Batlle

Als Països Catalans, en els seus orígens, el govern local corresponia a agents (el veguer o el batlle) que representaven el poder reial o senyorial a cada lloc, amb jurisdicció i facultats coercitives per a poder mantenir la pau i l'ordre. Aquests agents presidien les assemblees de veïns, que els assessoraven. Per concessió reial, durant el segle xii van aparèixer les primeres formes autònomes de govern municipal en algunes viles i ciutats del reialenc. Llavors, l'antiga assemblea veïnal va desaparèixer i va ser substituïda per un consell municipal restringit format pels veïns més rellevants (prohoms o consellers), que s'encarregaven d'assessorar el grup reduït de magistrats responsables del govern municipal (cònsols, paers, jurats, consellers). El consell municipal era anomenat consell d'universitat, consell de comú o, simplement, consell.^[19] Els presidents dels ajuntaments, aleshores designats universitats o comuns, tenien denominacions diverses, així a les terres de Lleida, era el paer en cap;^[20] a la zona dels Pirineus predominava cònsol major; a Barcelona conseller en cap;^[21] i a Mallorca jurat en cap, també era freqüent que en poblacions petites les juraries corporatives no tinguessin cap membre preeminent.

A finals del segle XVI gairebé totes les universitats es reunien sense la figura del batlle, a mesura que s'anaren estructurant com a organismes permanents.^[14]

A partir dels successius decrets de Nova Planta de principis del segle xviii, l'organització del municipi es transformà amb la implantació de la institució de l'ajuntament, que presidia el corregidor a les capitals de corregiment, i en el seu defecte, pel tinent de corregidor o alcalde major, i en absència dels dos, el regidor degà de l'ajuntament.^[22]

La utilització de la paraula batlle amb el significat d'alcalde, figura jurídica d'origen castellà, es produeix a determinats indrets dels Països Catalans sota administració espanyola, a partir dels Decrets de Nova Planta en què s'instaura un nou sistema de presidència de les institucions locals, que a més de dirigir l'administració local, es caracteritza per ésser d'estricta designació governativa i disposar de certes funcions judicials. Aquests aspectes l'aproximen més a la figura del batlle reial que no al sistema corporatiu de juraries, paeries o consolats, propis de la tradició jurídica catalana, que permetia una major autonomia local i l'exercici d'un important control del sistema d'elecció per part de les oligarquies burgeses que dominaven les poblacions.^[23]

Al Principat d'Andorra, la independència política ha permès que les denominacions i funcions jurídiques i administratives hagin evolucionat de manera coherent amb el sentit originari dels distints càrrecs i així allí el batlle és un jutge de primera instància.

A l'Anglaterra i el Gal·les moderns, el càrrec d'alcalde deriva del batlle o el reeve del senyor feudal (vegeu borough). El magistrat en cap de Londres va portar el títol de portreeve durant força més d'un segle després de la Conquesta normanda d'Anglaterra. Aquest funcionari era elegit per votació popular, un privilegi obtingut de Joan d'Anglaterra. Al començament del segle XII, el títol de portreeve va donar pas al de mayor per designar el funcionari principal de Londres, seguit cap al 1190 pel de Winchester. Altres boroughs van adoptar el títol més endavant.^{[cal citació]}

Al segle XIX, l'article 15 de la Llei de corporacions municipals de 1882 regulava l'elecció dels alcaldes. L'alcalde havia de ser una persona idònia elegida anualment el 9 de novembre pel consell del borough entre els regidors o les persones que reunissin les condicions per ser-ho. El seu mandat era d'un any, però podia ser reelegit. Podia nomenar un suplent perquè actués durant una malaltia o absència, i aquest suplent havia de ser regidor. Un alcalde que s'absentés del borough durant més de dos mesos quedava inhabilitat i havia de deixar el càrrec. L'alcalde era, ex officio, jutge de pau del borough durant el seu any de mandat i l'any següent. Rebia la remuneració que el consell considerava raonable. Aquestes disposicions han estat derogades.

Al Gal·les medieval, les Lleis de Hywel Dda van codificar la figura del mayor (llatí medieval: maior; gal·lès: maer) com un càrrec de les corts dels regnes gal·lesos encarregat d'administrar els serfs del domini reial. Per tal de mantenir la seva dependència i lleialtat envers la Corona, el càrrec estava prohibit als caps dels grups de clans.^[24] Un altre mayor, conegut com a «mayor dels fems de vaca» (maer biswail), s'encarregava de supervisar el bestiar reial.^[24] Hi havia càrrecs semblants a les corts escocesa i irlandesa.^{[cal citació]}

Al segle XX, el càrrec d'alcalde a la majoria de boroughs i ciutats moderns d'Anglaterra i Gal·les no comportava funcions administratives importants i, en general, es considerava un honor concedit per una distinció local, una llarga trajectòria al consell o serveis prestats anteriorment. S'esperava que l'alcalde dediqués bona part del temps a funcions cíviques, cerimonials i representatives, i que presidís reunions destinades a promoure el benestar públic. Les funcions administratives dels alcaldes consistien a actuar com a responsables electorals en les eleccions parlamentàries i a presidir les reunions del consell.

L'alcalde d'un consell municipal rep oficialment el nom de town mayor («alcalde de ciutat»), tot i que en el llenguatge popular sovint s'omet el mot town. La persona rep el tractament de mayor independentment del gènere; tradicionalment, l'esposa d'un alcalde home rep el de mayoress. Des de les reformes del govern local de 1974 establertes per la Llei de Govern Local de 1972, també es nomenen alcaldes als districtes administratius anglesos que tenen estatus de borough. Això fa que hi hagi alcaldes de districtes que inclouen ciutats que, al seu torn, tenen alcaldes propis. Als districtes sense estatus de borough, el paper de cap cívic correspon al president del consell, que exerceix exactament les mateixes funcions que l'alcalde d'un districte amb estatus de borough.

Moltes ciutats importants del Regne Unit i de tota la Commonwealth tenen un alcalde major, un reconeixement especial concedit pel sobirà. Tot i que el càrrec sovint és cerimonial i les responsabilitats executives són sota el control d'un alcalde electe, els alcaldes majors de diverses ciutats de la Commonwealth, entre les quals Belfast, Cardiff, Brisbane i Dublín, exerceixen alhora funcions cerimonials i executives. Alguns alcaldes majors, inclòs l'alcalde major de Sydney (Austràlia), són elegits.^[25]

A Escòcia, els titulars del càrrec reben el nom de convenors, provosts o lord provosts segons l'autoritat local.

Els alcaldes o majordoms francs originaris eren —com els meiri gal·lesos— senyors que governaven les terres del rei al voltant de les corts merovíngies d'Austràsia, Borgonya i Nèustria. El càrrec de majordom de París va acabar esdevenint hereditari entre els Pipínids, que més tard van fundar la dinastia carolíngia.

A la França moderna, des de la Revolució Francesa, el consell municipal escull entre els seus membres un alcalde (maire) i diversos tinents d'alcalde (adjoints au maire). La major part de la tasca administrativa queda a les seves mans, mentre que el ple del consell es reuneix amb relativament poca freqüència. El model va ser imitat arreu d'Europa pels mayors britànics, els sindaci italians, els burgmestres de la majoria dels estats alemanys i els presidents de les cambres municipals portuguesos.

A la Itàlia medieval, les ciutats estat que no es consideraven principats o ducats independents —sobretot les de la facció imperial gibel·lina— eren governades per podestà.

L'equivalent grec d'un alcalde és el demarc (grec: δήμαρχος, lit. 'arcont del demos').

Escandinàvia

[modifica]

A Dinamarca, tots els municipis són dirigits per un càrrec polític anomenat borgmester, «alcalde». L'alcalde de Copenhaguen, però, rep el nom d'overborgmester, «alcalde major». En aquesta ciutat, els altres alcaldes, borgmestre en plural, estan subordinats a l'alcalde major i tenen comeses diferents, com els ministres respecte d'un primer ministre. Als altres municipis danesos només hi ha un alcalde.

A Noruega i Suècia, el títol d'alcalde borgermester/borgmästare ha estat abolit. Noruega el va abolir el 1937 com a títol del màxim directiu no polític dels municipis (urbans) i el va substituir pel de rådmann («regidor» o «magistrat»), que encara s'utilitza per referir-se als màxims directius dels municipis noruecs. En canvi, el càrrec electe de més rang dels municipis de Noruega rep el títol d'ordfører, que literalment significa «portaveu», és a dir, «president», equivalent al mot suec ordförande.

A Suècia, borgmästare era el títol del jutge superior dels tribunals urbans, anomenats rådhusrätt, literalment «tribunal de l'ajuntament», aproximadament equivalents a un tribunal de magistrats d'Anglaterra i Gal·les. Aquests tribunals van ser abolits el 1971. Fins al 1965, per raons històriques, aquests jutges alcaldes també exercien algunes funcions administratives a la junta de magistrats, coneguda col·lectivament en suec com a magistrat. Fins al 1965 també hi havia alcaldes municipals (kommunalborgmästare), que exercien aquestes funcions administratives no polítiques a les ciutats petites sense tribunal de magistrats ni magistrat. Aquest càrrec va ser una invenció del segle XX, ja que durant la primera meitat del segle les ciutats sueques més petites van anar perdent els tribunals i les magistratures propis.

Al segle XVI, el rei Gustau I va centralitzar considerablement el govern de Suècia i va nomenar directament els alcaldes. El 1693, el rei Carles XI va acceptar un compromís després de dècades de peticions reiterades de l'estament dels burgesos contra els nomenaments reials d'alcaldes. El compromís establia que els burgesos d'una ciutat normalment podien proposar un alcalde sota la supervisió del governador local. El candidat havia de ser presentat al rei i nomenat per aquest, però el monarca podia designar alcaldes directament en casos excepcionals. Aquest sistema es va codificar en l'Instrument de govern de 1720 i, el 8 de juliol d'aquell mateix any, el Riksrådet («Consell del Regne») va decidir, després d'una petició de l'estament esmentat, que només la ciutat podia presentar candidats, no pas el rei ni ningú més. D'aquesta manera, la supervisió del governador local i el nomenament directe d'alcaldes per part del rei van cessar després de 1720, durant l'anomenada Era de la Llibertat. El 16 d'octubre de 1723, arran d'una petició, es va decidir que la ciutat havia de presentar tres candidats, un dels quals era nomenat pel rei o pel Consell del Regne.^[27] Aquesta norma es va mantenir des d'aleshores en totes les regulacions posteriors^[27] i també, com a tradició, en l'Instrument de govern de 1809 (§ 31) fins al 1965.

A Finlàndia hi ha dos alcaldes, a Tampere i Pirkkala. Habitualment, el màxim càrrec executiu finlandès no és elegit democràticament, sinó nomenat per a un càrrec públic pel consell municipal, i rep simplement el nom de kaupunginjohtaja, «gerent de ciutat», o kunnanjohtaja, «gerent municipal», segons si el municipi es defineix com una ciutat. Per raons històriques i de manera confusa, el terme pormestari, «alcalde», provinent del suec borgmästare, no designava el gerent de ciutat, sinó el funcionari de més rang de l'oficina del registre i dels tribunals urbans, abolits el 1993, com també passava a Suècia. A més, pormestari és un títol honorífic que es pot concedir per serveis distingits en el càrrec de gerent de ciutat. El gerent de la ciutat de Hèlsinki rep el nom d'ylipormestari, que es tradueix per «alcalde en cap», per raons històriques. Així mateix, el terme «gerent de ciutat» es pot veure traduït com a «alcalde».