Inventaris Vlaanderen van het Immaterieel Cultureel Erfgoed (en)
Data
2025
El braille és un sistema de lectura i escripturatàctil pensat per a persones cegues. Va ser inventat pel francèsLouis Braille (cec des dels tres anys) l'any 1824, quan només tenia 15 anys. Aquest sistema es va publicar per primer cop l'any 1829 i una reelaboració completa fou publicada l'any 1837.[1]
El sistema braille és un codi de 63 caràcters, cadascun format per una combinació de fins a sis punts disposats en un caixetí de tres files i dues columnes.[1] Per cada caixetí una determinada combinació d'aquests punts estarà en relleu i permetrà la codificació.[2][3]
Louis Braille es va quedar cec a causa d'un accident durant la seva infantesa mentre jugava al taller del seu pare. Quan tenia 13 anys, el director de l'escola de cecs i sords de París on estudiava el jove Braille li va demanar que provés un sistema de lectoescriptura tàctil inventat per un militar anomenat Charles Barbier per a transmetre ordres a llocs d'avançada sense tenir necessitat de delatar la posició durant les nits. Braille va descobrir al cap d'un temps que el sistema era vàlid i el va reinventar utilitzant un sistema de 8 punts. Al cap d'uns anys el va simplificar deixant-lo en el sistema universalment conegut i adoptat de 6 punts.[4]
El codi braille «⠏⠗⠑⠍⠊⠑⠗», on es pot llegir el mot francès premier, que significa «primer»
El braille es basava en un codi tàctil, avui conegut com a escriptura nocturna, desenvolupat per Charles Barbier. El nom «escriptura nocturna» se li va donar més tard, quan es va considerar un mitjà perquè els soldats es comuniquessin en silenci sense cap font de llum. Els escrits de Barbier no empren aquest terme, sinó que indiquen que el sistema es va concebre originàriament com una forma d'escriptura més senzilla per a les persones amb discapacitat visual.[5] En el sistema de Barbier, s'empraven conjunts de dotze punts en relleu per codificar 36 sons diferents. Braille hi va identificar tres defectes principals: en primer lloc, els símbols representaven sons fonètics i no pas lletres de l'alfabet, de manera que el codi no podia reproduir l'ortografia dels mots; en segon lloc, els símbols de dotze punts no cabien fàcilment sota el tou del dit lector, cosa que obligava a moure'l per percebre tot el símbol i alentia la lectura (això es devia al fet que el sistema de Barbier es basava només en el nombre de punts de cadascuna de les dues columnes de sis punts, i no en la disposició dels punts); i, en tercer lloc, el codi no incloïa símbols per als nombres ni per a la puntuació. La solució de Braille va consistir a emprar cel·les de sis punts i assignar una disposició determinada a cada lletra de l'alfabet. També va crear símbols per representar els nombres i la puntuació.[6]
Al principi, el braille era una transliteració biunívoca de l'alfabet francès, però ben aviat s'hi van desenvolupar diverses abreviacions (contraccions) i fins i tot logogrames, cosa que va donar lloc a un sistema molt més semblant a la taquigrafia.[7]
Actualment hi ha codis braille per a més de 133 llengües.[8]
En anglès, tradicionalment hi ha hagut algunes variacions entre els codis braille dels diferents països anglòfons. El 1991 es va començar a treballar per normalitzar els codis emprats al món anglòfon. El braille anglès unificat (UEB) ha estat adoptat pels set països membres del Consell Internacional del Braille Anglès (ICEB), així com per Nigèria.[9]
El braille deriva de l'alfabet llatí, encara que indirectament. En el sistema original de Braille, les disposicions de punts s'assignaven a les lletres segons la seva posició en l'ordre alfabètic de l'alfabet francès de l'època; les lletres accentuades i la w s'ordenaven al final.[10]
A diferència de l'escriptura impresa, composta majoritàriament per símbols arbitraris, l'alfabet braille segueix una seqüència lògica. Les deu primeres lletres de l'alfabet, de la a a la j, empren les quatre posicions superiors dels punts: ⠁ ⠃ ⠉ ⠙ ⠑ ⠋ ⠛ ⠓ ⠊ ⠚ (cercles plens a la taula de sota). Representen els deu dígits de l'1 al 9 i el 0 en un sistema de numeració alfabètic semblant a la numeració grega i als sistemes que en deriven, entre els quals hi ha la numeració hebrea, la numeració ciríl·lica, la numeració abjad, la guematria hebrea i la isopsefia grega.
Tot i que els punts no s'assignen segons cap ordre evident, les cel·les amb menys punts corresponen a les tres primeres lletres i als dígits més baixos, abc = 123 (⠁ ⠃ ⠉), i a les tres vocals d'aquesta part de l'alfabet, aei (⠁ ⠑ ⠊); en canvi, els dígits parells 4, 6, 8 i 0 (⠙ ⠋ ⠓ ⠚) formen angles rectes.
Les deu lletres següents, de la k a la t, són idèntiques, respectivament, a les de la a a la j, però se'ls afegeix un punt a la posició 3 (els punts vermells dels angles inferiors esquerres de les cel·les a la taula de sota): ⠅ ⠇ ⠍ ⠝ ⠕ ⠏ ⠟ ⠗ ⠎ ⠞.
Derivació (punts de colors) de les 26 lletres braille de l'alfabet llatí bàsic a partir dels deu dígits numèrics (cercles plens)
Les deu lletres següents (la «dècada» següent) tornen a ser les mateixes, però ara s'hi afegeixen punts tant a la posició 3 com a la 6 (els punts verds de les files inferiors de les cel·les a la taula anterior). La w en va quedar exclosa perquè no formava part de l'alfabet francès oficial a l'època de Braille; l'ordre francès de la dècada era u v x y z ç é à è ù (⠥ ⠧ ⠭ ⠽ ⠵ ⠯ ⠿ ⠷ ⠮ ⠾).[11]
Les deu lletres següents, que acaben amb la w, tornen a ser les mateixes, però en aquesta sèrie s'empra la posició 6 (el punt porpra de l'angle inferior dret de la cel·la a la taula anterior) sense cap punt a la posició 3. En braille francès són les lletres â ê î ô û ë ï ü œ w (⠡ ⠣ ⠩ ⠹ ⠱ ⠫ ⠻ ⠳ ⠪ ⠺). La w es va afegir al final de les 39 lletres de l'alfabet francès per poder representar l'anglès.
La sèrie de la a a la j, desplaçada una posició cap avall (⠂ ⠆ ⠒ ⠲ ⠢ ⠖ ⠶ ⠦ ⠔ ⠴), s'empra per a la puntuació. Les lletres a ⠁ i c ⠉, que només empren punts de la fila superior, es van desplaçar dues posicions per formar l'apòstrof i el guionet: ⠄ ⠤. Aquests també són els diacrítics de dècada, a l'esquerra de la taula de sota, de les dècades segona i tercera.
A més, hi ha deu disposicions basades en les dues primeres lletres (⠁ ⠃), amb els punts desplaçats cap a la dreta; es van assignar a lletres no franceses (ì ä ò: ⠌ ⠜ ⠬) o bé tenen funcions no alfabètiques: ⠈ (superíndex; en anglès, marca d'accent), ⠘ (prefix monetari), ⠨ (majúscula; en anglès, punt decimal), ⠼ (signe de nombre), ⠸ (marca d'èmfasi) i ⠐ (prefix de símbol).
Les quatre primeres dècades s'assemblen en el fet que la seqüència numèrica s'amplia afegint-hi els punts de la dècada, mentre que a la cinquena s'amplia desplaçant-la cap avall.
Originàriament hi havia nou dècades. De la cinquena a la novena empraven ratlles a més de punts, però en condicions normals era poc pràctic distingir-les pel tacte i aviat es van abandonar. Des del començament, aquestes dècades addicionals es podien substituir pel que avui coneixem com a signe de nombre (⠼) aplicat a les dècades anteriors, tot i que això només es va generalitzar per als dígits: l'antiga cinquena dècada fou substituïda per ⠼ aplicat a la primera. La ratlla que ocupava la fila superior de la sisena dècada original simplement es va ometre, fet que va produir la cinquena dècada moderna. Vegeu el braille de 1829.
Històricament hi ha hagut tres principis per assignar al braille els valors d'un sistema d'escriptura lineal (imprès): emprar els valors originals de les lletres franceses de Louis Braille; reassignar les lletres braille segons l'ordre d'ordenació de l'alfabet imprès transcrit; i reassignar les lletres per millorar l'eficiència de l'escriptura en braille.
Per consens internacional, la majoria dels alfabets braille segueixen l'ordre francès per a les 26 lletres de l'alfabet llatí bàsic, i s'ha intentat unificar també les lletres que queden fora d'aquest grup (vegeu braille internacional), encara que subsisteixen diferències, per exemple, en el braille alemany. Aquesta unificació evita el caos que es produiria si cada país reordenés el codi braille per adaptar-lo a l'ordre del seu alfabet imprès, com va passar amb el braille algerià, en què els codis braille es van reassignar numèricament perquè coincidissin amb l'ordre de l'alfabet àrab i tenen poca relació amb els valors emprats en altres països (compareu-lo amb el braille àrab modern, que segueix l'ordre francès), i com va passar amb una versió americana primerenca del braille anglès, en què les lletres w, x, y i z es van reassignar per fer-les coincidir amb l'ordre alfabètic anglès. Una convenció que de vegades s'observa en les lletres posteriors a les 26 bàsiques consisteix a aprofitar icònicament la simetria física de les disposicions braille, per exemple assignant una n invertida a la ñ o una s capgirada a sh. El braille hongarès i el braille Bharati ho fan fins a cert punt.
Un tercer principi consistia a assignar els codis braille segons la freqüència, de manera que les disposicions més senzilles (les més ràpides d'escriure amb un punxó) corresponguessin a les lletres més freqüents de l'alfabet. Aquests alfabets basats en la freqüència es van emprar a Alemanya i als Estats Units durant el segle XIX (vegeu braille americà), però amb la invenció de la màquina d'escriure braille el seu avantatge va desaparèixer, i no se'n documenta cap d'ús modern. Tenien l'inconvenient que el reduït nombre de punts resultant en un text dificultava seguir l'alineació de les lletres i, per tant, feia els textos més difícils de llegir que l'assignació de lletres, més arbitrària, de Braille. Finalment, hi ha sistemes braille que no ordenen els codis numèricament, com el braille japonès i el braille coreà, que es basen en principis més abstractes de composició sil·làbica.
De vegades els textos s'escriuen amb cel·les de vuit punts en lloc de sis, cosa que permet codificar un nombre més gran de símbols. Vegeu els codis braille Gardner-Salinas. El braille luxemburguès ha adoptat les cel·les de vuit punts per a l'ús general; per exemple, les lletres accentuades es formen afegint el punt 8 a les versions no accentuades.
Màquina d'escriure braille.Interfície de lectura en Braille
Des de 1825, any en què Louis Braille va idear el seu sistema de punts en relleu, les persones cegues han comptat amb una eina vàlida i eficaç per llegir, escriure, compondre o dedicar-se a la informàtica. El sistema braille no és un idioma, sinó un alfabet. Amb el braille es poden representar les lletres, els signes de puntuació, els números, la grafia científica, els símbols matemàtics, la música, etc. El braille consisteix en cel·les de sis punts en relleu, organitzats com una matriu de tres files per dues columnes, que convencionalment es numeren de dalt a baix i d'esquerra a dreta.[13]
La presència o absència de punts permet la codificació dels símbols. Mitjançant aquests sis punts s'obtenen 64 combinacions diferents. La presència o absència de punts en cada posició determina de quina lletra es tracta. Com que aquestes 64 combinacions resulten clarament insuficients, s'utilitzen signes diferenciadors especials que, anteposats a una combinació de punts, converteixen una lletra en majúscula, bastarda, nombre o nota musical. En el braille en castellà, els codis de les lletres minúscules, la majoria dels signes de puntuació, alguns caràcters especials i algunes paraules es codifiquen directament amb una cel·la, però les majúscules i els nombres són representats a més amb un altre símbol com a prefix.[14]
Hi ha signografia braille per representar taquigrafia (generat amb una màquina que marca els punts sobre una cinta de paper) i per a representar notacions matemàtiques, també anomenat Codi Matemàtica Unificat, i musicals.[14]
Amb la introducció de la informàtica, el braille es va ampliar a un codi de vuit punts, de tal manera que una lletra individual pot ser codificada amb una sola cel·la, i es pot representar qualsevol caràcter ASCII. Les 256 combinacions possibles dels vuit punts estan codificades segons l'estàndard Unicode.[15]
D'altra banda, la introducció de les Tecnologies d'Accés a la Informació ha generat una necessitat d'establir noves signografies sobre informàtica i electrònica publicades per la CBE el gener de 2009.
El braille pot ser reproduït usant una planxa i un punxó, de manera que cada punt sigui generat des del dors de la pàgina, escrit en una imatge al revés (com la que s'obté en mirar per un mirall), fet a mà o imprès amb una màquina d'escriure braille, per una impressora braille connectada a un ordinador, o mitjançant un dispositiu Braille.
El sistema Braille s'adapta a les especificitats ortogràfiques de la llengua catalana mitjançant la incorporació de signes propis per a la lletra ç, les vocals amb accent greu (è, à, ò) i agut (é, í, ó, ú), a més de la representació de la ela geminada (l·l) mitjançant el punt volat (punt 5) situat entre dues lletres l.[16] Aquestes adaptacions i normes de transcripció literària, científica i matemàtica estan regulades per la Comissió Braille Espanyola, l'òrgan de la mateixa entitat que ostenta l'autoritat normativa en la matèria.[17]
Al canviar d'idioma es posa al davant un interruptor (el punt 5) que indica al lector que el que segueix no està en la llengua utilitzada fins al moment.
↑«Unified English Braille»(en anglès).International Council on English Braille. Arxivat de l'original el 11 abril 2021.[Consulta: 1r desembre 2021].
↑Loomis, Madeleine Seymour. The Braille Reference Book for Grades I, I.5, and II(en anglès). Nova York i Londres:Harper & Bros.,1942. OCLC13839990.
↑Els valors de les lletres llatines posteriors a la z varien segons la llengua; aquests són els que Braille va assignar per representar el francès.
↑La forma definitiva de l'alfabet de Braille, segons Henri (1952). «(1)» indica marcadors de notació musical i matemàtica. Els caràcters s'han ordenat per dècades, amb els diacrítics de dècada a l'esquerra i els caràcters suplementaris a la dreta segons el seu diacrític. Vegeu el braille de 1829, on els dotze caràcters de la primera línia s'empren per a la taquigrafia i apareixen en aquest ordre per a les dotze notes de la notació del cant pla, i el braille francès, on la forma «definitiva» de l'alfabet de Braille es presenta de la mateixa manera. Tanmateix, les taules modernes sovint organitzen els caràcters suplementaris d'una altra manera: els que tenen un punt a la posició 3 es presenten com una sisena dècada de sis caràcters, i els que només tenen punts al costat dret com una setena dècada de set caràcters, sense res en comú amb els caràcters situats damunt seu en aquelles columnes.
Punt final " . "
Coma ", " i punt volat " · "
Guionet " - "
Signe d'interrogació " ? "
Signe d'admiració " ! "
Punt i coma " ; "
Parèntesi d'obertura " ("
Cometes d'obertura " « "
Cometes de tancament " » "
Prefix numèric
Indicador de majúscules
