Harold Wilson

Wilson va liderar els laboristes a una victòria limitada a les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1964.^[1] El seu primer mandat com a primer ministre va viure un període de baix atur i prosperitat econòmica; més tard això es va veure obstaculitzat per importants problemes amb la balança exterior de pagaments. El seu govern va supervisar canvis socials significatius, abolint tant la pena capital com la censura teatral, despenalitzant parcialment l'homosexualitat masculina a Anglaterra i Gal·les amb la Llei de delictes sexuals de 1967,^[2] relaxant les lleis de divorci, limitant la immigració i liberalitzant la llei de control de la natalitat i avortament.^[3] Enmig d'aquest programa, Wilson va convocar eleccions anticipades el 1966, que els laboristes van guanyar amb una majoria molt augmentada.

La situació econòmica va condicionar bona part dels primers governs de Wilson. El Regne Unit arrossegava un dèficit de la balança de pagaments, és a dir, un desequilibri entre els ingressos i les despeses derivats de les transaccions amb l'exterior, que dificultava mantenir el tipus de canvi de la lliura esterlina. Des del 1964, el govern laborista va intentar defensar la paritat de 2,80 dòlars per lliura esterlina mitjançant mesures fiscals restrictives, crèdits internacionals i altres intervencions econòmiques, però les successives crisis monetàries van debilitar les reserves britàniques i van augmentar la pressió dels mercats financers.^[4] El 18 de novembre de 1967, el govern va acabar devaluant la lliura un 14,3%, fins a 2,40 dòlars, malgrat que Wilson havia defensat públicament que no caldria prendre aquesta mesura. La decisió va perjudicar la seva credibilitat política i va encarir les importacions, amb el risc d'agreujar les pressions inflacionistes; el govern va anunciar mesures de contenció de la demanda, augment dels tipus d'interès i reduccions de la despesa pública per millorar la balança de pagaments.^[5][6] Tot i que la devaluació havia de facilitar les exportacions i corregir el desequilibri exterior, la necessitat de contenir la demanda i els ingressos va limitar les aspiracions de creixement del govern, mentre que l'atur va augmentar durant el període fins a assolir, el 1970, un nivell superior al registrat sota els governs conservadors precedents.^[7] Paral·lelament, les relacions entre el govern i els sindicats es van deteriorar a causa dels intents de limitar els augments salarials i regular els conflictes laborals. Les vagues van agreujar les dificultats econòmiques i comercials, i el 1969 la ministra d'Ocupació Barbara Castle va impulsar el llibre blanc In Place of Strife, que proposava reformar les relacions laborals i restringir determinades pràctiques sindicals. L'oposició dels sindicats i de sectors del mateix Partit Laborista va obligar Wilson a abandonar bona part d'aquestes propostes, fet que va posar de manifest les divisions internes del govern i les dificultats per conciliar la política econòmica amb el suport tradicional del moviment sindical.^[8][9]

La Llei del Parlament de 1968 va ser un ambiciós intent de reforma constitucional presentat pel govern laborista de Wilson. El seu objectiu principal era eliminar el dret de vot dels lords hereditaris i reduir els poders de la Cambra dels Lords, però el projecte de llei va ser bloquejat al Parlament britànic per una aliança inusual i històrica de diputats laboristes del partit governant i de l'oposició conservadora liderats pel laborista d'esquerres Michael Foot i el conservador de dretes Enoch Powell.^[10]

El 1969, va enviar tropes britàniques a Irlanda del Nord iniciant l'Operació Banner.^[11] El seu govern va armar Nigèria durant la guerra de Biafra.

La negativa del president francès Charles de Gaulle a permetre que el Regne Unit entrés a la Comunitat Econòmica Europea va frustrar els objectius europeus de Wilson i va perjudicar el prestigi internacional del seu govern, ja afeblit per la devaluació de la lliura esterlina. Tanmateix, la candidatura britànica no es va retirar formalment,^[12] i la perspectiva d'adhesió només es va desbloquejar després de la dimissió de De Gaulle, el 1969.

Després de perdre les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1970 davant els conservadors d'Edward Heath, Wilson va optar per romandre a la direcció laborista i va reprendre el paper de líder de l'oposició.

Per febrer de 1974, quan ja començaven a notar-se els greus efectes de la crisi econòmica de 1973, es convocaren eleccions generals després d'una vaga dels minaires. Wilson, candidat pel Partit Laborista, guanyà les eleccions per poc i com les negociacions entre conservadors i liberals fracassaren, Harold Wilson va poder formar govern. El govern de Harold Wilson va proposar el projecte de llei d'Escòcia i Gal·les el desembre de 1976 que va ser derrotat per l'oposició conservadora.^[13]

A mesura que avançava l'any la situació econòmica millorà un xic (s'acabà la vaga dels minaires i d'altres mesures d'emergència que havia pres el govern) i fracassaren els acords de Sunningdale per a Irlanda del Nord,^[14] i Wilson, envalentit pel decurs dels esdeveniments, tornà a convocar eleccions generals, per al mes d'octubre de 1974, que de nou guanyaria el Partit Laborista, tot i que també per un marge molt estret.

Gràcies a la mediació del clergat protestant, el desembre de 1974 s'organitzen converses per mirar de resoldre el conflicte nord-irlandès entre el govern britànic i l'IRA provisional, que anuncia, el 22 de desembre, una treva, i començaren negociacions secretes entre les parts.^[15] però la violència es reprèn a poc a poc en el transcurs de l'estiu del 1975.

Wilson va supervisar el referèndum del 5 de juny de 1975 que va confirmar la pertinença del Regne Unit a la Comunitat Econòmica Europea en què el 67,23% dels votants van pronunciar-s'hi a favor.^[16]

El 16 de març de 1976, Wilson va sorprendre a tot el país anunciant la seva dimissió com a primer ministre. En el seu discurs, afirmà que sempre s'havia plantejat abandonar el càrrec als 60 anys i que en aquell moment ja es trobava esgotat físicament i mental. De fet, els seus col·laboradors més propers sabien, des de finals de la dècada de 1960, que Wilson no volia ser Premier més de 8 o 9 anys. Tot i això, la raó més veraç seria que el mateix Wilson havia pres consciència que l'alzhèimer començava a afectar-lo, amb símptomes com ara la pèrdua de memòria o la falta de concentració.^[17]

Poc després del seu anunci oficial, la reina Elisabet II anà a sopar a la residència del primer ministre, al número 10 de Downing Street, per acceptar la seva dimissió. Aquest honor reial només l'havia concedit abans a un altre Premier: sir Winston Churchill.