Escolopàcids

Escolopàcids

Scolopacidae
Numenius tahitiensis
Taxonomia
Superregne	Holozoa
Regne	Animalia
Fílum	Chordata
Classe	Aves
Ordre	Charadriiformes
Família	Scolopacidae Rafinesque, 1815 Scolopacidae
Enregistrament
Gèneres
Actitis Aphriza Arenaria Bartramia Calidris Coenocorypha Eurynorhynchus Gallinago Limicola Limnodromus Limosa Lymnocryptes Numenius Phalaropus Philomachus Prosobonia Scolopax Tringa Tryngites Xenus

En la família dels escolopàcids hi ha inclosos els limícoles de mida petita (15 cm) i també els més grans (65 cm).

Quasi tots nidifiquen a l'hemisferi nord, però les seues emigracions (que poden ésser de gran envergadura) els porten regularment al sud del planeta.

Els representants d'aquesta família presenten una gran varietat de formes, però tenen tots una silueta típica amb bec llarg i punxegut i potes també llargues.

Els escolopàcids mostren una considerable varietat de grandàries i aparença, l'àmplia gamma de formes corporals reflecteix una àmplia gamma de nínxols ecològics. Els escolopàcids varien en grandària des del territ menut del Canadà, amb tan sols 18 grams i 11 cm de longitud, fins al becut siberià, amb fins a 66 cm de longitud, i el becut eurasiàtic, amb fins a 1,3 kg. Dins de les espècies existeix una considerable variació en els patrons de dimorfisme sexual. Els mascles són més grans que les femelles en els batallaires i en diversos escolopàcids, però són més petits que les femelles en els escolopàcids, polits, escuraflascons i tètols. Els sexes són de grandària similar en els becadells comuns, Scolopax i els escolopàcids trinitaris. En comparació amb l'altra gran família d'ocells xanqueres, els caradrins (Caràdrids), solen tenir els ulls més petits, el cap més prim i el bec més llarg i fi. Algunes tenen les potes bastant llargues, i la majoria de les espècies tenen tres dits cap endavant amb un dit posterior més petit (l'excepció és els calidris, que manca de dit posterior).^[1]

Els escolopàcids estan més orientats als mètodes de cerca d'aliments tàctils que les fredelugues, que afavoreixen els mètodes de cerca d'aliments més visuals, i això es reflecteix en l'alta densitat de receptors tàctils en les puntes de les seves becs. Aquests receptors estan allotjats en una lleugera inflor còrnia en la punta del bec (excepte per al territ trencaones i els dos remena-rocs). La forma del bec és molt variable dins de la família, la qual cosa reflecteix les diferències en l'ecologia de l'alimentació. La longitud del bec en relació amb la longitud del cap varia des de tres vegades la longitud del cap en el becut americà fins una mica menys de la meitat de la longitud del cap en el territ de Tuamotu. Els becs poden ser rectes, lleugerament corbats cap amunt o fortament corbats cap avall.^[1] Com tots els ocells, els becs dels territs són capaços de cinesis cranial, literalment, ser capaç de moure els ossos del crani (a part del moviment obvi de la mandíbula inferior) i específicament doblegar la mandíbula superior sense obrir tota la mandíbula, un acte conegut com rinocinesi. S'ha plantejat la hipòtesi que això ajuda a l'hora de sondejar, ja que permet obrir parcialment el bec amb menys força i millora la manipulació de les preses en el substrat. La rinocinesi també és utilitzada pels territs que s'alimenten de preses en l'aigua per a atrapar i manipular-les.^[2]

Els escolopàcids tenen una distribució cosmopolita, i apareixen en la major part de les superfícies terrestres del món, excepte a l'Antàrtida i en els deserts més secs. La majoria de la família es reprodueix en latituds moderades i altes de l'hemisferi nord, sent de fet els ocells reproductors més septentrionals del món. Només unes poques espècies es reprodueixen en regions tropicals, deu de les quals són bequerudes i becades i l'espècie restant és l'insòlit xivita de Tuamotu, que es reprodueix a la Polinèsia Francesa (encara que abans de l'arribada dels humans al Pacífic hi havia diverses altres espècies de xivites polinèsies).^[1]

A grans trets, existeixen quatre estils d'alimentació emprats pels escolopàcids, encara que moltes espècies són flexibles i poden utilitzar més d'un estil. El primer és el picotejo amb sondeig ocasional, que solen realitzar les espècies d'hàbitats més secs que no tenen sòls tous o fang. El segon mètode, i el més freqüent, és el sondeig de sòls tous, llots i sorres a la recerca de preses. El tercer, utilitzat pels "territs", consisteix a córrer en aigües poc profundes amb el pic sota l'aigua perseguint els peixos, un mètode que utilitza la vista a més dels sentits tàctils. L'últim mètode, emprat pels escuraflascons i algunes sisetes cendroses Calidris, consisteix a picotejar l'aigua a la recerca de petites preses.^[1] Unes poques espècies d'escolopàcids són omnívores fins a un cert punt, prenent llavors i brots a més d'invertebrats.

Molts escolopàcids formen parelles monògames, però alguns escolopàcids van amb compte parental només de femelles, uns altres només de mascles, altres poliàndria seqüencial i altres competeixen per la parella en el lek. Els escolopàcids posen tres o quatre ous en el niu, que sol ser una vaga depressió o raspadura en el sòl obert, a penes revestit de vegetació tova.^[1]En les espècies en les quals tots dos progenitors incuben els ous, les femelles i els mascles es reparteixen les tasques d'incubació de diverses maneres tant dins d'una mateixa espècie com entre espècies. En algunes parelles, els pares s'intercanvien en el niu al matí i a la tarda perquè el seu ritme d'incubació segueixi un dia de 24 hores, en unes altres cada sexe pot asseure's en el niu de manera contínua fins a 24 hores abans que sigui intercanviat per la seva parella.^[3] En les espècies en les quals un sol progenitor incuba els ous, durant la nit el progenitor se senti sobre els ous gairebé contínuament i després, durant la part més càlida del dia, abandona el niu per a alimentar-se breument.^[4] Els pollets neixen després d'unes tres setmanes d'incubació i són capaces de caminar i buscar aliment a les poques hores de néixer. Un sol progenitor o tots dos guien i crien als pollets.^[1]

El registre fòssil d'hora és escàs per a un grup que probablement va ser present en l'extinció dels dinosaures no aviaris. «Totanus» teruelensis (Miocè tardà de Los Mansuetos (Espanya) es considera a vegades un escolopàcid —potser una garreta— però bé podria ser un làrid; tot i que poc se'n sap.

Paractitis s'ha designat com a propi de l'Oligocè primerenc de Saskatchewan (Canadà), mentre que Mirolia es coneix del Miocè mitjà a Deiningen al Nördlinger Ries (Alemanya). La majoria dels gèneres vius semblen haver-hi evolucionat al llarg de l'Oligocè al Miocè, amb els limícoles potser una mica més tard; vegeu els gèneres per consultar el registre fòssil.

A més hi ha algunes restes indeterminables que podrien pertànyer a gèneres existents o als seus parents extingits:

• Scolopacidae gen. et sp. indet. (Miocè mitjà de Františkovy Lázně, República Txeca - Miocè tardà de Kohfidisch, Àustria)
• Scolopacidae gen. et sp. indet. (Edson Pliocè primerenc del comtat de Sherman, els EUA )^{[«note» 1]}

Aquesta família és avui classificada en 16 gèneres, amb 96 espècies, cinc d'elles extintes.^[6]

• Subfamília dels Numenins (Numeniidae), amb dos gèneres i 9 espècies.
  • Gènere Bartramia, amb una espècie, territ cuallarg (Bartramia longicauda).
  • Gènere Numenius, amb 8 espècies.
• Subfamília dels limosins (Limosinae), amb un gènere i 4 espècies.
  • Gènere Limosa, amb 4 espècies.
• Subfamília dels calidrins (Calidrinae), amb tres gèneres i 30 espècies, tres extintes.
  • Tribu Arenariini, amb un gènere i dues espècies.
    • Gènere Arenaria, amb dues espècies.
  • Tribu Calidrini, amb dos gèneres i 28 espècies, tres extintes.
    • Gènere Calidris, amb 24 espècies.
    • Gènere Prosobonia, amb 4 espècies, tres d'elles extintes.
• Subfamília dels escolopacins (Scolopacinae), amb 5 gèneres i 34 espècies, dues extintes.
  • Tribu Limnodrimini, amb un gènere i tres espècies.
    • Gènere Limnodromus, amb tres espècies.
  • Tribu Scolopacini amb 4 gèneres i 31 espècies, dues extintes.
    • Gènere Scolopax, amb 8 espècies.
    • Gènere Coenocorypha, amb 5 espècies, dues extintes
    • Gènere Gallinago, amb 17 espècies.
    • Gènere Lymnocryptes, amb una espècie, becadell sord (Lymnocryptes minimus).
• Subfamília dels tringins (Tringinae), amb 5 gèneres i 19 espècies.
  • Tribu Phalaropodini, amb dos gèneres i tres espècies.
    • Gènere Steganopus, amb una espècie, escuraflascons de Wilson (Steganopus tricolor).
    • Gènere Phalaropus, amb dues espècies.
  • Tribu Tringini, amb tres gèneres i 16 espècies.
    • Gènere Xenus, amb una espècie, siseta cendrosa (Xenus cinereus).
    • Gènere Actitis, amb dues espècies.
    • Gènere Tringa, amb 13 espècies.

A més, es coneixen diversos gèneres extints:^[7]

• Becassius
• Elorius
• Parvelorius
• Scolopacimilis

Segons la classificació de referència (versió 14.1, 2024)^[8] del Congrés Ornitològic Internacional, existeixen 98 espècies de Scolopacidae (incloses 5 extintes) dividides en 15 gèneres.

Llista de gèneres (ordre filogenètic):

• Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, plana 110. Desembre del 1988, Barcelona. ISBN 84-7306-354-6.

• Enregistraments sonors de diverses espècies d'escolopàcids. (anglès)

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)
	Viquiespècies