Antoni Canu

El contingut d'aquest article, o una part, pot comportar una violació dels drets d'autor. Si sou l'autor d'aquest text i desitgeu publicar-lo a la Viquipèdia sota els termes de la llicència de Creative Commons CC-BY-SA-4.0, seguiu les instruccions de la pàgina Viquipèdia:Autoritzacions. Altrament, si no es pot determinar la legalitat de la llicència d'ús podrà procedir-se a la supressió segons els criteris i terminis establerts. El text o fragment del text apareix a: https://lletra.uoc.edu/ca/autor/antoni-canu/detall Data: 2026 Informeu els editors principals a les seves pàgines de discussió d'usuari afegint-hi {{subst:Avís copyvio web|pg=Antoni Canu|url=https://lletra.uoc.edu/ca/autor/antoni-canu/detall}}--~~~~

Antoni Canu

Biografia
Naixement	19 maig 1929 Ocier (Sardenya)
Mort	9 novembre 2026 (97 anys)
Activitat
Ocupació	poeta
Premis
(2020)  Creu de Sant Jordi

Antoni Canu (Ocier, 19 de maig de 1929 - 9 de novembre de 2026) va ser una de les veus poètiques més reconegudes de l'Alguer.^[1] Tot i ser de llengua familiar sarda, va fer del català la seua llengua literària. El 2020 va rebre la Creu de Sant Jordi.^[2]

La seua poesia, reconeguda a l'Alguer, a Sardenya, al conjunt de l'estat italià i als diversos territoris de parla catalana, es caracteritza per l'intent de documentar les emocions més íntimes mitjançant un vers aparentment senzill però que amaga una profunda sensibilitat a l'hora de reflectir l'evocació del passat, l'amor, la mort, fets que l'han copsat, etc.

El 2009 va rebre el Premi Nacional Joan Coromines, atorgat per la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana.^[3]

Antoni Canu va néixer el 19 de maig de 1929 a Ocier, en el si d'una família sarda que el 1939 va emigrar fins a l'Alguer. La seua primera llengua va ser el sard logudorès. Van arribar a una ciutat on llavors el català era llengua viva i omnipresent a tots els racons de l'Alguer. Era la llengua de la mainada, dels pescadors i de la resta d'oficis de la ciutat. Així va ser com Canu es va veure motivat a aprendre l'alguerès per tal de poder jugar amb els altres nens. Aquest fet i aquesta vitalitat de la llengua van ser comuns fins a ben entrats els anys 1960.[^{[cal citació]} A partir d'aleshores no només l'alguerès s'ha vist en retrocés davant de l'italià, sinó que ha estat un fet comú en totes les llengües minoritzades d'Europa.^{[cal citació]} Canu es casà amb l'algueresa Maria Musso.^{[cal citació]}

Per conèixer l'alguerès amb més profunditat i utilitzar-lo amb més propietat, Antoni Canu assisteix, a partir de 1985, a l'Escola de Alguerés Pasqual Scanu i a partir de 1990 comença a utilitzar la llengua catalana com a expressió poètica. Canu va fer seu l'idioma de la ciutat que l'adoptà als deu anys, però sense oblidar mai els costums i la memòria de la seua terra d'origen. Aquest fet el va convertir en un ambaixador de la cultura catalana a Sardenya i a Itàlia, on va guanyar nombrosos premis literaris.^{[cal citació]}

Una poesia seua anomenada Vibracions va ser publicada en català (acompanyada d'una traducció a l'italià) en una revista de difusió estatal italiana de l'empresa Zanussi. I a l'inrevés, la seua obra va permetre fer conèixer a la resta de catalanoparlants l'Alguer i Sardenya. El poema Vella Alguer s'ha usat sovent per il·lustrar la situació sociolingüística de la ciutat catalana de Sardenya en dossiers didàctics del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.^[4][5]

La seua poesia tracta temes diversos, ja que el seu estil aparentment senzill és capaç de parlar de qualsevol cosa. La seua poesia Vibracions parla d'una rentadora que Canu converteix en poesia sense cap dificultat. També va escriure poemes que fan referència, des d'una perspectiva antibel·licista, a Kosovo, a Sarajevo i a Chiapas entre d'altres. Des d'aquesta perspectiva Canu fa cabre la seua poesia amb la dinàmica del seu dia a dia, del seu món humil i majestuós que és capaç de cantar amb una imaginació nítida i nostàlgica plena de llum i vitalitat. És una poesia sempre escrita de cara a la mar, a les «ondes de la marina». Entre els seus versos s'hi pot llegir la visió que té el poeta de la vida, el seu «art de viure», que se centra en la forma senzilla, musical i imaginativa de veure la vida des d'una òptica contemplativa tan típica i pròpia de la cultura mediterrània. Aquesta manera de veure el món és la que dona una frescor tan palpable a la seua poesia.^[6]

La característica més remarcable de la seua poesia és que, mitjançant un vers curt, àgil i precís, desproveït d'artifici, sap comunicar la seua experiència viscuda i recuperada des de la nostàlgia pròpia d'una poesia de maduresa. Sap dignificar allò que és quotidià amb un ritme poètic personal, altament intuïtiu. Cal destacar la utilització de figures metafòriques certament inèdites.^{[cal citació]} Per exemple, referint-se al Sol pot llegir-se:

quan l'esperança amb mans nuoses
enceneva una a una les roselles
com els ciris a Pasqua^{[cal citació]}

I ressaltar també, la singular representació del transcurs de la vida com:

una flota d'anys
atraca al port
de les mies espatlles^{[cal citació]}

Els poemes de Canu presenten una calculada meditació estilística, malgrat que, a voltes, per algun lector pugui semblar que l'autor recorri a allò que Maragall anomenà «paraula viva». És justament aquesta conjunció la que dona valor i frescor a la poesia de Canu: una aparent senzillesa que aconsegueix comunicar uns sentiments, uns records, uns anhels. Però al darrere hi ha una constant feina de revisió, d'autoexigència, d'ajustament, de recerca del mot precís per a aquell context buscant la musicalitat i pouant, si cal, en les fonts de tot el català i recórrer a mots d'altres dialectes si cal.^{[cal citació]}

Quant a la llengua, el treball de Canu troba una llengua literària que, sense renunciar als trets algueresos, sigui compresa per la resta dels catalanoparlants. No és una obra localista, d'àmbit reduït, sinó una obra que vol arribar al conjunt de la comunitat lingüística catalana i més enllà.^[7][8]

• Poesies (1995, Edicions del Sol de l'Alguer). Amb el suport de l'Obra Cultural de l'Alguer i de l'Escola de Alguerés Pasqual Scanu.
• En l'arc dels dies (2000, Edicions del Sol de l'Alguer). Amb el suport de l'Obra Cultural de l'Alguer i de l'Escola de Alguerés Pasqual Scanu.
• Nou cant (2007, Edicions del Sol de l'Alguer). Amb el suport de l'Obra Cultural de l'Alguer i de l'Escola de Alguerés Pasqual Scanu.
• Les veus de l'Alguer: Vint cançons per a veu i piano sobre poemes de Rafael Caria i Antoni Canu (2008, Editorial Fasolcat de Barcelona). Poemes de Rafael Caria i de Canu musicats pel compositor Manuel Garcia Morante i interpretats per la soprano Eulàlia Ara i la pianista Tània Parra.
• Itinerari poètic, (2009, Editorial Fasolcat de Barcelona). Obra completa, fins aleshores, acompanyada d'un disc amb onze poemes de l'autor interpretats per diversos cantants algueresos, barcelonins i sards (també en català, però) i disset poemes recitats per Canu.
• Les mies mans (2014, Edizioni Nemapress de Roma/l'Alguer)
• Ànimes precioses (2019, Edicions Saldonar de Barcelona).^[9]

• «Plana web d'Antoni Canu (en català i italià)». Arxivat de l'original el 14 de juliol de 2017.
• Pàgina sobre Antoni Canu a Lletra (UOC)
• Pàgina sobre Antoni Canu a Llegir en Català
• Entrevista a Antoni Canu a Núvol
• Entrevista a Antoni Canu al Temps