Else Christensen

Christensen va néixer com a Else Oscher el 1913 a Esbjerg, a l'oest de Dinamarca.^[2] Es va convertir en teixidora professional i el 1933 es va traslladar a Copenhaguen. Allà, va abraçar l'anarcosindicalisme i es va convertir en seguidora de l'ideòleg anarcosindicalista Christian Christensen. Exposada als diversos grups radicals rivals tant de l'extrema dreta com de l'extrema esquerra, va estar sota la creixent influència de l'ala strasserita dins del Partit Nacionalsocialista Obrer de Dinamarca (DNSAP), un grup que havia abraçat la ideologia nazi del Partit Nazi d'Alemanya. El 1937 es va casar amb el tallador de fusta i sindicalista Aage Alex Christensen, que havia servit com a lloctinent principal del líder del DNSAP Cay Lembcke. Els Christensens es van associar amb la facció strasseriana nacionalbolxevica del partit, però Aage va formar part de la facció expulsada quan Frits Clausen va prendre el control.

Després de la invasió alemanya de Dinamarca el 1940, tant Else com Aage van ser arrestats per la seva implicació en cèl·lules armades nacionalbolxevistes. Christensen va ser alliberada després de tres dies d'interrogatori, però Aage va ser condemnada per possessió il·legal d'armes i detinguda durant sis mesos. En aquell moment, Christensen va convèncer el cosí del seu pare, que era ministre de Justícia, que Aage havia de ser alliberada. Després del final de la Segona Guerra Mundial, la parella va deixar Dinamarca per anar a Anglaterra. El 1951 van emigrar al Canadà, on es van establir a Toronto⁣. Allà Elsa va treballar en diversos hospitals, una vocació que va conservar durant tota la seva vida.

Mantenint un interès pel radicalisme basat en la classe i la raça, va establir contactes amb diversos activistes d'extrema dreta als veïns Estats Units, incloent-hi Willis Carto i James K. Warner, aquest últim l'organitzador novaiorquès del Partit Nazi Americà. Warner havia intentat anteriorment establir l'odinisme com una ala religiosa del moviment nazi americà, però com que va creure que això havia estat un fracàs, va donar a Christensen tot el material que li quedava sobre l'odinisme. Va ser en aquest material que Christensen va trobar la Crida de la Nostra Antiga Religió Nòrdica, un pamflet escrit per l'odinista australià Alexander Rud Mills. Tot i que Christensen creia que moltes de les idees de Mills estaven massa influenciades per la maçoneria per al seu gust, va estar profundament influenciada per les seves idees i la reactivació del culte a les antigues deïtats nòrdiques. El seu enfocament a la comprensió d'aquestes deïtats estaria molt influenciat per la psicologia junguiana, creient que les deïtats nòrdiques estaven codificades en un inconscient col·lectiu de la raça blanca.

També va rebre influència dels escrits del teòric estatunidenc d'extrema dreta Francis Parker Yockey, en particular la seva obra Imperium de 1962, en què lamentava la derrota de l'Alemanya nazi i la culpava de la influència dels jueus a Europa i als Estats Units Influenciada per Yockey, Christensen va arribar a creure que la cultura ària havia arribat a la seva "fase de senilitat", personificada per les ideologies del cristianisme, el comunisme i el capitalisme, la creença que tots els éssers humans són iguals i l'erosió internacionalista de les diferents cultures de les diferents races. També va llegir La decadència d'Occident d'⁣Oswald Spengler, tot i que va rebutjar la visió pessimista de Spengler que aquesta decadència era terminal, opinant, en canvi, que la civilització ària podria rejovenir-se mitjançant l'adopció d'una nova religió: l'odinisme. Considerava que l'odinisme era una religió que tenia una relació natural i intrínseca amb el que percebia com una raça del nord d'Europa, afirmant que la "font principal" de la fe era "biològica: la seva gènesi és en la nostra raça, els seus principis codificats en els nostres gens". També creia que aquest odinisme havia d'utilitzar noms nòrdics per a les deïtats en lloc d'anglosaxons o teutons per tal d'evitar l'animositat de la postguerra entre Anglaterra i Alemanya.

Christensen va establir la Odinist Fellowship el 1969, i aleshores tenia la seu des de la seva casa mòbil a Crystal River, Florida. L'especialista acadèmic d'extrema dreta Jeffrey Kaplan la va qualificar de "la primera expressió organitzativa de l'odinisme racialista als Estats Units", mentre que l'acadèmica en estudis religiosos Stefanie von Schnurbein va assenyalar que Christensen va crear la seva versió de l'odinisme com "un vehicle discret per establir la seva agenda racial cultural pessimista, antisemita i radical sota un mantell religiós". El 1971, el seu marit va morir, després de la qual cosa va començar a centrar-se més plenament en les seves activitats odinistes. Va començar a fer gires per Amèrica del Nord per promoure l'odinisme, i l'agost de 1971 va publicar el primer número de la seva pròpia revista, The Odinist, que va obrir amb el lema "Nous valors del passat". The Odinist es va centrar molt en temes de dretes, i Kaplan va assenyalar que els comentaris sobre idees de dretes, notícies contemporànies i idees antisemites eren "comunicació habitual" a les seves pàgines, mentre que les discussions explícites sobre la teologia odinista o els textos nòrdics antics eren "poques i distants". La periodista pagana Margot Adler va considerar que The Odinist era "francament racista, tot i que probablement haurien preferit el terme 'racialista'".

Christensen creia que l'odinisme era l'eina ideal per a l'avanç de la consciència racial ària, expressant la seva opinió que l'establishment controlat pels jueus no li permetria fer-ho d'una manera més explícita, afirmant que "No es pot repetir l'error que va cometre Hitler [d'atacar explícitament els jueus]"... Tothom sap que els jueus governen tot el món maleït, així que no es pot lluitar contra el seu poder combinat. Cal anar amb compte.". Diversos lectors de The Odinist van escriure cartes a la revista expressant la seva desaprovació pel que percebien com el suport dels editors al nazisme, a la qual cosa Christensen va respondre públicament que aquestes acusacions eren "el tret més barat que es pot dirigir contra qualsevol que trobi alguna cosa positiva a dir sobre... el Nacionalsocialisme... o que simplement desitgin un cert grau d'objectivitat en tractar aquest moviment greument difamat.".

A principis dels anys setanta, Christensen va entrar en contacte amb Valgard Murray i Elton Hall, pagans que dirigien una família a Arizona, i el 1976 el seu grup seria el primer a ser certificat per la Odinist Fellowship. A principis dels anys vuitanta va establir un programa d'extensió a les presons amb l'esperança d'atreure persones empresonades a l'odinisme, aconseguint així el reconeixement legal de l'odinisme com a religió de l'estat de Florida. A les presons, la Odinist Fellowship organitzava quatre festivals estacionals a l'any que estaven marcats amb festivals pagans anomenats sumbel i commemoraven l'aniversari de Hitler.

El 1993, Christensen va ser arrestada, jutjada i condemnada a cinc anys i quatre mesos de presó per tràfic de marihuana i heroïna. Va afirmar que havia conduït un cotxe de Texas a Florida com a favor a uns amics, i que no sabia que ells l'utilitzaven com a mula de la droga. Molts odinistes i Asastruer van criticar la sentència i van afirmar que era una trampa política; Murray va establir un Comitè Free Else Christensen i, juntament amb Stephen McNallen, va crear un fons de defensa per ajudar-la. La mateixa Christensen no va donar suport a l'afirmació que els càrrecs tenien motivacions polítiques, sinó que va culpar la seva pròpia ingenuïtat per haver estat explotada pels traficants de drogues. Abans de ser empresonada, va donar la llista de membres de la Germandat Odinista a McNallen perquè l'utilitzés la seva pròpia organització pagana, l'Assemblea Folklòrica Asatru.

Després de complir la condemna, va ser deportada al Canadà, cosa que la va deixar amb un sentiment d'amargor. Allà, Max Hyatt, el gothi del grup Wodan's Kindred, afiliat a l'Asatru Alliance, la va convidar a viure a casa seva a l'illa de Vancouver, a la Columbia Britànica. Tanmateix, després que sorgissin diferències personals i polítiques, Christensen va deixar la casa de Hyatt i es va traslladar a un parc de caravanes a Parksville, a l'illa de Vancouver, on va viure en una petita caravana. Tot i estar molt menys involucrada en activitats odíniques que abans, va intentar reviure la Germandat Odinista. El 1998 va començar a publicar Midgard Page, que es va produir tant en paper com en còpies electròniques, aquesta última de les quals es va allotjar al lloc web Wodansdaeg Press de Hyatt. Durant els seus darrers anys, es va tornar més moderada en les seves opinions, fomentant un canvi cultural entre els aris en lloc d'accions polítiques. Això contrastava amb les opinions més radicals de grups més nous com Wotansvolk, que van adoptar l'acció militant per aconseguir un canvi sociopolític. Va morir el 4 de maig de 2005.

• Adler, Margot. Drawing Down the Moon: Witches, Druids, Goddess-Worshippers and Other Pagans in America. revised. Londres: Penguin, 2006. ISBN 978-0-14-303819-1. 
• Calico, Jefferson F. Being Viking: Heathenism in Contemporary America. Sheffield: Equinox, 2018. ISBN 978-1-78179-223-0. 
• Gardell, Matthias. Gods of the Blood: The Pagan Revival and White Separatism. Durham and London: Duke University Press, 2003. ISBN 978-0-8223-3071-4. 
• Goodrick-Clarke, Nicholas. Black Sun: Aryan Cults, Esoteric Nazism, and the Politics of Identity. New York: New York University Press, 2003. ISBN 978-0-8147-3155-0. 
• «Magical Religion and Modern Witchcraft». A: Lewis, James R.. . New York: State University of New York, 1996, p. 193–236. ISBN 978-0-7914-2890-0. 
• Kaplan, Jeffrey. «Encyclopedia of White Power: A Sourcebook on the Radical Racist Right». A: . Lanham: AltaMira Press, 2000, p. 46–48. ISBN 978-0-7425-0340-3. 
• Kaplan, Jeffrey; Weinberg, Leonard. The Emergence of a Euro-American Radical Right. New Brunswick: Rutgers University Press, 1998. ISBN 978-0-8135-2564-8. 
• Osred. «Hail the Folkmother! Else Christensen (1913–2005)». Odinic Rite Australia, 2005. Arxivat de l'original el March 4, 2016. [Consulta: 13 febrer 2016].
• Rudgley, Richard. Pagan Resurrection: A Force for Evil or the Future of Western Spirituality?. Londres: Century, 2006. ISBN 978-0-7126-8096-7. 
• Schnurbein, Stefanie von. Norse Revival: Transformations of Germanic Neopaganism. Leiden: Brill, 2016. ISBN 978-1-60846-737-2.