Cucúlids

Cucúlids

Cuculidae
Cucut
Taxonomia
Superregne	Holozoa
Regne	Animalia
Fílum	Chordata
Classe	Aves
Ordre	Cuculiformes
Família	Cuculidae Vigors, 1825 Cuculidae
Enregistrament

Els cucúlids són una família d'ocells, la principal de l'ordre dels cuculiformes. En són representants als Països Catalans el cucut i el cucut reial.

Els cucúlids són, en general, ocells de grandària mitjana i prims. La majoria de les espècies viuen en els arbres, encara que una considerable minoria habita en el sòl. La família té una distribució cosmopolita; la majoria de les espècies són tropicals. Algunes espècies són migratoris. Els cucúlids s'alimenten d'insectes, larves d'insectes i una varietat d'altres animals, així com de fruites. Algunes espècies són paràsits de posada, posant els seus ous en els nius d'altres espècies i donant lloc a la metàfora ou de bufó, però la majoria de les espècies crien a les seves pròpies cries.

Els cucúlids han exercit un paper en la cultura humana durant milers d'anys, apareixent en la mitologia grega com a sagrats per a la deessa Hera. A Europa, el cucúlid s'associa amb la primavera i amb la cornudesa, per exemple en l'obra de Shakespeare Treballs d'amors perduts. A l'Índia, els cucúlids són sagrats per a Kamadeva, el déu del desig i l'anhel, mentre que al Japó, el cucúlid simbolitza l'amor no correspost.

• Dos dits dirigits cap endavant i dos cap endarrere.
• Cua llarga i ales força afilades.
• Bec curt i lleugerament corbat a l'extrem.
• Potes curtes.^[1]

Els cucúlids són ocells de grandària mitjana que van des del cucut bronzat menut, amb 17 g i 15 cm, fins als ocells moderadament grans, que oscil·len entre els 60-80 cm de longitud, com el Coua gegant de Madagascar, el Cucut terrestre d'Indoxina, el Cucut tucà i diversos grans cucúlids de l'Indopacífic com el Cucal goliat de Halmahera, el Cucal faisà, el Cucal cap-ros, el Cucal negre gros, el Cucal violaci i formes més grans del cucal faisà.^[2][3] El Cucut tucà, amb 630 g i 63 cm és el major bufó paràsit.^[4] Generalment hi ha poc dimorfisme sexual en la grandària, però quan existeix, pot ser el mascle o la femella el més gran. Un dels trets distintius més importants de la família són els peus, que són zigodàctils, cosa que significa que els dos dits interiors apunten cap endavant i els dos exteriors cap enrere. Existeixen dues formes corporals bàsiques, les espècies arborícoles (com el cucut comú) que són primes i tenen tars curts, i les espècies terrestres (com els correcamins) que són més pesats i tenen tarsos llargs. Gairebé totes les espècies tenen cues llargues que s'utilitzen per a dirigir en les espècies terrestres i com a timó durant el volo en les espècies arborícoles. La forma de les ales també varia segons l'estil de vida, ja que les espècies més migratoris com el Cucut becnegre posseeixen ales llargues i estretes capaces de realitzar un fort vol directe, i els cucúlids més terrestres i sedentaris com els Centropus i els Malcoha tenen ales més curtes i arrodonides i un vol planador més treballat.^[4]

La subfamília Cuculinae són els cucúlids paràsits del Vell Món.^[4] Tendeixen a ajustar-se a la forma clàssica, amb cues (normalment) llargues, potes curtes, ales llargues i estretes i un estil de vida arbori. L'espècie més gran, el bufó de pic de canal, també té el bec més gran de la família, semblança al d'un calaus. La subfamília Phaenicophaeinae són els cucúlids no parasitaris del Vell Món, i inclouen les Coua, les malcoha i els cucúlids de terra. Són cucúlids més terrestres, amb potes fortes i sovint llargues i ales curtes i arrodonides. La subfamília sol tenir un plomatge més brillant i la pell nua de colors vius al voltant de l'ull. Els Centropus són una altra subfamília terrestre del Vell Món de cucúlids de cua llarga i potes curtes. Són ocells grans i pesats, sent el més gran, el Cucal negre gros, de la mateixa grandària que el bufó de pic de canal. La subfamília Coccyzinae també és arbòria i de cua llarga, amb diverses formes insulars de gran grandària. Els neomorfins són similars als cucuts terrestres asiàtics per ser de potes llargues i terrestres, i inclouen el correcamins de pic llarg, que pot aconseguir velocitats de 30 km/h quan persegueix la seva presa. L'última subfamília són els atípics Crotofagins, que inclouen al petit i maldestre anís i al més gran Guira. Els anís tenen pics enormes i plomes llises i brillants.

Les plomes dels cucúlids són generalment toves, i sovint s'entollen amb les pluges fortes. Els cucúlids solen prendre el sol després de la pluja, i els anís mantenen les ales obertes a la manera d'un voltor o corb de mar mentre s'assequen. Existeix una considerable variació en el plomatge exhibit per la família. Algunes espècies, en particular les paràsites de posada tenen un plomatge críptic, mentre que unes altres tenen un plomatge brillant i elaborat. Això és particularment cert en el cas dels Chrysococcyx o cucúlids brillants, que tenen un plomatge iridescent. Alguns cucúlids tenen una semblança amb els falcons del gènere Accipiter amb barres en la part inferior; això aparentment alarma als potencials amfitrions, permetent a la femella accedir a un niu d'amfitrió.^[5] Les cries d'alguns paràsits de la cria estan acolorides per a semblar-se a les cries de l'hoste. Per exemple, els koel comuns que es reprodueixen a l'Índia tenen cries negres per a semblar-se als seus amfitrions corbs, mentre que en els koel australians les cries són marrons com els amfitrions Menjamels. El dimorfisme sexual en el plomatge és poc freqüent en els cucúlids, sent més comú en les espècies paràsites del Vell Món.

Els gèneres de cucúlids difereixen en el nombre de plomes primàries de les ales com s'indica a continuació.

• Coccycua, Coccyzus, Phaenicophaeus, Piaya - 9
• Cuculus - 9 o 10
• Pachycoccyx, Clamator levaillantii, Centropus - 10
• Microdynamis, Eudynamys, Clamator glandarius' - 11
• Alguns coucal - 12
• Scythrops novaehollandiae - 13

Els cucúlids tenen una distribució cosmopolita, estenent-se per tots els continents del món excepte l'Antàrtida. Estan absents en el sud-oest d'Amèrica del Sud, en l'extrem nord i nord-oest d'Amèrica del Nord, i en les zones més seques de l'Orient Mitjà i Àfrica del Nord (encara que apareixen allí com a ocells de pas migrants). En general, només apareixen com a divagants a les illes oceàniques de l'Atlàntic i de l'Oceà Índic, però una espècie es reprodueix en diverses illes del Pacífic i una altra és un migrant hivernal en gran part del Pacífic.^[6]

Cuculinae és la subfamília més estesa dels cucúlids, i es distribueix per Europa, Àsia, Àfrica, Austràlia i Oceania. Entre els cucúlids Phaenicophaeinae, les malkohas i els cucúlids terrestres asiàtics estan restringits al sud d'Àsia, els coua són endèmics de Madagascar i el cucut de pic groc està estès per tota Àfrica. Els coucals es distribueixen des d'Àfrica a través d'Àsia tropical fins a Austràlia i les illes Salomó. Les tres subfamílies restants tenen una distribució en el Nou Món, les tres es troben tant a l'Amèrica del Nord i del Sud. La Coccyzinae és la més septentrional de les tres subfamílies, reproduint-se al Canadà, mentre que els anís arriben fins a Florida i els típics cucúlids de terra al sud-oest dels Estats Units.

Per als cucúlids, l'hàbitat adequat proporciona una font d'aliment (principalment insectes i, sobretot, erugues) i un lloc per a criar, mentre que per als paràsits de posada es necessita un hàbitat adequat per a l'espècie hoste. Els cucúlids es troben en una gran varietat d'hàbitat. La majoria de les espècies es troben en els boscos i selves, principalment en les selves tropicals de fulla perenne. Algunes espècies habiten o fins i tot estan restringides als boscos de manglars; entre elles es troben el Cucut bronzat menut d'Austràlia, alguns malcoha, coucals i el ben anomenat Cucut de manglar del Nou Món. A més dels boscos, algunes espècies de cucúlids ocupen entorns més oberts; això pot incloure fins i tot zones àrides com els deserts en el cas del Correcamins gros o el Cucut pàl·lid. Les espècies migratòries temperades, com el bufó comú, habiten en una àmplia gamma d'hàbitats per a aprofitar al màxim els potencials hostes de cria, des dels canyars (on parasiten a xitxarres) fins als erms sense arbres (on parasiten a titetes d'hivern).

Migració

[modifica]

La majoria de les espècies de cucúlids són sedentàries, però algunes emprenen migracions regulars estacionals i altres emprenen migracions parcials en part de la seva àrea de distribució.

Les espècies que es reprodueixen en latituds més altes migren a climes més càlids durant l'hivern degut a la disponibilitat d'aliment. El Cucut koel del Pacífic, que es reprodueix a Nova Zelanda, vola a les seves zones d'hivernada a Polinèsia, Micronèsia i Melanèsia, una gesta descrita com "potser la migració sobre l'aigua més notable de qualsevol ocell terrestre."^[7] El bufó de pic groc i el Cucut becnegre es reprodueixen a l'Amèrica del Nord i volen a través del Mar Carib, un vol sense escales de 4.000 km. Altres vols migratoris llargs són el Cucut menor, que vola d'Àfrica a l'Índia, i el Cucut comú d'Europa, que vola sense parar sobre el Mar Mediterrània i el Desert del Sàhara en el viatge entre Europa i Àfrica central.^[8]

Dins d'Àfrica, deu espècies realitzen migracions regulars intracontinentals que es descriuen com polaritzades; és a dir, passen la temporada no reproductiva en el centre tropical del continent i es desplacen al nord i al sud per a reproduir-se en la sabana i els deserts més àrids i oberts.^[9] Aquesta és la mateixa situació que es dona en el Neotròpic, on cap espècie té aquest patró migratori, o a Àsia tropical, on una sola espècie el té. El 83% de les espècies australianes són migrants parcials dins d'Austràlia o viatgen a Nova Guinea i Indonèsia després de la temporada de cria.^[10]

En algunes espècies la migració és diürna, com en el Cucut tucà, o nocturna, com en el Cucut becgroc.

Són espècies majoritàriament arbòries, i és corrent que les femelles parasitin nius d'altres ocells.

Segons el Congrés Ornitològic Internacional (versió 2.11, 2012) aquesta família es classifica en 33 gèneres i 149 espècies, agrupades sovint en 5 subfamílies^[11]

• Subfamília Crotophaginae, amb dos gèneres i 4 espècies.
  • Gènere Guira, amb una espècie: Guira guira.
  • Gènere Crotophaga, amb tres espècies.
• Subfamília Neomorphinae, amb 5 gèneres i 11 espècies.
  • Gènere Tapera, amb una espècie: Tapera naevia.
  • Gènere Dromococcyx, amb dues espècies.
  • Gènere Morococcyx, amb una espècie: Morococcyx erythropygus.
  • Gènere Geococcyx, amb dues espècies.
  • Gènere Neomorphus, amb 5 espècies.
• Subfamília Centropodinae, amb un gènere i 28 espècies.
  • Gènere Centropus, amb 28 espècies.
• Subfamília Couinae, amb dos gèneres i 13 espècies.
  • Gènere Carpococcyx, amb tres espècies.
  • Gènere Coua, amb 10 espècies.
• Subfamília Cuculinae, amb 23 gèneres i 93 espècies.
  • Gènere Rhinortha, amb una espècie: Rhinortha chlorophaea.
  • Gènere Ceuthmochares, amb dues espècies.
  • Gènere Taccocua, amb una espècie: Taccocua leschenaultii.
  • Gènere Zanclostomus, amb una espècie: Zanclostomus javanicus.
  • Gènere Rhamphococcyx, amb una espècie: Rhamphococcyx calyorhynchus.
  • Gènere Phaenicophaeus, amb 6 espècies.
  • Gènere Dasylophus, amb dues espècies.
  • Gènere Clamator, amb 4 espècies.
  • Gènere Coccycua, amb tres espècies.
  • Gènere Piaya, amb dues espècies.
  • Gènere Coccyzus, amb 13 espècies.
  • Gènere Pachycoccyx, amb una espècie: Pachycoccyx audeberti.
  • Gènere Microdynamis, amb una espècie: Microdynamis parva.
  • Gènere Eudynamys, amb tres espècies.
  • Gènere Urodynamis, amb una espècie: Urodynamis taitensis.
  • Gènere Scythrops, amb una espècie: Scythrops novaehollandiae.
  • Gènere Chrysococcyx, amb 13 espècies.
  • Gènere Cacomantis, amb 10 espècies.
  • Gènere Cercococcyx, amb tres espècies.
  • Gènere Surniculus, amb 4 espècies.
  • Gènere Hierococcyx, amb 8 espècies.
  • Gènere Cuculus, amb 11 espècies.
  • Gènere Nannococcyx, amb una espècie: Nannococcyx psix.

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)
	Viquiespècies

• «Cucúlids». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
• Enregistraments sonors del cant d'algunes espècies de cucúlids (anglès)
• Informació sobre 142 espècies de cucúlids (francès) i (anglès)
• Taxonomia dels cucúlids (anglès)