Vés al contingut

Maurice Maeterlinck

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaMaurice Maeterlinck
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) Maurice Polydore Marie Bernard Maeterlinck Modifica el valor a Wikidata
29 agost 1862 Modifica el valor a Wikidata
Gant (Bèlgica) Modifica el valor a Wikidata
Mort6 maig 1949 Modifica el valor a Wikidata (86 anys)
Niça (França) Modifica el valor a Wikidata
Sepulturapalais Maeterlinck Modifica el valor a Wikidata
President PEN Club Internacional
1947 – 1949
← Denis Saurat, François Mauriac, Thornton Niven Wilder, Hu Shi – Benedetto Croce → Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Gant
Companyia de Jesús
Escola Santa Bàrbara, Gant Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballFilosofia Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióescriptor, llibretista, traductor, jurista, dramaturg, filòsof, assagista, poeta, natural philosopher (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Activitat1888 Modifica el valor a Wikidata - 1949 Modifica el valor a Wikidata
OcupadorLa Jeune Belgique, escriptor Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Interessat enIdealisme alemany Modifica el valor a Wikidata
GènereFaula filosòfica Modifica el valor a Wikidata
MovimentSimbolisme Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Localització dels arxius
Altres
TítolComte Modifica el valor a Wikidata
CònjugeRenée Dahon (1919–) Modifica el valor a Wikidata
ParellaGeorgette Leblanc Modifica el valor a Wikidata
GermansMarie Maeterlinck Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0535508 TMDB (persona): 1201804 IBDB (repartiment): 7637 Musicbrainz: aaef1f8c-2cc7-4ae1-8899-da18796c4e84 Discogs: 786571 IMSLP: Category:Maeterlinck,_Maurice Project Gutenberg (autor): 795 Goodreads (autor): 142051
Find a Grave: 217936339Modifica el valor a Wikidata

Maurice Maeterlinck[a] (Gant, Bèlgica, 1862 - Niça, França, 1949) fou un dramaturg, poeta i assagista belga en llengua francesa, principal exponent del teatre simbolista, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1911.[2]

Biografia

[modifica]

Va néixer el 29 d'agost del 1862 a la ciutat de Gant, al Flandes Oriental. Va créixer en una família benestant. Va passar la seva joventut alternativament al centre de la ciutat de Gant i a la residència familiar al camp a Oostakker on el pare criava abelles.[3]

Va estudiar a un col·legi jesuïta i després dret a la Universitat de Gant. Del temps al col·legi només té mals records: «He d'admetre que hi vaig passar els moments més desagradables de la meva vida. Tenien un estrany amor per la brutícia i la lletjor que aclaparava el nen net que era i l'amic de les línies i els colors bonics, de les flors i els arbres alts, que sentia créixer dins meu.»[3] L'any 1885, va publicar els seus primers poemes d'inspiració parnassiana en la revista literària i artística Jeune Belgique.

El 1885, amb vint-i-tres anys decobreix l'obra de Jan van Ruysbroeck, un místic brabançó del segle xiv, Va començar a traduir-lo del neerlandès. En parla amb engrescament amb els seus amics de París.[4] La seva traducció de l'obra Chierheit der gheesteliker brulocht de Ruysbroeck va parèixer el 1891 amb el títol Ornement des noces spirituelles.[b][5] La lectura de Ruysbroeck li va ensenyar que la intuïció mística és superior a l'intel·lecte discursiu, molt allunyades del realisme predominant en la literatura francesa, contra la qual els simbolistes s'oposaven vehementment.[4]

El 1886, va abandonar Gant i la carrera d'advocat i es va instal·lar a París, on va entaular relació amb els escriptors que després més li influiran: Stéphane Mallarmé i Auguste Villiers de L'Isle-Adam.[4] Aquest últim el va introduir en la profunditat de l'idealisme alemany gràcies a les lectures de Hegel i Schopenhauer.

Ja el 1890, Pompeu Fabra va traduir per primera vegada una obra de Maeterlinck, L'intrusa, que va ser publicada a la revista L'Avenç.[6] En la resposta a la lletra de Fabra en la qual li demanava l'autorització, Maeterlinck li va respondre:

« Je joins a cette autorisation tous mes vœux pour l'issue de la lutte que vous avez entreprises; heureux de me trouver un instant avec vous du côté de la témérité et de la independance. Adjunto a aquesta autorització tots els meus millors desitjos per al resultat de la lluita que heu emprès; content de trobar-me per un moment amb vosaltres al costat de l'audàcia i la independència. »
— M. Maeterlinck en una carta a Pompeu Fabra[6]

Amb aquest esperit, i notablement influït per Novalis, va entrar en contacte amb el romanticisme de Jena (Alemanya, 1787-1831), al voltant d'August i Friedrich Schlegel i de la revista l'Athenäum, precursora, en línia directa, del simbolisme. En les obres que Maeterlinck va publicar entre 1889 i 1896 es reflecteix aquesta influència germànica. El 1920, va ser escollit membre de l'Académie royale de langue et de littérature françaises de Belgique[7] i, al mateix any, escriu Monna Vanna, obra teatral que interpretarà Georgette Leblanc, actriu que va conéixer l'any 1895 i que serà la seua companya fins al 1919, any en què contrau matrimoni amb la jove Renée Dahon.[8]

L'any 1908, Konstantín Stanislavski posa en escena l'obra L'Oiseau bleu (L'ocell blaveeu) al Teatre d'Art de Moscou. Aquesta obra va ser representada amb gran èxit arreu del món.[9] A Nova York i després a la resta de Nord-amèrica se'n van fer uns 1.600 representacions i va atènyer dos milions d'espectadors.[10]

L'any 1921, va donar una sèrie de conferències als Estats Units, que va fracassar, perquè Maeterlinck va llegir símbols fonètics de l'anglès traduïts al francès que ningú —ni tan sols els pocs bilingües del públic— comprenia. La gira de conferències es va cancel·lar.[11]

De 1939 a 1947, va fugir, primer a Portugal i després als Estats Units, durant la Segona Guerra Mundial.[12] Pels obres antigermàniques, Hitler el considerava un enemic públic a Bèlgica. En conseqüència, el seu castell de Niça, el seu castell prop de París, la seva rara col·lecció de primeres edicions, els seus propis manuscrits i la seva immensa fortuna al Banc de Brussel·les van ser confiscats.[13] Durant una curta estada a Portugal, el 1937, va escriure el prefaci del discurs polític del dictador portugués António de Oliveira Salazar: Una revolució en la pau.

Morí el 5 de maig del 1949 a la ciutat de Niça, on tenia un casal enorme amb vista a la Costa Blava.

Obra literària

[modifica]
Maurice Maeterlinck

El poeta

[modifica]

El seu llibre de poemes Serres chaudes (Els hivernacles), il·lustrat per George Minne i publicat el 1889 per Léon Vanier, editor de Paul Verlaine, demostra la línia de la «despersonalització de l'escriptura» i posa de manifest, en part, l'ideal mallarmià: la suggestió com a essència es convertix en el principal generador de l'acte de la creació pura. Amb la repetició de la paraula, Maeterlinck aconseguix una vibració espiritual, una ressonància interior. El vers és arrítmic, alliberat de convencions. Guillaume Apollinaire queda impressionat per aquesta nova forma de versificar. Maeterlinck abandona el naturalisme i el parnassianisme per dedicar-se a la poesia al·legòrica, en què la imatge recorda la iconografia medieval, la pintura de Pieter Brueghel el Vell o de Hieronymus Bosch.

El 1895, es retrobà amb la cantant Georgette Leblanc, germana de Maurice Leblanc. Amb ella, va crear l'any 1897, Vila Dupont, un saló literari al qual hi concorren, entre d'altres: Oscar Wilde, Paul Fort, Stéphane Mallarmé, Camille Saint-Saëns, Anatole France i Auguste Rodin.

El dramaturg

[modifica]

Maeterlinck, juntament amb els grans dramaturgs Henrik Ibsen, Anton Txékhov, August Strindberg i Gerhart Hauptmann, va contribuir a la transformació de la concepció del drama. Entre 1889 i 1894, va publicar vuit obres, en les quals s'expressen els estats anímics en un món irreal i simbòlic. Sota aquestes característiques, destaquen tres conceptes: el drama estàtic (personatges immòbils, passius i receptius davant del que es desconeix); el personatge sublim (que lluita inútilment contra la mort, el destí o la fatalitat); la tragèdia quotidiana (cap heroisme, el simple fet de viure ja és una tragèdia). L'acció, per mitjà de la interpretació dels actors, ha de suggerir els estats d'ànim front al seu destí, el lent despertar vers la fatalitat.

L'assagista

[modifica]
Frontís de l'edició catalana de Les Set Princeses i Sor Beatriu (traductor: Josep Massó i Ventós) publicada a Barcelona l'any 1912 dins la col·lecció Biblioteca Popular de L'Avenç

Va escriure assaigs filosòfics en els quals aborda la vida de la natura i el misteri de l'ésser humà: Le trésor des humbles (El tresor dels humils, 1896); La vie des abeilles (La vida de les abelles, 1901, publicada el 1929 per Llibreria Catalònia en una traducció de Cecili Gasòliba); L'intelligence des fleurs (La intel·ligència de les flors, 1907); La vie des termites (La vida dels tèrmits, 1927) i La vie des fourmis (La vida de les formigues, 1930). Hi combina l'observació científica amb la fe espiritualista, derivada de doctrines místiques i adoptada pels filòsofs de la natura, molt rellevants per als simbolistes.[7] Sembla que es va adormir sobre els llorers i que ha perdut la brillantor del primer període. Segons el comissari de l'exposició organitzada a Gant, era «una producció massiva d'assajos repetitius»,[14] el crític Dirk Leyman hi afegeix «de la pseudociència al misticisme, de la parapsicologia a les absurditats intel·lectuals descarades».[15]

Un any abans de morir, va publicar Bulles bleues, obra autobiogràfica en què recull els records de la seva infantesa.

Reconeixement

[modifica]

El 1911, Maeterlinck va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura «en reconeixement de les seves activitats literàries, i especialment als seus treballs dramàtics, que són distingits per una abundància de la imaginació i per una suposició poètica, que revela, sovint sota el pretext d'un conte de fades, una inspiració profunda, mentre que d'una manera misteriosa recorden sensacions pròpies als lectors i estimulen la seva imaginació».[8]

Va ser nomenat comte pel rei dels belgues Albert I i condecorat per francesos i belgues com a reconeixement dels serveis prestats als aliats durant la Primera Guerra Mundial.

El 1973 els seus hereus van donar el seu estudi de can Orlamonde a Niça, on va viure i treballar fins a la seva mort el 1949, a la ciutat de Gant. Es va reconstruir al Casal Vander Haeghen i es pot visitar.[16]

Obra seleccionada

[modifica]

Traduïdes al català

[modifica]

Altres

[modifica]
  • 1889: Serres chaudes (Els hivernacles)
  • 1889: La Princesse Maleine (La princesa Malena), el compositor Cyril Meir Scott en va musicar una obertura.
  • 1890: Les Aveugles (Els cecs)[21]
  • 1894: Alladine et Palomides (Aladí i Palòmides)
  • 1894: La Mort de Tintagiles
  • 1896: Le trésor des humbles (El tresor dels humils)
  • 1902: Monna Vanna
  • 1907: L'intelligence des fleurs (La intel·ligència de les flors)
  • 1909: L'Oiseau bleu (L'ocell blau) obra a què posà música el compositor anglès Norman O'Neill (1875-1932).
  • 1927: La vie des termites (La vida dels tèrmits)
  • 1930: La vie des fourmis (La vida de les formigues)
  • 1948: Bulles bleues

Notes

[modifica]
  1. ↑ Tots els seus noms eren: Maurice Polydore Marie Bernard. A Bèlgica no hi ha límit màxim al nombre de noms. Generalment el primer és el nom d'ús, però per a diferents raons, la persona o els pares en trien un altre.[1]
  2. ↑ L'obra és escrita en el neerlandès del segle xiv. Maeterlynck, que parlava el dialecte de Gant, en diu: «La llengua és aproximadament la mateixa que encara parlen avui dia els pagesos flamencs.»[4]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «De meeste voornamen» (en neerlandès). Genootschap Onze Taal. [Consulta: 6 setembre 2026].
  2. ↑ «Maurice Maeterlinck». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
  3. 1 2 Leyman, 2011, p. 5.
  4. 1 2 3 4 Nachtergaele, V. «Ruusbroec en de Franse literatuur» (pdf) (en neerlandès). Thomas. Universitat Catòlica de Lovaina. [Consulta: 7 setembre 2026].
  5. ↑ Ruusbroec, Jan van. L'Ornement des noces spirituelles: de Ruysbroeck l'Admirable. Traduit du flamand et accompagné d'une introduction par Maurice Maeterlinck (en francès). Brussel·les: Paul Lacomblez, 1891, p. 301.
  6. 1 2 Maeterlinck, Maurici; Fabra, Pompeu «L'Intrusa». L'Avenç, 2a època, volum V, 15-16, 1893, p. 225-240.
  7. 1 2 Gorceix, Paul. «Maurice Maeterlinck» (en francès). Académie royale de langue et de littérature françaises de Belgique. [Consulta: 7 setembre 2026].
  8. 1 2 «Maurice Maeterlinck – Facts» (en anglès). Nobel Prize Outreach, 1911. [Consulta: 7 setembre 2026].
  9. ↑ Beachboard, 1952, p. 123.
  10. ↑ Beachboard, 1952, p. 123-124.
  11. ↑ Beachboard, 1952, p. 128.
  12. ↑ «Des centaines de pages inédites, des dizaines de nouveaux textes de Maeterlinck» (en francès). Le Soir, 30-08-2021.
  13. ↑ Beachboard, 1952, p. 132.
  14. ↑ Deprez, Yves. «Een blauwe vogel met spruiten : handleiding bij de tentoonstelling Maurice Maeterlinck, De terugkeer van de Blauwe Vogel. [Un ocell blau amb brots: guia de l'exposició Maurice Maeterlinck, El retorn de l'ocell blau.]». Batllia de Gant, 1999. [Consulta: 7 setembre 2026].
  15. ↑ Leyman, 2011, p. 6.
  16. ↑ «Huis Arnold Vander Haeghen» (en neerlandès). Batllia de Gant. [Consulta: 7 setembre 2026].
  17. ↑ Casals, Victòria; González, Pilar. «El Pompeu Fabra més desconegut». Biblioteca Nacional de Catalunya, 02-05-2018. Arxivat de l'original el 2026-04-18. [Consulta: 7 setembre 2026].
  18. ↑ Santa, Àngels «Maurice Maeterlinck, Pel·leàs i Melisanda, Introducció, lectura i traducció de Lídia Anoll, El Fil d'Ariadna, sèrie Literatura, nº33, Pagès Editors & Universitat de Lleida, Lleida 1999» (en francès). L'Ull crític, 11-01-2000, p. 291–293.
  19. ↑ Llanas, Manuel; Pinyol, Ramon «La présence de Verhaeren, Rodenbach et Maeterlinck en Catalogne jusqu’en 1939: critiques, traducteurs, éditeurs et revues». Bulletin hispanique, 116-1, 2014, p. 359. DOI: 10.4000/bulletinhispanique.3237.
  20. ↑ Maeterlinck, Maurici; Gasòliba, Cecili (trad.). La vida de les abelles. Barcelona: Llibreria Catalonia, 1929.
  21. ↑ Ferrer i Muindó, Júlia «Una altra manera de veure el teatre i el món». Núvol. Arxivat de l'original el 2024-11-15.

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]