Associació Internacional per a la Consciència de Krixna

Vixnu era una divinitat menor del vedisme, amb el qual el vixnuisme només té «una connexió molt indirecta».^[10] En l'antiga epopeia sànscrita del Mahabharata, Krixna és alhora Déu i aliat dels Pàndaves.^[11] El Bhāgavata Purāṇa enumera nombrosos avatāra de Vixnu i considera Krixna el Svayam Bhagavān; molts conceptes essencials de la tradició vixnuïta gaudia, com ara el līlā, l'acintya-bhedābheda, l'emoció desbordant en el bhakti i la recitació dels noms d'Hari, es fonamenten en aquest text.^[12] El tema de la devoció emocional a Krixna va continuar en la poesia bhakti, com el Gīta-Govinda sànscrit de Jayadeva i els poemes bengalís de Caṇḍīdāsa, que van influir en el vixnuisme gaudia.^[13]

El sampradāya gaudia afirma que prové del Madhva sampradaya per mitjà de Lakṣmīpati Tīrtha i Mādhavendra Puri; els estudiosos debaten la historicitat d'aquesta connexió i la majoria consideren que tots dos eren sannyasi de la tradició xankarita o daixanami orientats al vixnuisme. Molts atribueixen a Baladeva Vidyabhushana la vinculació dels gaudies amb el llinatge de Madhva.^[14][15] Chaitanya Mahaprabhu, nascut al segle XVI a Bengala, és considerat el fundador del vixnuisme gaudia, anomenat així perquè es va difondre a Gauḍa, és a dir, Bengala.^[16] En l'època de Chaitanya, Bengala estava governada per un govern musulmà que, tanmateix, patrocinava els vixnuïtes i la seva obra cultural.^[17] Hi ha diverses biografies de Chaitanya, culminades pel Caitanya-Caritāmr̥ta de Kr̥ṣṇadāsa Kavirāja; cadascuna estudia la vida de Chaitanya i les concepcions gaudies de la seva divinitat.^[18] Chaitanya va començar com un paṇḍita precoç, però aviat es convertí en un sannyāsī («asceta») absort en la devoció extàtica a Krixna i aplegà molts seguidors al voltant de la recitació dels noms de Krixna.^[19] Chaitanya peregrinà pel sud de l'Índia i és representat debatent amb diversos grups religiosos i convertint-los al vixnuisme gaudia; els estudiosos també creuen que cercava tradicions vixnuïtes que no havien sobreviscut al nord de l'Índia, dominat pels musulmans.^[20] En la seva peregrinació per Vraja, visità indrets associats amb la vida de Krixna i és representat manifestant èxtasis indicatius de la seva veritable naturalesa com a Krixna.^[21] Dels indrets de Vraja, els gaudies consideraven Rādhā Kuṇḍa el més esotèric.^[22] En el viatge de tornada, encarregà a Rūpa Gosvāmī i Sanātana Gosvāmī, futurs dirigents dels Sis Goswamis de Vrindavan, que desenvolupessin la teologia del seu saṁpradāya.^[19] El temple de Jagannath a Puri, ciutat de residència de Chaitanya, és un indret religiós important per als vixnuïtes gaudies i altres hindús; la divinitat Jagannath té tradicions molt antigues sobre l'origen, la relació amb els governants gajapati i les devadāsī, i el Ratha Yātrā.^[23][19] Chaitanya no va iniciar ningú ni nomenà cap successor, però actuà com a «punt d'unió» per als seus contemporanis i fou considerat un yuga-avatāra, una encarnació contemporània de Krixna.^[14][24]

La sadhana és el mitjà o mètode emprat per augmentar la devoció a Déu; en el sampradāya gaudia, les sādhana inclouen el culte a un arcā-vigraha —Déu en forma d'ídol—, l'smaraṇa —record— dels līlā de Krixna, el saṅkīrtana —cant comunitari sobre Krixna—, el vaidhī bhakti —seguiment de preceptes rituals fixos— i el rāgānugā bhakti —devoció espontània i apassionada assumint la personalitat d'algú de la vida de Krixna—.^[25] La tradició vixnuïta gaudia considera que el Braman és infinit i posseeix totes les qualitats personals; s'oposa fermament a la filosofia advaita, segons la qual el Braman és indescriptible, impersonal i sense qualitats.^[26] La filosofia gaudia de l'acintya-bhedābheda considera que la realitat és inconcebiblement diferent i no diferent alhora; els Sis Goswamis de Vrindavan foren figures erudites poderoses que racionalitzaren la filosofia i li donaren prestigi.^[27] L'hinduisme té una llarga tradició del que s'ha anomenat «teologia sònica», és a dir, els efectes espirituals i mundans de pronunciar certes síl·labes; en la tradició gaudia se centra en el cant en veu alta dels noms de Krixna i del mantra Hare Krixna per augmentar la devoció a Krixna.^[28] El vixnuisme gaudia presenta aspectes místics en què els devots intenten assolir certs estats emocionals extàtics (sāttvika bhāva), fenomen anomenat «bogeria divina» (divyonmāda); mitjançant el līlā smaraṇa, els devots assumeixen una doble identitat: una mañjarī, donzella prepúber al servei de Radha o de les seves amigues en el līlā de Krixna, i un noi brāhmaṇa bengalí en el līlā de Gaura, la vida de Chaitanya.^[29] En la teologia gaudia, rasa designa l'emoció conreada que un devot sent per Krixna; la més elevada és el madhura rasa, o amor eròtic desinteressat per Krixna.^[30] Les tècniques del līlā smaraṇa i la mañjarī sādhana són més freqüents entre els ascetes gaudies, mentre que els devots caps de família (gr̥hastha) acostumen a accedir físicament al līlā de Krixna peregrinant a Vraja.^[31] Tot i que no apareix directament al Bhāgavata Purāṇa, la deessa Radha és considerada la principal de les gopī, les vaqueres de Vraja. La teologia gaudia li atribueix el nivell més alt de devoció amorosa per Krixna (mahābhava), i considera Radha-Krixna la realitat esotèrica última i l'objecte del culte més elevat dels vixnuïtes gaudies.^[32] Després de la mort de Chaitanya el 1534, els seus seguidors consolidaren la filosofia i els ensenyaments del moviment, que finalment perdé popularitat.^[33] A l'est de l'Índia, el vixnuisme sahajiya és una tradició vāma-tantra en què devots i devotes imiten la relació eròtica entre Krixna i Radha; la tradició vixnuïta gaudia ortodoxa la rebutja amb aversió i sosté que els devots només poden servir la parella divina, no pas imitar-la.^[34] Les teologies dels goswami de Vrindavan arribaren a Bengala al final del segle XVI i consolidaren els ensenyaments del culte a Radha-Krixna en el madhura rasa, el pancha tattva —el reconeixement dels companys de Chaitanya com a encarnacions dels companys de Krixna— i el raganuga bhakti o siddha pranali.^[14][15]

La tradició vixnuïta gaudia acceptà la tradició existent de kula guru bramans hereditaris. El Hari-bhakti-vilasa i el Bhakti Rasamrita Sindhu dels goswami de Vrindavan aprovaven els gurus caps de família i prohibien als ascetes prendre deixebles. La tradició gaudia rebutjà el sannyasa daixanami exclusiu dels bramans que havien seguit Chaitanya i els seus predecessors; a diferència de les túniques color safrà dels xankarites, els renunciants gaudies de qualsevol casta vestien de blanc —pràctica anomenada bhekh— i rebien el nom de babaji. Malgrat les concessions del bhakti de Krixna a les castes baixes, el vixnuisme gaudia romangué sota control bramànic i preservà l'statu quo social.^[35]

Al segle XIX, les castes dominants de Bengala incloïen els brāhmaṇa kulina, sacerdots i mestres, i els kāyastha kulina, escriptors i escrivans. Per sota hi havia els bramans no kulina, terratinents i empresaris, i els kāyastha no kulina, que assoliren un gran èxit econòmic sota el domini britànic i foren sotmesos a l'occidentalització. Els brāhmaṇa i kāyastha no kulina occidentalitzats se sentien atrets per les filosofies occidentals, però menyspreaven el vixnuisme gaudia com una superstició idolàtrica. Bhaktivinoda Thakur (nascut Kedarnath Dutt), un kāyastha vixnuïta gaudia occidentalitzat, desenvolupà un interès intel·lectual rigorós per la literatura religiosa gaudia i emprengué una missió personal per publicar-ne els textos i promoure'n els ensenyaments. Bhaktivinoda orientà la seva filosofia a un públic hindú bengalí occidentalitzat i sostenia que el vixnuisme gaudia era una religió universal sofisticada, en contrast amb la naturalesa hereditària i basada en castes del bramanisme ortodox. S'oposà obertament al vixnuisme sahajiya, que havia guanyat popularitat al segle XIX, «redescobrí» el lloc de naixement «perdut» de Chaitanya i restà importància a l'exhibició externa de la casta. També intentà difondre els ensenyaments de Chaitanya a Occident enviant textos a universitats estrangeres.^{[36][37][38][39]} Bhaktivinoda emprà mètodes acadèmics contemporanis del segle XIX (adhunika vada) per analitzar críticament el vixnuisme gaudia. Desenvolupà principis teològics innovadors, com la classificació dels cercadors espirituals segons la capacitat intel·lectual i la divisió del coneixement religiós entre coneixement fenomènic, que considerava sotmès a l'escrutini lògic, i coneixement transcendental, que considerava inescrutable.^[40]

El fill de Bhaktivinoda fou Bhaktisiddhanta Sarasvati (nascut Bimala Prasad Dutt), que continuà la missió del pare i amplià les seves concepcions sobre la igualtat social. Bhaktisiddhanta afirmava que havia estat iniciat per Gaura Kishor Das Babaji, però els detalls de la iniciació són poc clars. A diferència de la pancharatrika diksha ordinària, la majoria de fonts afirmen que rebé la bhagavati diksha, una pràctica desconeguda en els cercles vixnuïtes. Bhaktisiddhanta afirmava que pertanyia a una Bhagavata parampara inventada, centrada en el raganuga bhakti, que oposava a la tradició ritualista pancharatrika, la qual, segons ell, havia infestat el vixnuisme gaudia. Tanmateix, inicià els seus deixebles segons la forma pancharatrika ordinària i no donà instruccions clares sobre la continuïtat de la tradició bhagavata. En contrast amb el seu pare, que restava importància a la casta, Bhaktisiddhanta Sarasvati permetia que qualsevol devot amb les característiques apropiades es considerés braman (brāhmaṇa) i en portés la indumentària, cosa que desafiava el sistema existent de sacerdots hereditaris als temples vixnuïtes gaudies. A diferència del pare, no ocupava cap càrrec oficial, fet que li permeté crear i dirigir la Gaudiya Math (Gauḍīya Maṭha), la primera organització formal de sādhu i sannyāsī vixnuïtes. La Gaudiya Math trencà amb la tradició gaudia adoptant les túniques color safrà dels xankarites i el tridanda («bastó triple») de la tradició purànica. Abans de Bhaktivedanta, la Gaudiya Math havia enviat persones a Occident perquè convertissin estrangers, amb molt poc èxit. Abans de morir, Bhaktisiddhanta confià el govern conjunt de la Gaudiya Math a tres deixebles: Ananta Vasudeva, Kunjabihari i Paramananda. Un consell de dirigents elegí Ananta Vasudeva, després conegut com a Puri Maharaj o Puri Das, com a acharya, decisió que Kunjabihari, després Bhaktivilas Tirtha, i els seus seguidors rebutjaren. Molts altres deixebles també se separaren per crear organitzacions independents. Puri Das descartà la literatura secundària de les figures posteriors a Chaitanya i se centrà en les obres dels Sis Goswamis de Vrindavan —la Gaudiya Math n'ignorava el contingut que no fos purament filosòfic o espiritual—, i finalment esdevingué un crític destacat de la institució. Remarcant les diferències entre el vixnuisme gaudia tradicional i la Gaudiya Math, encoratjà els deixebles de Bhaktisiddhanta a rebre iniciació en llinatges gaudies tradicionals. En aquell període, Bhaktivedanta era un cap de família poc destacat que reclamà sense èxit el retorn a la institució «forta» de l'època de Bhaktisiddhanta. A mitjan segle XX, la Gaudiya Math ja no era una institució «forta», sinó una col·lecció laxa de llinatges de deixebles i organitzacions independents.^{[36][37][41][42]}

Al segle XIX, els immigrants indis i el pensament hindú començaren a penetrar entre els nord-americans blancs, sobretot els vinculats a l'ocultisme, i tots dos fenòmens provocaren reaccions negatives en l'opinió pública nord-americana. Aquesta considerava que els indis i l'hinduisme eren endarrerits i que la seva visibilitat pública amenaçava els nord-americans blancs cristians. Després de les lleis d'exclusió asiàtica als Estats Units, les reaccions contra l'hinduisme entraren en una pausa de trenta anys, que acabà amb la Llei d'immigració i nacionalitat de 1965 i la fundació de l'Associació Internacional per a la Consciència de Krixna, aleshores la manifestació més visible de l'hinduisme als Estats Units.^[43] El moviment Hare Krixna es diferenciava d'aquestes expressions anteriors de la filosofia hindú a Occident perquè era una tradició religiosa explícitament teista que exigia l'adhesió absoluta a les seves normes i tabús. Les expressions anteriors de l'hinduisme a Occident tendien a pertànyer a la tradició monista de l'Advaita Vedanta i eren propagades per swamis «simplificats» que diluïen molt el pensament oriental i no exigien a la gent que abandonés el seu estil de vida.^[44]

Abhay Charan De conegué Bhaktisiddhanta Sarasvati el 1922; el 1932, Bhaktisiddhanta l'inicià com a deixeble amb el nom d'Abhay Charanaravinda i li concedí la condició de braman d'acord amb la seva teologia progressista. Des de la primera trobada, Bhaktisiddhanta li ordenà que difongués el vixnuisme gaudia en anglès pel món occidental, ordre que reiterà poques setmanes abans de morir el 1937. Abhay acabà abandonant la vida familiar i la carrera professional mentre augmentava la participació en la predicació i la publicació de textos sobre vixnuisme gaudia; el 1939 fou honorat amb el títol de Bhaktivedanta pels seus coneixements. Decidí no participar en la lluita pel poder posterior a la mort del seu guru i a l'escissió de la Gaudiya Math. El 1959 feu un vot de sannyasa —renúncia al món— amb el nom d'A. C. Bhaktivedānta Svāmī a Vrindavan, i el 1965 arribà a Nova York.^{[45][46][47][41]}

Després de no aconseguir interessar les classes altes, Bhaktivedanta es traslladà a un barri pobre de Nova York, on entrà en contacte amb joves de la contracultura dels anys 1960 —bohemis, després anomenats hippies— que ja coneixien parcialment la cultura índia per experiències anteriors i se sentien atrets pel seu carisma. El juliol de 1966 fundà l'Associació Internacional per a la Consciència de Krixna, que tenia per finalitat propagar la consciència espiritual de Krixna segons el Bhagavad Gita i el Shrimad Bhagavatam, la forma de cant públic pròpia de Chaitanya i la publicació de textos. El setembre del mateix any inicià com a deixebles els seus joves companys i dirigí el primer kirtana públic a Washington Square Park. Durant els primers anys del moviment a Nova York, Prabhupada donà poca importància als principis de vida d'ISKCON i tolerà infraccions de les estructures tradicionals de puresa i ritual; això permeté que el moviment es difongués mitjançant xarxes socials. L'única estructura era el cant del mantra Hare Krixna; gradualment, Bhaktivedanta educà els deixebles en aspectes de la tradició índia original. Després de traslladar el moviment a Haight-Ashbury, San Francisco, Califòrnia, el 1967, aquest cresqué ràpidament gràcies a la nombrosa població hippie itinerant, receptiva a la predicació pública. Durant els dos anys següents guanyà adeptes en ciutats nord-americanes i els seguidors començaren a anomenar-lo Śrīla Prabhupāda. Poc després, Prabhupada decidí establir una Comissió del Cos de Govern (GBC) com a autoritat central d'ISKCON el 28 de juliol de 1970, amb autoritat zonal sobre temples i centres. Es creà el Bhaktivedanta Book Trust per centralitzar la publicació dels textos d'ISKCON. La primera comuna Hare Krixna, New Vrindavan, fou establerta per deixebles el 1968.^{[48][47][49][50]} El 1968, els deixebles establiren contacte amb èxit amb George Harrison de The Beatles al Regne Unit, que enregistrà el senzill d'èxit Hare Krishna Mantra. El primer temple d'ISKCON a Europa es fundà a Bury Place, Londres.^[48][51]

L'objectiu de Prabhupada era difondre el vixnuisme de Chaitanya arreu del món mitjançant una estratègia que anomenava «conquesta cultural». Era pessimista envers la societat industrial moderna i propugnava una economia agrària rural autosuficient; amb tot, no s'oposava a emprar tecnologia moderna si servia la devoció. Sostenia que el Bhagavata Purana, també conegut com a Srimad Bhagavatam, i altres textos semblants només es podien entendre si els recitava una persona «autorealitzada» que actués com a «representant de bona fe» de Shuka, compositor tradicional de l'obra. Segons Prabhupada, l'única manera de ser-ne un representant de bona fe era formar part de la successió discipular (parampara) que es remuntava a Shuka i, a través d'ell, al mateix Krixna. Repetí sovint que volia que molts deixebles esdevinguessin gurus, però subratllava que havien de seguir perfectament els ensenyaments del seu guru —que al seu torn reproduïa perfectament els del propi guru, en una cadena fins a Krixna— i no «fabricar» cap innovació. Predicava que recitar el mantra Hare Krixna i escoltar la recitació del Bhagavata Purana proporcionava una experiència directa de la divinitat, procés que considerava una «ciència de l'esperit».^[52]

Malgrat la creació de la GBC, Prabhupada mantingué un control autocràtic sobre ISKCON tota la vida. Els seus escrits i traduccions foren essencials per a la difusió del moviment, entre els quals Bhagavad-gītā As It Is, Kṛṣṇa: The Supreme Personality of Godhead, Śrīmad-bhāgavatam, Caitanya-caritāmṛta i la revista Back to Godhead. Prabhupada feu gires internacionals per establir ISKCON arreu del món.^[47] Les seves traduccions i comentaris en anglès, orientats a la devoció, s'adreçaven a la ment occidental neòfita. Segons Hopkins, els joves occidentals estaven disposats a sotmetre's a la seva rígida estructura disciplinària —oposada als costums laxos de la contracultura dels anys 1960— i al seu exemple de via devocional. Quan instruïa els deixebles, els inculcava la creença que Krixna els ajudaria independentment de la feina que haguessin de fer.^[53]

A mesura que ISKCON establia centres arreu dels Estats Units, adaptava els mètodes de captació a l'entorn de cada ciutat i barri. Quan el moviment es tancà més en si mateix durant la dècada del 1970 i fins a la mort de Prabhupada, els simpatitzants foren fonamentals per a la seva expansió. A la fi de la dècada, alguns centres s'obriren més a les relacions i influències del públic, cosa que disgustà els centres conservadors.^[49]

Després de tornar a l'Índia amb els deixebles occidentals, Prabhupada volgué establir grans complexos de temples a Bombai, Bengala i Vrindavan; mostrant la devoció a Krixna dels seguidors no indis, pretenia despertar una revifalla religiosa entre els indis. Era conscient que, per obtenir legitimitat, els seguidors estrangers havien de mantenir normes de conducta estrictes a l'Índia i mostrar una devoció adequada perquè les seves afirmacions de ser vixnuïtes i brāhmaṇa fossin preses seriosament.^[54]

Fins al 1972, les finances d'ISKCON es cobrien amb el sankirtana, la distribució de literatura al carrer i la petició de donatius. Els anys següents, aquesta pràctica rendible s'estengué a altres espais públics, com els aeroports. Tanmateix, quan el moviment cresqué i augmentaren les necessitats monetàries, el sankirtana passà de predicar la consciència de Krixna a vendre llibres: els deixebles abordaven persones que semblaven tenir més diners, amagaven l'afiliació religiosa per distribuir llibres i demanar donatius amb més facilitat, practicaven el change-up —renegociar un preu superior després que la persona ja hagués acceptat una quantitat— i fins i tot venien mercaderies no religioses sense cap activitat missionera, pràctica anomenada picking. La nova preferència dels dirigents pel picking en comptes de la distribució de llibres provocà la indignació d'organismes públics a la fi de la dècada del 1970, alhora que el moviment i les seves finances entraven en declivi. Els dirigents preocupats per les finances justificaven moralment el picking, i els devots que aportaven més diners rebien privilegis especials. Les conviccions religioses de la majoria no se'n veieren afectades i consideraven aquelles pràctiques una adaptació organitzativa; un grup més petit en rebutjà la ideologia però romangué al moviment, mentre que el grup més reduït, el dels idealistes, l'abandonà.^[55] En general, els tribunals defensaren el dret dels devots d'ISKCON a fer proselitisme en aeroports, fires i àrees de descans d'autopistes, emparat per la llibertat religiosa de la Primera esmena de la Constitució dels Estats Units.^[56][57]

En el testament final, Prabhupada concedí a la GBC l'autoritat administrativa suprema d'ISKCON, decisió basada en la seva experiència de la ruptura de la Gaudiya Math i de les disputes per l'únic càrrec d'acharya. Els mesos anteriors a la seva mort el 1977, nomenà onze deixebles com a gurus iniciadors i r̥tvik («oficiants») d'ISKCON, amb autoritat zonal sobre temples i deixebles. Els onze gurus, que s'autoanomenaven ācārya, treballarien al costat de catorze dirigents no gurus a la GBC. El període successori posterior a Prabhupada es caracteritzà pel declivi i el faccionalisme. Cada guru desenvolupà polítiques econòmiques pròpies, s'asseia en trons i alguns es consideraven mereixedors del mateix culte que havia rebut Prabhupada.^[58][59] A la pràctica, cada guru era l'autoritat suprema de la seva zona; els acharya zonals reclamaven autoritat absoluta i veien la GBC com un comitè provisional fins que sorgís entre els gurus un dirigent «autorefulgent».^[60]

Entre 1978 i 1982 es produïren diverses crisis dels gurus que gairebé dividiren el moviment. En la primera, el 1980, la policia de Berkeley descobrí armes i munició emmagatzemades per la comunitat local d'ISKCON; Hansadutta Swami fou detingut per possessió il·legal d'armes, però després fou alliberat. El 1983, el seu càrrec de guru fou suspès durant un any per consum de drogues i insubordinació. En la segona crisi de 1980, Jayatirtha Swami començà a comportar-se de manera estranya: cridava i plorava durant hores en els kirtan, tornà amb la seva esposa malgrat el vot de sannyasa i es rumorejava que prenia al·lucinògens. Seguint el consell de Bhakti Rakshak Sridhar, la GBC suspengué el seu càrrec de guru durant un any i l'obligà a prendre el sannyasa. En la tercera crisi de 1980, Tamal Krishna Swami afirmà que era l'únic intermediari veritable amb Prabhupada i que tots els deixebles d'ISKCON l'havien d'adorar com a guru; la GBC el suspengué durant un any. En la quarta, Ramesvara Swami considerà que les tres crisis anteriors demostraven que els gurus d'ISKCON no eren infal·libles i proposà reduir-ne el culte, però la GBC ho rebutjà. Molts deixebles de Prabhupada no acceptaven que onze companys, ara gurus, fossin devots perfectes de la consciència de Krixna dignes de culte; molts creien en la infal·libilitat de Prabhupada i sostenien que no podia haver-se equivocat sobre el caràcter dels tres gurus suspesos. Afirmaven que els nomenaments havien estat inventats. El moviment afrontà el cisma més greu el 1982, quan un guru desertà per unir-se a Bhakti Rakshak Sridhar. Sridhar era condeixeble de Prabhupada, que havia demanat als seus seguidors que el consultessin després de la seva mort. Sridhar creia en l'autoritat absoluta del guru i sovint es posava de part dels gurus contra la GBC. Després que la GBC obligués Jayatirtha Swami a prendre el sannyasa el 1980, aquest acceptà Sridhar com a guru el 1982. La proposta d'incorporar Sridhar com a guru d'ISKCON fou rebutjada per les seves crítiques a la GBC i a Prabhupada, cosa que proporcionà un punt d'unió al moviment.^{[58][59][61][62][63][64]}

Després d'aquests incidents, la GBC intentà democratitzar el càrrec de guru ampliant-ne el nombre; el 1986 s'havien elegit vint-i-quatre gurus nous. Pressionà els gurus perquè en reduïssin el culte, retiressin els trons, reconeguessin Prabhupada com l'únic ācārya d'ISKCON i abolissin el sistema zonal. El 1986, cinc dels onze gurus originals acceptaren les reformes, dos ja havien estat expulsats per qüestions doctrinals, tres foren destituïts per activitats sexuals il·lícites i Kirtanananda Swami fou expulsat l'any següent per negar-se a complir les exigències de la GBC.^[59][60]

Els primers anys, Prabhupada nomenà de bon grat dones per a càrrecs destacats. Això canvià el 1974 amb l'èmfasi creixent en l'ashram sannyasa masculí i la degradació dels caps de família i les dones. Aquestes foren apartades de la visibilitat, tendència que continuà després de la mort de Prabhupada el 1977 i durant el període de gurus sannyasi masculins. A la fi dels anys 1980 augmentaren les crítiques al tracte de les dones, i a la fi dels anys 1990 la GBC incorporà la primera membre. Es crearen canals institucionals perquè les dones expressessin les seves opinions i milloressin l'estatus devocional, però s'enfrontaren a la contraofensiva de devots que ho consideraven una imposició «feminista» sobre ISKCON.^[65]

Molts deixebles de Prabhupada abandonaren ISKCON els anys immediatament posteriors a la seva mort; el 1983 en quedaven aproximadament 1.000, des d'un màxim de gairebé 5.000. Des de mitjan anys 1970, el moviment intentà ampliar la base més enllà dels deixebles compromesos i incloure joves amb un compromís lax i immigrants indis que n'eren «membres vitalicis». El picking continuà durant els anys 1980, però el moviment amplià la base financera permetent als membres guanyar diners mitjançant negocis més especialitzats. La comunitat immigrant índia, formada per professionals i empresaris, també fou una font menor d'ingressos. ISKCON prengué mesures per millorar la reputació: separà les finances del sankirtana, s'alineà amb l'hinduisme, amplià la distribució d'aliments i construí centres culturals i religiosos com el Palau d'Or de Prabhupada per educar el públic.^[66] El declivi del sankirtana com a base financera fou un factor clau en la desaparició, durant els anys 1990, de l'estil de vida comunitari tradicional d'ISKCON. En assumir funcions convencionals al mercat laboral, els devots esdevingueren més independents dels temples i començaren a formar famílies nuclears.^[67]

Als inicis, la majoria de seguidors de Bhaktivedanta no sabien res de l'Índia ni de l'hinduisme, i encara menys de la branca vixnuïta gaudia; per això Prabhupada era l'única font de coneixement i autoritat. Els primers temps a Nova York donava instruccions personals als deixebles, però, a mesura que el moviment creixia, ja no podia atendre directament tots els membres. Per aquest motiu es dedicà a traduir i escriure textos instructius. Delegà autoritat a deixebles «veterans», però aquests tenien menys de quaranta anys i molts menys coneixements, i en només deu anys foren situats en posicions de sannyasi superior o guru quasi independent, procés que a l'Índia tradicionalment durava dècades. Les publicacions angleses de Prabhupada sobre el cànon textual gaudia foren essencials per propagar el moviment. La seva mort deixà un buit d'autoritat que hagueren d'omplir els nous gurus iniciadors, molt més joves i menys instruïts que els gurus vixnuïtes tradicionals. Prabhupada considerava acceptable infringir les normes ortodoxes, especialment el varnashrama dharma, si això servia ISKCON; els nous gurus sannyasi, molts dels quals es consideraven superiors, estengueren aquesta idea i sota el seu govern dones i infants sofriren abusos. ISKCON no tenia cap tradició exegètica més enllà de Prabhupada, fet que dugué els devots a tractar totes les seves declaracions com a ex cathedra; en el període posterior, el moviment començà a examinar la identitat essencial i la relació amb la Gaudiya Math, el vixnuisme gaudia i el vixnuisme en general.^[68]

Després de la mort de Prabhupada el 1977 a Vrindavan, els deixebles britànics foren dirigits per la GBC i pel guru iniciador regional, Jayatirtha Dasa. El moviment continuà tenint èxit durant els anys 1970, amb molts visitants a la seu de Bhaktivedanta Manor, l'antiga finca de John Lennon a Berkshire, i la creació del Chaitanya College, una antiga escola catòlica per a nois convertida en residència i institució educativa d'ISKCON. El 1982, la sortida de Jayatirtha Dasa commocionà el moviment britànic i n'alentí l'expansió. Chaitanya College es vengué per cobrir les finances i el moviment recuperà l'estabilitat sota Bhagavandas Goswami Maharaj.^[69]

ISKCON es fundà durant la contracultura de la dècada del 1960, entre els temes de la qual hi havia la psicodèlia, l'antitecnologia i l'autoexploració d'experiències més enllà de la normalitat de l'«establishment». Ellwood (1989) analitza les primeres conversions de deixebles Hare Krixna en el context de les experiències contraculturals i de l'aplicació parcial de la teoria de la privació, atès que els primers membres se sentien insatisfets tant amb l'«establishment» com amb les experiències contraculturals anteriors. Tanmateix, considera més útil la teoria cognitiva de la religió per explicar-les, perquè la cosmovisió Hare Krixna era simplement més atractiva per als devots que les alternatives.^[70]

Tot i que el públic a qui Prabhupada pretenia adreçar inicialment la consciència de Krixna era l'elit occidental, aviat es decantà pels joves marginals, els hippies de la contracultura dels anys 1960. Caracteritzava la joventut occidental contemporània com a posseïdora d'un estat de vairagya —renúncia al món material— que, per manca d'instrucció adequada, havia caigut en el refugi de les relacions sexuals i el consum de drogues. Considerava la consciència de Krixna un mitjà per elevar les persones del moviment hippie «miserable» i «impur» a un estat pur. Els seus seguidors eren joves, immadurs i inexperts; a causa del creixement ràpid i del sentit d'urgència de Prabhupada, molts ocuparen càrrecs directius sense formació suficient. A més, el missatge antiestablishment de la contracultura s'arrelà en ISKCON i produí interaccions hostils i antinòmiques entre els devots i el públic. Prabhupada oferia una experiència directa de Déu mitjançant un programa estricte de pràctiques religioses (sadhana; vegeu l'apartat «Pràctiques religioses»). Les regles eren estrictes i els devots interioritzaven l'ideal d'un devot «pur» de Krixna, del qual només Prabhupada podia ser exemple perquè no hi havia cap altre devot madur. Per norma s'evitava parlar de les mancances espirituals, cosa que generà un entorn insalubre i provocà moltes sortides. Els antics devots que no podien mantenir tot el programa espiritual, anomenats blooped dins el moviment, eren condemnats. Malgrat el disgust dels residents dels temples, romangueren a la perifèria d'ISKCON amb una lleialtat irregular a un moviment que ja no volia cap relació amb un devot «fracassat». Els primers anys, Prabhupada encoratjava i aprovava personalment els matrimonis entre devots, però el 1974 canvià d'opinió i deixà d'aprovar-ne. Prabhupada i ISKCON començaren a condemnar la vida matrimonial dels caps de família i mantingueren l'ascetisme com a norma. El nombre de sannyasi es disparà en un ambient hostil als caps de família i a les dones; la majoria no pogueren mantenir els vots, amb una taxa d'abandonament de gairebé el 90%.^[71]

Els conversos a ISKCON solien ser persones que travessaven una crisi psicològica d'identitat religiosa, vegetarianes i antimaterialistes, i que ja havien tingut contacte amb la filosofia oriental. Se sentien atrets per algunes idees bàsiques d'ISKCON; rebutjaven construir-se una identitat en la societat convencional i s'integraven en una comunitat on la identitat espiritual ja era definida per la tradició sagrada. Arribaven al moviment per contacte amb devots —sobretot al banquet dominical—, amics íntims, cònjuges i la literatura d'ISKCON. Se sentien atrets per Prabhupada i els onze gurus successors i se sotmetien a l'autoritat del guru, considerat l'enllaç entre els devots i Déu. Els gurus d'ISKCON no tenien tanta llibertat com els gurus indis tradicionals per dirigir els grups independentment; amb la creació de la GBC, Prabhupada establí un sistema de controls i equilibris per preservar l'homogeneïtat institucional. Segons Shinn, el públic considerava que ISKCON «rentava el cervell» als conversos a causa de les representacions negatives dels mitjans, els testimonis negatius d'antics devots i el temor dels pares davant els nous estils de vida i identitats radicals dels fills. Shinn qualificà aquestes acusacions de «ridícules» i afirmà que els mètodes de persuasió d'ISKCON eren simplement una predicació entusiasta. Considerà que els intents de «rescatar» persones mitjançant la «desprogramació» s'assemblaven molt més a les tècniques tradicionals de rentat de cervell.^[72]

Durant la primera dècada d'existència d'ISKCON, l'opinió pública nord-americana tractà cordialment el moviment Hare Krixna. A les dècades del 1970 i del 1980, però, el grup fou atacat per moviments antisecta seculars i contrasectaris cristians, que el consideraven una secta i un nou moviment religiós. ISKCON respongué convidant estudiosos a demostrar-ne l'autenticitat religiosa, presentant-se com una religió índia tradicional i cercant el suport de la comunitat immigrant indoamericana. Utilitzà acadèmics com a testimonis experts en judicis sobre la legitimitat de la branca i els convidà directament a escriure sobre ISKCON.^[43][56] Durant els anys 1970 i 1980, les religions judeocristianes tradicionals d'Occident afrontaren la influència creixent de nous moviments religiosos que caracteritzaven com a «sectes»: religions malignes i falses que rentaven el cervell dels devots sota un dirigent autoritari que els separava de la família. Cristians i jueus creien que la societat occidental materialista i les mancances culturals modernes del judaisme i el cristianisme permetien que prosperessin. La literatura cristiana, i en menor mesura la jueva, atacà els ensenyaments Hare Krixna com a falsos, hostils al cristianisme i com un rentat de cervell malintencionat dels joves contraculturals desenganyats del materialisme i de les religions familiars. Saliba, tanmateix, assenyala opinions equilibrades entre algunes figures cristianes i jueves i l'existència de diàleg amb ISKCON dins una tendència més àmplia de discurs religiós mundial. Bhaktivedanta era crític amb altres religions, però figures posteriors com Graham M. Schweig i Kirtanananda Swami desenvoluparen posicions teològiques més obertes a altres camins religiosos.^[73][56] A la fi dels anys 1980 hi havia diverses enquestes psiquiàtriques i estudis clínics sobre nous moviments religiosos, inclòs ISKCON. Les enquestes tendien a veure'ls positivament com a organitzacions terapèutiques o negativament com a organitzacions destructives. Els estudis clínics solien concloure que els membres d'ISKCON tenien un perfil psicològic normal. Gordon, però, critica enquestes i estudis perquè la metodologia, les observacions i les conclusions eren limitades i defectuoses i perquè un estudi psiquiàtric adequat exigia una anàlisi més profunda.^[74]

L'auge de nous moviments religiosos entre subcultures juvenils de classe mitjana com ISKCON generà una «por de les sectes» entre les famílies dels devots, que al seu torn desenvolupà els moviments antisecta. Segons Bromley, els casos d'Edward Shapiro i Robin George exemplifiquen les tendències de la campanya antisecta. En tots dos casos, Shapiro i George se sentiren atrets pel moviment Hare Krixna i l'oposició familiar començà quan la religió interferí en el «rendiment escolar i la vida familiar». Tots dos fugiren de casa, cosa que dugué els pares a prendre mesures decidides i controvertides per fer-los tornar; ambdues famílies recorregueren a metges del moviment antisecta. La seva ideologia es basava en valors familiars forts, la idea que el secularisme i el racionalisme són la conducta humana normativa, la suposició que els nous moviments religiosos practicaven el rentat de cervell o la persuasió coercitiva i la visió de les «sectes» com a organitzacions subversives i conspiratives. Bromley identifica tres fases: la formativa, amb desprogramacions forçades; l'expansionista, centrada en la suposada manipulació psicològica; i la professional, en què els presumptes procediments de rentat de cervell obtingueren reconeixement mèdic i antics devots presentaren demandes civils per danys psicològics.^[75]

Al Regne Unit, la resposta dels mitjans oscil·là entre favorable i desfavorable. Sobretot durant els primers anys, els pares temien els nous comportaments de la subcultura juvenil i els suposats danys causats pels nous moviments religiosos. El moviment antisecta britànic considerava ISKCON una de moltes «sectes» noves; per això es proposà al Parlament Europeu una legislació per augmentar la vigilància dels grups religiosos, però fracassà per les preocupacions sobre la llibertat religiosa.^[76]

El moviment Hare Krixna continuà declinant als Estats Units fins a la fi dels anys 1980 a causa de les crisis dels gurus i les desercions. Durant el mateix període cresqué ràpidament a l'Europa de l'Est amb el final de la Guerra Freda. Kirtanananda Swami i New Vrindavan saltaren a l'opinió pública el 1987 quan es descobriren les restes d'un devot desaparegut cinc anys abans, cosa que perjudicà la reputació del moviment. Als anys 1990, l'objectiu passà de mantenir deixebles iniciats en comunes «utòpiques» a acostar-se als membres de la congregació.^[77]

En la primera fase de la història d'ISKCON, el moviment era exclusivament comunitari i seguia una filosofia dualista ascètica radical en què el moviment i els temples eren una «fortalesa sagrada» destinada a protegir els deixebles iniciats i les seves noves identitats d'un món material que creien maligne; aquest estil de pensament produí un fort sentiment de superioritat. En el període posterior a Prabhupada, els seguidors practicaren involuntàriament un «pensament institucionalitzat» pel qual els deixebles oblidaven o ignoraven col·lectivament preceptes de fonts autoritzades com Chaitanya i Prabhupada, sobretot sobre el varna-ashrama, la successió dels gurus, l'origen de l'ànima i la realització d'accions que no prediquessin activament el missatge religiós d'ISKCON. La perspectiva dualista radical relegà a l'oblit les identitats anteriors a la conversió a favor del pensament col·lectiu d'ISKCON, cosa que generà neguit entre els deixebles; finalment provocà moltes dimissions i la decadència del moviment durant els anys 1980 i 1990. Al tombant del segle XXI, ISKCON canvià la visió de la identitat: ja no considerava el món exterior quelcom que calgués rebutjar o sotmetre a la seva ideologia, ni esperava una perfecció instantània dels neòfits.^[78]

Segons Rochford^[79] i Neubert, ISKCON ha experimentat una «hinduïtzació» les darreres dècades. Prabhupada diferenciava la consciència de Krixna de l'hinduisme i sostenia que no estava lligada a aquesta etiqueta, sinó que era un ensenyament universal; en dècades recents, però, els membres han emprat cada vegada més els termes «hindú» i «hinduisme». Els estudiosos n'assenyalen tres factors: la participació d'hindús de la diàspora índia, les carreres acadèmiques de devots d'ISKCON que estudiaven textos hindús i una participació més gran en diàlegs interreligiosos mundials, en què ISKCON representa sovint l'hinduisme.^[80]