Françoise Giroud

Françoise Giroud

Biografia
Naixement	(fr) Lea France Gourdji 21 setembre 1916 Lausana (Suïssa)
Mort	19 gener 2003 (86 anys) París
Causa de mort	infart de miocardi
Sepultura	Neuilly-sur-Seine
Presidenta Acció Contra la Fam
1984 – 1989 ← Alfred Kastler – Guy Sorman →
Ministra
Secretària d'Estat
Dades personals
Formació	Lycée Molière
Lateralitat	dretana
Activitat
Ocupació	política, guionista, periodista, escriptora
Ocupador	Elle Le Nouvel Obs L'Express
Partit	Unió per a la Democràcia Francesa Partit Republicà Radical i Radical-Socialista
Membre de	Acció Contra la Fam Associació pel dret a morir amb dignitat
Obra
Localització dels arxius	Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine [ 188GIR]
Família
Cònjuge	Anatole Eliacheff
Parella	Jean-Jacques Servan-Schreiber
Fills	Caroline Eliacheff  () Anatole Eliacheff
Pare	Salih Gourdji
Premis
(1994)  Feuille d'or de la ville de Nancy (1992)  premi Gabrielle d'Estrées  Comandant de l'Orde Nacional del Mèrit  comandadora de la Legió d'Honor francesa

Françoise Giroud (Lausana, 21 de setembre de 1916 - París, 19 de gener de 2003) fou una periodista, editora, escriptora i política francesa. Va ser vicepresidenta del Partit Radical i Radical Socialista i de la Unió per a la Democràcia Francesa. També va ser ministra en dues ocasions.^[1][2]

Era filla de Salih Gourdji, director de l'Agence télégraphique ottomane a Constantinoble, i d'Elda Farragi, ambdós d'origen sefardita, «israelites de l'Imperi turc».^[3]

Alumna de l'institut Molière de París, Lea France Gourdji va començar a treballar als 14 anys, per la qual cosa va abandonar els estudis. Després d'un curs de mecanografia, va treballar en una llibreria del bulevard Raspail. Quan va deixar la llibreria, es va introduir en el món del cinema i de la ràdio. Per a treballar a la ràdio, André Gillois li va crear el pseudònim Françoise Giroud, quasi un anagrama del seu nom, pseudònim que va ser oficialitzat com a nom seu el 1994.^[4]

Gràcies a Marc Allégret esdevingué durant un temps l'assistent ocasional d'André Gide i inicià la carrera de cinema a París col·laborant el 1932 en el guió de Fanny, de Marc Allégret, basada en l'obra teatral de Marcel Pagnol, i La Grande Illusion, de Jean Renoir.^[5] Després va treballar amb Jacques Becker. Tota aquesta experiència cinematogràfica li va fer descobrir el seu talent per l'escriptura.

Durant la Segona Guerra Mundial, va ser agent d'una xarxa de la Resistència fundada per la seva germana, Djenane. Més tard, va ser detinguda per la Gestapo i, a continuació, empresonada a Fresnes (França). Malgrat tot, les seues conviccions es van fer fortes en comptes de debilitar-se, i les va mantindre en el seu compromís contra la guerra d'Algèria, a favor de la lluita de les dones i de la llibertat de premsa. Després de la guerra, Hélène Lazareff, creadora de la revista Elle, la va nomenar directora de redacció, càrrec que va ocupar des de l'any 1946 fins al 1953.^[6] Mentrestant, va col·laborar amb France Dimanche, L'Intransigeant i France-Soir. Els seus ideals es van reafirmar durant aquesta època, creant la revista L'Express l'any 1953, de la qual va ser directora fins a l'any 1974. Va aparèixer diverses vegades al programa «Italiques», un espai televisiu cultural i polític, per a parlar sobre el feminisme i per a presentar el seu llibre Si je mens..., un llibre on explica tot el que ha vist i viscut.^[3]

Respecte a l'àmbit polític, va ser ministra d'Afers de la Dona al Govern de Jacques Chirac (1974) i de Cultura al de Raymond Barre entre 1976 i 1977. Va formar part de la Coordinació francesa pel decenni de la cultura de pau i de no-violència.^[3]

Finalment, va morir el 19 de gener de 2003 a l'Hospital Americà de París.^[1]

• Françoise Giroud vous présente le Tout-Paris, Gallimard, 1952.
• La Nouvelle Vague, portraits de la jeunesse, Gallimard, 1958
• La Comédie du Pouvoir, Fayard, 1977
• Ce que je crois, Grasset, 1978
• Une femme honorable, Fayard, 1981; biografia de Marie Curie
• Le Bon Plaisir, éditions Mazarine, 1983 (que explica la història de la filla secreta d'un president francès, abans que es revelés oficialment l'existència de Mazarine, la filla del president Mitterrand)
• Écoutez-moi: Paris-Berlin, aller-retour amb Günter Grass, Maren Sell, 1988
• Alma Mahler, ou l'art d'être aimée, Robert Laffont, 1988
• Jenny Marx ou la Femme du diable, Robert Laffont, 1992
• Les Hommes et les Femmes, amb Bernard-Henri Lévy, Orban, 1993
• Le Journal d'une Parisienne, Le Seuil, 1994
• Mon très cher amour, Grasset, 1994

• Cœur de tigre, Plon-Fayard, 1995
• Cosima la sublime, Plon-Fayard, 1996
• Deux et deux font trois, Grasset, 1998
• Les Françaises, de la Gauloise à la pilule, Fayard, 1999
• Profession journaliste, conversation avec Martine de Rabaudy, Hachette Littératures, 2001
• Lou, histoire d'une femme libre, Fayard, 2002
• Histoire d'une femme libre, Gallimard, 2013 (una autobiografia que no es va publicar fins després de la seva mort)