlla Turreau. Finalment va ser suspès el17 de maig de 1794^[209] i l'activitat de les columnes infernals va disminuir gradualment durant la primavera. Això va reflectir una reafirmació del control de l'Estat per part del Comitè de Salvació Pública que, "a costa d'utilitzar les consignes més fermes i una determinació fèrria", va aconseguir controlar la violència que estava ensangonant el país.^[210]

Durant aquest període, entre 20.000 i 50.000 civils vendeans van ser massacrats per les columnes infernals.^{[211][212][213]}. Des de la tardor de 1793 fins a la primavera de 1794, els exèrcits republicans van reprendre una tàctica de massacres i destrucció que no s'havia vist a Europa des de la Guerra dels Trenta Anys. ^[214] Centenars de pobles van ser incendiats, però molts habitants van trobar la manera de refugiar-se als boscos i les bardisses i unir-se als insurgents. ^[215] La Vendée va quedar profundament marcada per aquest episodi dramàtic de la seva història i en portaria les cicatrius durant molt de temps, tant en el paisatge com en la mentalitat col·lectiva.

L'objectiu principal, evitar aixecaments populars, era garantir el subministrament de provisions als exèrcits i a París contra les provocacions dels extremistes de la Comuna.^[237] Durant la primavera i l'estiu de 1793, la situació era dramàtica: el valor dels assignats s'havia depreciat dràsticament i l'escassetat amenaçava la població. Els saquejos van augmentar i els sans-culottes van exigir una acció decisiva. Per fer-hi front, la Convenció va decidir limitar certs preus a partir del 4 de maig de 1793. Al juliol, els municipis van poder aplicar la pena de mort contra els acaparadors (Llei d'acaparament).^[238] A partir de l'agost, es va prohibir enviar capital a l'estranger. Les societats anònimes, la Borsa i el banc de descompte van ser tancats el 29 de setembre de 1793. La llei del màxim general va ser aprovada (fragments):

El màxim general fomentà el mercat negre i posà en dificultats les indústries tèxtils.

• Impost sobre el preu del gra.
• Préstecs forçats dels rics, confiscació de terres pertanyents a "enemics del poble" i sospitosos (decret de 26 de febrer de 1794), escorcolls a domicilis de banquers.^[239]
• Les requisicions van ser supervisades per un Exèrcit Revolucionari i la Guàrdia Nacional, que van resultar efectives almenys fins a principis de 1794.
• Emissió d'assignats, préstecs estrangers
• El "Terror Financer" està en marxa per prevenir la hiperinflació, començant per la2 de juny de 1793.
• Intervencionisme econòmic.

• Llei de la divisió del 5 de juny de 1793 sobre herències;
• Decret del 10 de juny de 1793 sobre el repartiment de terres comunes, gairebé no aplicat a la pràctica, a causa de bloquejos locals;^[240]
• Derogació, a petició de la Comuna de París, el 23 de juny de 1793, de la llei marcial votada per l'Assemblea Constituent l'octubre de 1789, per reprimir els disturbis del gra;
• decret d'abolició total dels drets feudals - 17 de juliol de 1793;
• Decret d'abolició de l'esclavitud del 29 d'agost de 1793 del comissari Sonthonax al nord i a l'oest de Saint-Domingue;
• Decret d'abolició de l'esclavitud el 21 de setembre de 1793 pel comissari Polverel al sud de Saint-Domingue;
• decret sobre el tuteig obligatori - Novembre de 1793;
• La Convenció redueix el temps necessari entre el divorci i el nou matrimoni mitjançant la votació del decret del 8 de Nivôse, any II (28 de desembre de 1793);
• Decret d'abolició de l'esclavitud del 16 de Pluvios, any II (4 de febrer de 1794) per la Convenció Nacional a totes les colònies franceses;
• Els indigents van ser registrats, seguint els decrets de Ventós, i van rebre una compensació dels béns confiscats. Es va organitzar l'atenció domiciliària per als pobres;
• Projecte de Codi Civil, mai acabat.

• Supressió de totes les congregacions el 18 d'agost de 1792;
• Abolició de les universitats el 15 de setembre de 1793;
• Abolició de les acadèmies el desembre de 1793;
• Creació d'un calendari republicà;
• Creació d'un calendari de festius republicans, incloent-hi la Festa de la Raó i la Festa de l'Ésser Suprem, establert per decret del 18 de Floreal, any II (7 de maig de 1794);
• Una onada de descristianització es va estendre per la capital sota la Comuna, i en diversos departaments provincials, on va ser fomentada per representants en missió com Fouché. Tres mil comunes^[241] van canviar els seus noms: per exemple, Versalles es va convertir en el Bressol de la Llibertat. A la Nièvre, les campanes de les esglésies van ser foses i es van organitzar mascarades anticlericals: els sacerdots van ser obligats a desfilar en rucs. Fouché va celebrar una festa cívica a la catedral de Nevers.^[242] Però el novembre de 1793 Robespierre pronuncià un discurs als jacobins en què condemna l'ateisme.^[243] El 1794, quan controlà totes les institucions republicanes, l'Incorruptible imposa el culte de l'Ésser Suprem i proclamà la immortalitat de l'ànima;

L'arquebisbe de París, Jean-Baptiste Gobel, i molts sacerdots van dimitir, moltes esglésies van ser desconsacrates o transformades en Temples de la Raó;

• Confusió entre sacerdots refractaris i sacerdots constitucionals, que semblaven tots sospitosos;
• Censura dels teatres parisencs: el Comitè de Salvació Pública proposà que es representessin "obres de teatre amb reconegut patriotisme";^[244]
• Culte de la Raó exigit per Robespierre. Festival de l'Ésser Suprem (juny de 1794).

En la nova organització administrativa (divisió en departaments), els representants en missió van recórrer França per implementar les directives de la Revolució. Les mesures de descristianització, com el Culte de la Raó, van començar a fer-se sentir a partir del 1792-1793. Els diaris eren la principal font d'informació per a la població rural, que tenia taxes d'alfabetització baixes. Per tant, va ser necessari abolir el calendari gregorià i substituir-lo per un de nou. Es van prendre mesures de represàlia contra els sacerdots refractaris. 20.000 sacerdots van abandonar el seu ministeri i 5.000 es van casar.^[245]

Descristianització

[modifica]

La descristianització, ja iniciada amb el Culte de la Raó, es va intensificar. En l'informe del 18 de Floreal, RRobespierre, en nom del Comitè de Salvació Pública, va presentar un calendari de festes republicanes per substituir les festes de l'església catòlica, a través del qual s'afirmaven els valors republicans i es respectava el sentiment religiós de la majoria dels francesos de l'època. La Convenció va afirmar la creença del poble francès en la immortalitat de l'ànima i en l'Ésser Suprem. La primera Festa de l'Ésser Suprem es va celebrar el 20 de Pradal, any II (8 de juny de 1794), va ser orquestrada pel pintor Jacques-Louis David.

Els revolucionaris van atacar els símbols de la monarquia absoluta: la necròpolis reial de la basílica de Saint-Denis va ser saquejada i diverses tombes reials van ser devastades. La Santa Ampulla, utilitzada per a la coronació reial, va ser destruïda. Nombroses esglésies van patir mutilacions o destrucció.

El culte catòlic va ser prohibit. Les esglésies parisenques es van tancar el 23 de novembre de 1793, només per reobrir el 31 de maig de 1795. Es van transformatr en temples de la Raó, o en magatzems. El Concordat de 1802 ratifica el retorn al lliure accés al culte.

Els diaris es van retirar de les zones rurals, després de la introducció del 6 d'octubre de 1793 del calendari republicà francès. El calendari gregorià no es va restablir fins al 1806 .

El clergat no jurat va ser empresonat (molts a la presó de Rochefort), les carmelites de Compiègne van ser guillotinades el 17 de juliol de 1794.

Les presons van proliferar per tota França. Vegeu la llista de presons de París durant la Revolució.

Alguns ciutadans, en particular els lectors de L'Ami du Peuple de Marat (Marat era la inspiració i l'autor de les massacres) i Père Duchêne de Jacques-René Hébert (Hébert era l'autoproclamat "jutge del poble" a la presó de La Force), van acollir amb satisfacció els assassinats per raons que romanen aclarides. Tanmateix, molts partidaris de la Revolució, a França i arreu d'Europa, van quedar profundament commocionats. De fet, aquestes massacres a les presons parisenques, que van continuar a les províncies els dies següents, van provocar una indignació generalitzada i duradora, ja que el cas de les massacres de setembre va ser reobert per tots els governs i règims fins a la Restauració ^[270]

Els liberals europeus, que havien dipositat les seves esperances en la França revolucionària, desaprovaven els mètodes violents i arbitraris del Comitè de Salvació Pública. La Santa Seu va condemnar la massacre de sacerdots indefensos. Els catòlics van comparar els vendeans i els sacerdots refractaris amb màrtirs. Tant els monarques estrangers com els reialistes van condemnar l'execució de Lluís XVI i els nobles. A partir del període revolucionari, la Revolució Francesa i el seu període terrorista van ser objecte de nombrosos pamflets i estudis entre els reialistes, ja fos la novel·la L'Émigré (1797), on Gabriel Sénac de Meilhan desenvolupa una anàlisi intel·ligent i equilibrada, l'Essai sur les révolutions (1797) de Chateaubriand, fascinat per la Revolució però pertorbat pels seus excessos, els assajos de Joseph de Maistre, que veia en la guerra civil que va ensangonar França sota la Revolució una catàstrofe d'ordre metafísic, o les Mémoires pour servir à l'histoire du Jacobinisme de l' abat original Barruel, que veia en la Revolució una conspiració dels maçons, una tesi refutada pel Constituent Mounier i altres després d'ell. De la mateixa manera, entre els republicans liberals, hi va haver crítiques a l'igualitarisme de l'any II, amb una denúncia de la llei agrària, que presumptament defensaven els jacobins.

Diversos filòsofs van reflexionar sobre l'abast i el "significat" del Terror ja al segle xix: Madame de Staël, Benjamin Constant. Louis-Gabriel de Bonald el consideraren el preludi necessari per a una regeneració. Sota la Restauració, s'ensenyava als estudiants que la Revolució Francesa no era més que una sèrie de massacres i un període d'anarquia generalitzada. Els escriptors francesos Victor Hugo, Honoré de Balzac o Alfred de Vigny "veien en la violència revolucionària l'expressió de la crisi radical de valors que França havia experimentat... ".^[271] L'historiador Hippolyte Taine era clarament hostil al Terror. A finals del segle xx, molts historiadors van destacar documents que relativitzaven la "teoria de les circumstàncies" defensada per les escoles leninista i després estalinista per justificar les seves pròpies atrocitats. Aquesta és la tesi segons la qual el terrorisme constituïa, per al govern revolucionari, un instrument destinat a salvar la República de la invasió militar i la contrarevolució. François Furet va indicar que una repressió moderada hauria estat suficient i va destacar els nombrosos "excessos" que, de fet, van acompanyar la Revolució. Olivier Blanc va qüestionar els motius d'aquests excessos, alguns dels quals, segons ell, no van ser accidentals sinó provocats per certs revolucionaris, principalment Bertrand Barère, que, per diverses raons, volien evitar les negociacions de pau i que la República fos reconeguda pels estats que hi estaven disposats.^[272]

Patrice Gueniffey dedicà un assaig a la "política del Terror".^[273] Definint-la com una estratègia dissenyada per provocar un "grau de por considerat necessari per a la consecució d'objectius polítics", confiant intencionadament en el poder arbitrari per obtenir la submissió de tots els ciutadans, l'autor argumenta que el Terror es va convertir en un mitjà de govern destinat a establir la legitimitat del règim revolucionari. El considera una conseqüència inevitable de qualsevol revolució "considerada com una modalitat de canvi". L'autor intenta demostrar que, ja el 1789, va sorgir una "retòrica implacable i assassina "dins de la mateixa Assemblea Constituent. Gradualment, la competència entre els revolucionaris va conduir a una escalada de la violència, en un context de desintegració de l'estat. La Revolució va fabricar i multiplicar els seus propis adversaris, amb el pretext de conspiracions, per tal de permetre que el sistema terrorista es perpetués, independentment de les circumstàncies polítiques i militars. El Regne del Terror, presentat com a inherent a la Revolució Francesa, ha continuat servint com a advertència per a totes les potències liberals, però també conservadores. Per a aquells que mantenen opinions oposades, continua justificant, d'una banda, el rebuig del llegat revolucionari per part dels catòlics i els reialistes, i de l'altra, el rebuig de qualsevol ideologia revolucionària (descrita per alguns filòsofs com a " utòpica " des dels anys vuitanta) per part dels liberals i l'esquerra moderada. En comparació, el Terror Blanc fa referència a dos episodis de la història francesa durant els quals la repressió va ser duta a terme pels reialistes. Després de la Revolució Russa de Octubre de 1917 els comunistes, al voltant de Lenin, van establir el que van anomenar la dictadura del proletariat, que es reivindicava el llegat terrorista de l'Any II, per consolidar el règim soviètic, mentre que als territoris controlats pels exèrcits Blancs, favorables al tsar, es desenvolupava un altre terror blanc, contra els comunistes.

El terror com a instrument de govern es podia considerar indispensable, amb matisos i en diferents sentits, entre els moviments democràtics dels segles xix i xx, depenent de si parlaven de "terrorisme d'estat" o de "repressió motivada per la guerra". Uns quants autors van acceptar el principi del terrorisme d'estat: aquest va ser el cas, per exemple, de l'escriptor i revolucionari alemany Georg Forster (1754-1794).^[274]Després d'una lectura generalment hostil del terror revolucionari a les primeres dècades del segle xix, es va desenvolupar un moviment entre els historiadors francesos per explicar, justificar i mitigar l'abast dels crims comesos durant aquest període. Van intentar veure el terror com una resposta lligada a les circumstàncies, amb interpretacions extremadament diferents depenent del que entenien per "Terror",^[275] contrastant historiadors moderats com Edgar Quinet amb historiadors socialistes com Louis Blanc. Sota la Tercera República, l'oposició entre 1789 i 1793 que havia prevalgut fins aleshores entre els republicans moderats va tendir a esvair-se (en paraules de Georges Clemenceau: "la Revolució és una sola entitat").

Tanmateix, va sorgir un conflicte sobre aquest punt entre Alphonse Aulard, un dels principals especialistes en la Revolució d'aquella època i defensor de Danton, i el seu antic alumne, Albert Mathiez, admirador de Robespierre. Per a Mathiez, la severitat defensada per Robespierre era necessària; per tant, va defensar el paper del govern revolucionari de l'Any II i va establir les fonts del socialisme en el discurs de Robespierre. Albert Mathiez, que va morir prematurament sense haver tingut temps d'abordar la qüestió de la responsabilitat relativa de Robespierre pels excessos del terror revolucionari, ^[276] va tenir una influència decisiva en diverses figures importants de la història, com ara Georges Lefebvre o d'Albert Soboul^[277] (que va adoptar el marc marxista per interpretar la història i va oferir una visió més favorable d'Hébert i els Exagérés). Les escoles de la Tercera República van justificar el Terror i els llibres de text de Lavisse van aprovar la mort de Lluís XVI ho va presentar, sense matisos, com una resposta adequada a la revolta de Vendée i a la coalició. Gradualment, l'opinió pública francesa va acceptar que el Terror era simplement una resposta a la violència de la monarquia absoluta i a l'agressió estrangera; només va ser perpetrat per una minoria d'individus i no havia d'eclipsar els sacrificis d'altres francesos.

La recerca històrica posterior a la Segona Guerra Mundial intenta analitzar el moviment revolucionari i la repressió que defensa dins de les seves estructures polítiques i socioeconòmiques, mitjançant l'estudi dels preus de mercat, ^[278] l'organització de la terra, les pràctiques agrícoles, les estructures protoindustrials, etc. El moviment de la Nova Història s'embarca en estudis seriats a gran escala, afavorint períodes llargs. A partir del període d'entreguerres, l'Escola dels Annales, iniciada per Marc Bloch i Lucien Febvre, i més tard Fernand Braudel, denuncia la primacia de la història política impulsada pels esdeveniments i el mètode positivista de Langlois i Charles Seignobos, i basa el seu treball en qüestions econòmiques, socials o culturals, multiplicant els tipus de fonts corresponents.

En una línia similar, els Annales historiques de la Révolution française, una revista de la Société des études robespierristes (fundada el 1907, amb Albert Mathiez com a primer president), sota la direcció de Georges Lefebvre i Albert Soboul, van romandre desinteressats pels episodis sagnants d'aquest període, no van qüestionar la "utilitat " del Terror i, en canvi, es van centrar en l'anàlisi del paper de les classes socials. Soboul, que ocupava la càtedra d'Història de la Revolució Francesa a la Sorbona, va estudiar el moviment dels sans-culottes, el moviment jacobí i altres temes relacionats. A la dècada de 1990, Michel Vovelle, membre de la Société des études robespierristes, no va qüestionar les tesis dels seus predecessors. No obstant això, va intentar revitalitzar els principals estudis socials i econòmics amb un enfocament més directe a l'individu, basant-se en la microhistòria i la història cultural. En una profunda ruptura amb les tesis comunistes sobre les "circumstàncies", François Furet i Denis Richet van rellançar el debat historiogràfic el 1989, incorporant noves qüestions i situant la Revolució dins del context més ampli de la història. Des de la dècada de 1980, han adoptat una perspectiva crítica sobre els ensenyaments del règim soviètic i la ideologia comunista.^[279]

Per als revolucionaris, el terror va de la mà de la virtut rousseauiana.^[280] Saint-Just, en un discurs a la Convenció el 23 de Pluviós any II (13 de març de 1793), contrastà el terror amb la virtut i el terror amb els aristòcrates que s'amagaven sota la màscara del patriotisme, designant així certs membres de la Comuna i dels clubs: "És hora que tothom torni a la moralitat, i l'aristocràcia al terror; és hora de fer un deure de totes les virtuts, de fer la guerra a tota mena de perversitat, de posar la revolució a l'estat civil, d'immolar sense pietat a la tomba del tirà tots aquells que lamenten la tirania, tots aquells que estan interessats a venjar-la, tots aquells que poden reviure-la entre nosaltres... Hi ha a la república una conspiració tramada per potències estrangeres per impedir que la llibertat s'estableixi mitjançant la corrupció; és la lliga de tots els vicis armats contra la virtut.!"

En el seu Informe sobre els principis de moralitat política que haurien de guiar la Convenció Nacional en l'administració de la República del 17 de Pluviós (7 de febrer), Robespierre al·ludeix als "afers", inclosa la liquidació de la Companyia de les Índies Orientals, que contrasta amb la virtut. Escriu que: "La primera màxima de la nostra política ha de ser que el poble es dirigeix per la raó i els enemics del poble pel terror. Si la força motriu del govern popular en temps de pau és la virtut, la força motriu del govern popular en revolució és tant la virtut com el terror. Virtut, sense la qual el terror és desastrós; terror, sense el qual la virtut és impotent. El terror no és res més que una justícia ràpida, severa i inflexible: és, per tant, una emanació de la virtut; és menys un principi particular que una conseqüència del principi general de democràcia aplicat a les necessitats més urgents de la nació" .

Robespierre discrepava amb Montesquieu, que havia teoritzat que les formes de govern republicà i despòtic tenen en comú, com a principi, la virtut i la por,^[281] afegint: "S'ha dit que el terror és la força motriu del govern despòtic. El vostre s'assembla al despotisme ? Sí, igual que l'espasa que brilla a les mans dels herois de la llibertat s'assembla a aquella amb què estan armats els satèl·lits de la tirania".^[282]

• Berriat-Saint-Prix, Charles. La justice révolutionnaire à Paris i dans les départements, août 1792-prairial an iii - d'après des documents originaux la plupart inédits. 2a ed.. París: Michel-Lévy frères, 1870. 
• Greer, Donald. The Incidence of the Terror during the French Revolution. A Statistical Interpretation (en anglès). Cambridge: Harvard University Press, 1935 (Harvard historical monographs, VIII). .
• Mortimer Ternaux, Histoire de la Terreur, 1792-1794. D'après des documents authentiques i inédits, Paris, Michel Lévy frères, 1868-1869, vol. I, II, III, IV, V, VI, VII, tome VIII.
• Wallon, Henri. Histoire du tribunal révolutionnaire de Paris, avec le journal de ses actes. Paris: Hachette, 1880a. .
• Wallon, Henri. Histoire du tribunal révolutionnaire de Paris, avec le journal de ses actes. Paris: Hachette, 1880b. .
• Wallon, Henri. Histoire du tribunal révolutionnaire de Paris, avec le journal de ses actes. Paris: Hachette, 1881a. .
• Wallon, Henri. Histoire du tribunal révolutionnaire de Paris, avec le journal de ses actes. Paris: Hachette, 1881b. .
• Wallon, Henri. Histoire du tribunal révolutionnaire de Paris, avec le journal de ses actes. Paris: Hachette, 1881. .
• Wallon, Henri. Histoire du tribunal révolutionnaire de Paris, avec le journal de ses actes. Paris: Hachette, 1882.