Manifest

Un manifest és una declaració pública de principis, propòsits o intencions, habitualment de naturalesa política, social, cultural o artística, formulada per un individu, un grup, un moviment, un partit o una institució.^[1][2] Té generalment un caràcter programàtic: descriu una situació, exposa uns principis i defensa públicament un canvi o una línia d'actuació.

Tot i que pot expressar la posició d'una sola persona, el manifest s'ha associat especialment a moviments polítics, socials i artístics que volen definir la seva identitat, obtenir adhesions o trencar amb un ordre establert. Esdevingué una forma característica de la política moderna i, durant el segle xx, també de les avantguardes artístiques.^[3][4]

No hi ha una forma única de manifest. Les fronteres entre el manifest i altres tipus de textos públics, com ara la declaració, la proclama, el programa, la carta oberta o la petició, poden ser difuses.^[5] En general, però, el manifest es caracteritza per la voluntat explícita de fer pública una posició i provocar una resposta.

Sovint presenta un llenguatge afirmatiu, argumentatiu i polèmic, identifica allò que els seus autors volen rebutjar o transformar i formula principis o objectius alternatius. Aquesta combinació de crítica i proposta permet que el manifest serveixi alhora per definir un moviment davant de la societat i per cohesionar les persones que s'hi identifiquen.^[3][4]

En els manifestos artístics, aquests trets poden formar part de l'obra mateixa. Les avantguardes del començament del segle XX utilitzaren recursos com la provocació, l'exageració, les enumeracions, les consignes i les innovacions tipogràfiques, de manera que el manifest deixava de ser només l'explicació d'una estètica i es convertia també en una forma d'intervenció artística.^[6]

Les primeres formes del manifest es poden relacionar amb textos religiosos i jurídics, però el gènere adquirí una presència creixent en el discurs polític durant els segles XVII i XVIII.^[2] Janet Lyon situa entre els seus antecedents moderns les guerres de pamflets de l'Anglaterra del segle xvii i assenyala la importància de les declaracions i fulls polítics de la Revolució Francesa, que influïren en moviments polítics posteriors del segle xix.^[3]

Durant el segle xix, el manifest es consolidà com una forma d'intervenció política. Un dels exemples més influents fou el Manifest del Partit Comunista, de Karl Marx i Friedrich Engels, publicat el 1848. El text combinava una interpretació de la història i de la societat amb l'exposició dels objectius polítics del moviment comunista i una crida a l'acció. La seva estructura i la seva difusió internacional contribuïren a convertir-lo en un dels models del manifest polític modern.^[4]

Al començament del segle xx, les avantguardes artístiques adoptaren la forma del manifest per proclamar la ruptura amb les convencions culturals anteriors i donar a conèixer noves concepcions de l'art. El Manifest del Futurisme, escrit per Filippo Tommaso Marinetti i publicat a Le Figaro el 1909, proclamava el rebuig del passat i exaltava la velocitat, la indústria i la màquina.^[7] El seguiren nombrosos manifestos futuristes i d'altres moviments.

El dadaisme utilitzà igualment aquest recurs, entre d'altres amb el Manifest Dada de Tristan Tzara de 1918, que parodiava fins i tot les convencions del mateix gènere.^[8] El 1924, André Breton publicà el primer Manifest del Surrealisme, que definia els principis del surrealisme i l'automatisme com a instrument d'exploració del pensament i de l'inconscient.^[9] Futurisme, dadaisme, vorticisme i surrealisme contribuïren així a convertir el manifest en una de les formes característiques de l'avantguarda històrica.^[2]

A partir de la segona meitat del segle XX el format s'estengué encara més a moviments socials, científics i intel·lectuals. El Manifest Russell-Einstein de 1955, signat per onze científics, advertí dels riscos de la guerra nuclear i fou l'origen immediat de les Conferències Pugwash sobre Ciència i Afers Mundials.^[10] El Manifest dels 121 de 1960 defensà a França el dret a la insubmissió davant la Guerra d'Algèria,^[11] mentre que el Manifest de les 343 de 1971, redactat per Simone de Beauvoir i signat per 343 dones que declaraven haver avortat, esdevingué un document destacat del moviment francès per la legalització de l'avortament.^[12]

El gènere també s'ha utilitzat en camps més allunyats de la política tradicional. A Cyborg Manifesto, de Donna Haraway, publicat el 1985, esdevingué un text de referència del pensament feminista sobre la ciència, la tecnologia i la identitat,^[13] i el Manifest per al desenvolupament àgil de programari de 2001 formulà quatre valors i dotze principis que contribuïren a definir el desenvolupament àgil de programari.^[14]

Als Països Catalans, el manifest ha estat utilitzat en contextos polítics, sindicals, artístics, culturals i de reivindicació lingüística.

Durant la Primera Guerra Mundial, la neutralitat oficial de l'Estat espanyol contrastà amb un intens debat entre els intel·lectuals catalans. El Manifest dels Amics de la Unitat Moral d'Europa, presentat a l'Ateneu Barcelonès el 27 de novembre de 1914 i impulsat entre d'altres per Eugeni d'Ors, defensava la unitat cultural europea davant la guerra. El març del 1915, el Manifest dels Catalans expressà, en canvi, el suport d'un grup d'intel·lectuals als aliats.^[15] En l'àmbit cultural, un dels textos més destacats fou el Manifest Groc o Manifest Antiartístic Català', difós el març del 1928 per Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà. Amb un to deliberadament provocador, rebutjava bona part de la cultura catalana establerta i reivindicava la modernitat, el cinema, la màquina, l'esport i les aportacions del cubisme, el futurisme i el dadaisme. La Fundació Joan Miró l'ha qualificat com el manifest artístic més important de l'avantguarda històrica catalana.^[16]

El manifest també tingué un paper destacat dins del moviment obrer. L'agost del 1931, trenta militants anarcosindicalistes catalans, entre els quals Joan Peiró i Àngel Pestaña, signaren el Manifest dels Trenta. El document criticava l'estratègia insurreccional d'alguns sectors vinculats a la Federació Anarquista Ibèrica i defensava una preparació sindical de més llarg abast dins de la Confederació Nacional del Treball.^[17]

Durant la Segona República, els manifestos també serviren per reforçar les relacions culturals entre els diferents territoris de llengua catalana. El maig del 1936, un ampli grup d'intel·lectuals del Principat publicà el Missatge als mallorquins, que proposava intensificar la col·laboració cultural entre Catalunya i Mallorca. El juny següent, 153 intel·lectuals, professionals i polítics mallorquins de diverses tendències signaren la Resposta als catalans, en què reafirmaven els vincles lingüístics i culturals entre Mallorca i Catalunya.^[18]

Sota el franquisme, els manifestos foren també un instrument de reivindicació de la llengua catalana. El març del 1960 es publicà clandestinament Per la llengua catalana, conegut com el Manifest dels Cent, una carta subscrita per un centenar de personalitats que reclamava, entre altres qüestions, l'ensenyament del català. El document representà un canvi respecte d'altres iniciatives clandestines perquè els signants hi feien públic el seu nom.^[19]

En els darrers anys de la dictadura, aquesta mena de declaracions es multiplicaren. El Manifest de Prada, sorgit d'un col·loqui celebrat el 25 d'agost de 1973 a la Universitat Catalana d'Estiu, reivindicà el català com a llengua d'expressió científica.^[20] Al País Valencià, el manifest Nosaltres, ciutadans del País Valencià reuní el 1975 58.522 signatures en defensa de la unitat lingüística, l'oficialitat del català i la democratització política.^[21] El mateix any, el Manifest de Bellaterra reclamà "una universitat nova en una societat democràtica".^[22]

El Congrés de Cultura Catalana (1975-1977) impulsà diversos documents programàtics d'abast territorial ampli. El Manifest per l'ús oficial del català als Països Catalans arribà a superar les 340.000 signatures,^[23] mentre que el Manifest de la Cultura Catalana, de 1977, afirmà la unitat lingüística i cultural dels Països Catalans i reclamà la normalització cultural, l'autogovern i la democràcia.^[24]

Ja durant la democràcia, els manifestos continuaren intervenint en el debat lingüístic. El 1979, la revista Els Marges publicà l'editorial conegut com el manifest d'Els Marges, amb el títol Una nació sense Estat, un poble sense llengua?, que alertava sobre el futur social de la llengua catalana.^[25] En sentit polític diferent, el 1981 es publicà el Manifest dels 2.300, titulat Manifiesto por la igualdad de derechos lingüísticos en Cataluña, els signants del qual criticaven la política de normalització lingüística i afirmaven que podia discriminar els castellanoparlants.^[26]

La història política, social i artística moderna ha produït milers de manifestos. Entre els que han assolit una repercussió especialment significativa en els seus àmbits respectius hi ha:

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Manifest

• Avantguardisme
• Manifest Groc
• Manifest de les 343
• Manifest dels 121
• Manifest dels Trenta
• Manifest de Prada

Viccionari