Blow Up

Blow Up

Blowup
Fitxa
Direcció	Michelangelo Antonioni
Protagonistes	David Hemmings Vanessa Redgrave Sarah Miles Peter Bowles Jane Birkin Veruschka Gillian Hills John Castle Tsai Chin Jimmy Page Ronan O'Casey Fred Wood Julio Cortázar
Producció	Carlo Ponti
Dissenyador de producció	Assheton Gorton
Guió	Tonino Guerra, Michelangelo Antonioni, Edward Bond i Julio Cortázar
Música	Herbie Hancock
Fotografia	Carlo Di Palma
Muntatge	Frank Clarke
Productora	Metro-Goldwyn-Mayer
Distribuïdor	Mokép i Netflix
Dades i xifres
País d'origen	Regne Unit i Itàlia
Estrena	18 desembre 1966 (Estats Units)
Durada	111 min
Idioma original	anglès
Rodatge	Londres, Maryon Park (en) , Amalgamated Studios, Stockwell, Regent Street (en) i Pottery Lane (en)
Color	en color
Format	1.85:1
Pressupost	1.800.000 $
Recaptació	20.000.000 $ (mundial)
Descripció
Gènere	cinema de misteri, thriller i drama
Lloc de la narració	Londres
Premis i nominacions
Nominacions	Oscar a la millor direcció (1967) Oscar al millor guió original (1967)
Premis	Palma d'Or (1967)

Blow Up (títol original Blow-Up)^[1] és una pel·lícula britànica-italiana-estatunidenca de Michelangelo Antonioni, estrenada el 1966, i doblada al català. La pel·lícula va obtenir la Palma d'Or al Festival de Canes el 1967.

La pel·lícula es basa en el relat curt Las babas del diablo, de Julio Cortázar.

Transcorre a Londres als anys 1960. Ens descriu un dia en la vida d'un fotògraf (Thomas). Va un matí, com qualsevol altre, al mateix parc de sempre, disposat a fer fotos. L'indret està gairabé buit, de fet, només hi ha una parella abraçada, a la qual ell decideix fotografiar. La dona, Jane, s'adona de la presència invasiva de Thomas. Ella, al sentir-se incomodada i desprotegida, reclama els negatius a Thomas. Ell fuig, amb la coincidència de tornar-se'la a trobar aquella mateixa tarda. Al veure's pràcticament acorral·lat, li dona una pel·lícula, però no és la que ella vol rebre. Revela les fotografies del parc, i se'n adona per ampliacions successives (blow-up significa 'ampliació' en anglès) que ha estat de fet testimoni d'un homicidi. Aprofita la foscor i el silenci de la nit per anar a l'escenari del crim, on hi descobreix el cadàver que les fotografies li han revelat. De camí de tornada a casa seva, troba el seu taller buit: tots els seus clixès i negatius han estat robats. Desemparat, busca consell amb un amic, però és en va. Al matí, torna l'escenari del crim (el parc), les evidències que indicàven que el aquell mateix parc hi havia hagut un crim havien desaparegut sense deixar cap tipus de rastre.

Obra d'una gran modernitat, Blow Up qüestiona les relacions que mantenen la realitat i la il·lusió, amb el recorregut iniciàtic i incoherent d'un fotògraf de moda que descobreix, sortint del seu estudi, l'espessor d'una realitat que escapa als seus propòsits.

La pel·lícula aborda igualment punts més foscos, com la por de Thomas a la mort. Anant al parc, troba la tranquil·litat i la calma que necessita, i que el treball no li aporta. Però es troba enfrontat sobtadament a una imatge de la mort que no ha premeditat de cap manera i la seva vida fa un tomb. El cinema d'Antonioni és molt simbòlic i existencialista, i es troben aquestes marques en una gran part de les seves pel·lícules. És també un dels rars films del director que aconseguí un cert èxit comercial, malgrat la seva austeritat.

• David Hemmings: Thomas
• Vanessa Redgrave: Jane
• Peter Bowles: Ron
• Sarah Miles: Patricia
• Jane Birkin: noia rossa
• Gillian Hills: noia morena
• John Castle: Bill el pintor
• Harry Hutchinson: l'antiquari
• Julian Chagrin: mim
• Claude Chagrin: mim

• La història del rodatge de Blow Up és particularment sorprenent i continua sent poc coneguda. En efecte, Antonioni, que estava filmant una pel·lícula a Londres, havia insistit a dirigir amb un equip tècnic italià, augmentant les despeses de producció considerablement. Al final del rodatge, conversa amb el seu productor (i amic) Carlo Ponti, i li fa saber que necessita una ampliació del crèdit per acabar la pel·lícula: en efecte, no ha rodat encara l'escena central, la de l'homicidi. Però el costum d'Antonioni (comú a tots els cineastes «d'avantguarda») de no rodar mai al començament les escenes importants per tal de fer pressió sobre el productor és ben conegut per Carlo Ponti, que aquesta vegada no cedeix. Antonioni ha de tornar a Itàlia i considerar el muntatge de la pel·lícula sense algunes de les escenes essencials per a la comprensió de l'espectador .
  Blow Up pot ser, doncs, també mirat com un brillant exercici, realitzat a partir d'una restricció imposada.
• Per tal que la gespa del parc on es passeja el personatge de David Hemmings destaqués bé en la imatge, Antonioni no va vacil·lar a fer passar a sobre una capa de pintura verda.
• La pel·lícula va suposar un escàndol en la seva sortida a la Gran Bretanya: era la primera vegada que s'ensenyava en una pel·lícula britànica un cos femení completament despullat (en aquest cas, el de Jane Birkin).
• El grup musical The Yardbirds (especialment, amb Jimmy Page i Jeff Beck) fan una aparició en una escena al final de la pel·lícula. Tot i així la primera opció considerada per al grup de rock fou The Velvet Underground però per problemes amb els permisos no van poder ser escollits.
• Brian De Palma va dirigir Blow Out en homenatge a Blow Up el 1981: John Travolta hi interpreta un tècnic de so que grava l'escena d'un accident de cotxe que acabarà sent un homicidi.
• El personatge de Thomas va ser inspirat a Antonioni pel fotògraf David Bailey.
• Fou el primer llargmetrarge realitzat completament en anglès per Michelangelo Antonioni.^[3]
• El mateix director va voler que la trama de la pel·lícula no fos conclusiva perquè deia que el film tractava sobre l'ésser humà i la seva relació amb la realitat i que, per tant, no s'havia d'aclarir el seu final, ni explicar-lo. No obstant Ronan O'Casey l'actor no acreditat que actua de la víctima i l'amor de Jane (Vanessa Redgrave) al parc va dir que hi havia més escenes pensades que haurien explicat millor la història, la qual hauria tractat sobre un assassinat per infidelitat, però aquestes no es van gravar perquè el director es va quedar sense pressupost.^[4]
• Antonioni va encarregar la música de la pel·lícula al pianista Herbie Hancock però a més el trompetista Freddie Hubard va participar en l'execució de la música.^[5]
• La càmera que fa servir el protagonista va sortir el 1959 i és una Nikon F la qual va rebre bastanta atenció per part de professionals i principiants per la seva aparició al film.^[6]

El guió de Blowup es tracta d'un "thriller-suspens" que envolta els esforços d'un jove i exitós fotògraf de moda en la seva lluita per determinar si una sèrie de fotografies que fa en un parc públic contenen proves d'un assassinat. Mentre el Thomas persisteix, la recerca el porta inicialment a qüestionar el seu domini tècnic sobre la "veritat oculta" enregistrada per la seva càmera i, més endavant, a confrontar-se amb les realitats de la seva vida "d'avantatges materials, obtinguts a costa dels ideals". Finalment, qüestiona la realitat de la seva pròpia existència.

En una entrevista per l'estrena de la pel·lícula, Antonioni va declarar que la Blow Up "no tracta sobre la relació de l'home amb l'home, sinó sobre la relació de l'home amb la realitat".^[7]El destí de Thomas es coneix i la suspensió del públic està resolta, però Antonioni deixa el significat de la pel·lícula obert a l'especulació.

• Monthly Film Bulletin, núm. 401 (anglès).
• Sight and Sound, tardor 1966 (foto de portada); primavera 1967 (article p. 60 + nota p. 106) (anglès).
• Cahiers du cinéma, núm. 191 (juny 1967); n° 193 (setembre 1967) (francès).
• Positif, núm. 84 (maig 1967); n° 87 (setembre 1967) (francès).

• Anàlisi al web del cineclub de Caen (francès)