Dimarts de Pasqua
| Tipus | diada cristiana festa pública  | ||
|---|---|---|---|
| Dia | Easter + 2 days (en)  | ||
| Dia de la setmana | dimarts | ||
El dimarts de Pasqua (o Tercer Dia de Pasqua)[1] és l'endemà al dilluns de Pasqua. Fou dia festiu laboral i lúdic al País Valencià tradicionalment, on es va perdre durant el segle xx.[2]
És considerat com un dels tres dies de Pasqua valenciana, on són molt típiques les eixides al camp per a menjar la mona amb familiars o amics (en València capital s'afegeix el dilluns de Sant Vicent).
Festivitat
[modifica]Antigament, l'únic dia festiu complet era el Dia de Pasqua, és a dir, el diumenge. El dilluns i el dimarts eren festius a la vesprada. Hi havia col·legi i treball, però només de matí. A la vesprada la gent eixia al camp a menjar la mona, cantar la tarara, botar la corda o empinar el catxirulo. Durant el segle XX es van adoptar dos festius complets, el diumenge i el dilluns, mentre que el dimarts es va perdre.
Altra variant pròpia de València cap i casal era la de baixar al llit del riu Túria a passar les vesprades de Pasqua. També era habitual anar a llogarets propers, com Campanar, Russafa, Benimaclet o Patraix, que ara són barris de la ciutat.
Així i tot, és encara festiu local en alguns indrets del país, com en L'Alcora o al Mareny de Barraquetes
El Tercer dia de Pasqua en la tradició oral
[modifica]En la cançó popular valenciana Estos tres dies de Pasqua es fa menció del tercer dia de Pasqua, el dimarts:[3]
Estos tres dies de Pasqua
són tres dies de jugar;
Xic i xica que no juguen
és que volen festejar.
Ai xumbala que és carabassa!
Ai xumbala que és polissó!
Ai xumbala les xiques guapes
i les lletges al racó!
Referències
[modifica]- ↑ XIV), Iglesia Católica Papa (1740-1758: Benedicto. Pastoral de N. Ssmo. Padre Benedicto XIV ... siendo Cardenal Arzobispo de la Santa Iglesia de Bolonia ... (en castellà). por Joachim Ibarra, 1764, p. 182.
- ↑ Martí, Gil-Manuel Hernàndez i. La festa reinventada: Calendari, política i ideologia en la València franquista. Universitat de València, 2022-03-01. ISBN 978-84-370-9472-4.
- ↑ Morant, Ricard; Prats, Miquel Peñarroya i. Llenguatge i cultura: per a una ecologia lingüística. Universitat de València, 1995, p. 128. ISBN 978-84-370-1842-3.