Sagrat
Sagrat és un terme religiós i antropològic que indica una categoria de la realitat i els atributs que enriqueixen el sentit més enllà del real percebut i normalment, què es coneix com a profà.[1][2]
L'experiència d'allò «sagrat» és al cor de totes les religions.[3]
| « | El sagrat és un element de l'estructura de la consciència i no un moment en la història de la consciència. L'experiència d'allò sagrat està inextricablement lligada als esforços de l'home per construir un món que té un significat. La hierofania i els símbols religiosos són un llenguatge pre-reflexiu. Com un idioma específic, sui generis, que necessita una hermenèutica de si mateix | » |
| — Mircea Eliade , Discurs al Congrés de Història de les Religions a Boston el 24 juny de 1968 | ||
Mircea Eliade subratlla que la religió no ha d'interpretar només com «creença en deïtats», sinó com «l'experiència del sagrat». S'analitza la dialèctica del sagrat.[4] El sagrat es presenta en relació als profans.[5] La relació entre el sagrat i el profà no és d'oposició, sinó de complementarietat, ja que el profà és vist com a hierofania.[6]
Etimologia
[modifica]La paraula sagrat prové del llatí sacer, referint-se a allò que està 'consagrat, dedicat' o 'purificat' als déus o qualsevol cosa que estigui en el seu poder, així com als sacerdots.[7][8][9]
Distinció de «sant»
[modifica]Encara que hi ha similituds entre els termes sagrat i sant, hi ha diferències.[10] La santedat és generalment el terme utilitzat en relació amb les persones i la relació, mentre que sagrat s'utilitza amb relació a objectes, llocs o esdeveniments.[11] Així, una persona santa pot ser considerat com a sant, però no seria vist com a sagrat. No obstant això, algunes coses poden ser alhora santes i sagrades: atribuint-se a la Bíblia.[10]
En la religió
[modifica]Religions antigues
[modifica]En l'antiga religió romana, el concepte de sacrosantitat (llatí: sacrosanctitas) va ser extremadament important per intentar protegir els tribuns de la plebs de danys personals. El poder tribunici va ser posteriorment arrogat als emperadors en gran part per proporcionar-los les proteccions sagrades del paper. A més de santificar temples i santuaris similars, els romans també van dur a terme el ritual del sulcus primigenius en fundar una nova ciutat — colònies formals— — tal de fer que tot el circuit de la muralla de la ciutat fos ritualment sagrat com a mitjà addicional de protecció. Per tal de permetre el trasllat de cadàvers als cementiris i treballs profans similars, les portes de la ciutat van quedar exemptes del ritu.
Religions índiques
[modifica]La religió d'origen indi, és a dir, l'hinduisme i les seves variants el budisme, el jainisme i el sikhisme, tenen el concepte de venerar i conservar l'ecologia i el medi ambient tractant diversos objectes com a sagrats, com ara rius, arbres, boscos o arbredes, muntanyes, etc.
Hinduisme
[modifica]Els rius sagrats i la seva reverència són un fenomen que es troba en diverses religions, especialment en les religions que tenen la creença ecològica com a nucli de la seva religió. Per exemple, les religions d'origen indi (budisme, hinduisme, jainisme i sikhisme) veneren i preserven els bosquets, arbres, muntanyes i rius com a sagrats. Entre els rius més sagrats de l'hinduisme hi ha el Ganges,[12] el Yamuna,[13][14] el Saraswati,[15] rius on van florir els rius rigvèdics. Els Vedes i el Gita, els textos hindús més sagrats, van ser escrits a la vora del riu Saraswati i codificats durant el Regne de Kuru, a l'actual Haryana. Entre altres rius sagrats secundaris de l'hinduisme hi ha el Narmada[16] i molts més.
Entre les muntanyes sagrades, destacar el mont Kailash [17] (al Tibet), Nanda Devi, les muntanyes Char Dham, les muntanyes Amarnath i Gangotri. Muntanya Yamunotri, muntanya Sarasvotri (origen del riu Saraswati), turó Dhosi, etc.
Budisme
[modifica]En el budisme Theravada es troba la designació d’ariya-puggala ('persona noble'). Buda va descriure les quatre etapes del despertar d'una persona segons el seu nivell de puresa. Aquesta puresa es mesura per quins dels deu samyojana ('cadenes') i klesha s'han purificat i integrat del corrent mental. Aquestes persones s'anomenen (per ordre de santedat creixent) Sotāpanna, Sakadagami, Anāgāmi i Arhat.
Religions abrahàmiques
[modifica]Cristianisme
[modifica]| Part d'una sèrie sobre els |
| Atributs de Déu en el cristianisme |
|---|
 |
La gamma de denominacions ofereix una àmplia varietat d'interpretacions sobre la sacralitat. Les esglésies anglicana, catòlica, luterana i metodista creuen en els Sants Sagraments que celebra el clergat, com la Sagrada Comunió i el Sant Baptisme, així com una ferma creença en la Santa Església Catòlica, les Sagrades Escriptures, la Santíssima Trinitat i la Santa Aliança. També creuen que els àngels i els sants estan cridats a la santedat. En la teologia metodista wesleyana, la santedat ha adquirit el significat secundari de la remodelació d'una persona mitjançant la santificació completa. El moviment de santedat va començar dins de l'església metodista dels Estats Units entre aquells que pensaven que l'església havia perdut el zel i l'èmfasi en la santedat personal de l'època de Wesley. Cap a mitjans del segle XX, va néixer el Moviment Conservador per la Santedat, una branca conservadora del Moviment per la Santedat. El moviment Higher Life va aparèixer a les Illes Britàniques a mitjans del segle xix.
Les expressions externes o estàndards de santedat comunament reconeguts entre els adeptes més fonamentals sovint inclouen aplicacions relatives a la vestimenta, els cabells i l'aparença: per exemple, cabell curt en els homes, cabell sense tallar en les dones i prohibicions de pantalons curts, pantalons a les dones, maquillatge i joies. Altres ordres comunes són contra els llocs d'entreteniment mundans, la natació mixta, fumar, els juraments picats, així com evitar la televisió i la ràdio.
Islam
[modifica]Entre els noms de Déu a l'Alcorà hi ha Al-Quddus (القدوس): que es troba a Q59:23[18] i [Alcorà 62:1], la traducció més propera a l'anglès és «sant» o «sagrat». (Comparteix la mateixa arrel semítica triliteral, QD-Š, que l'hebreu kodesh.) Un altre ús de la mateixa arrel es troba en el nom àrab de Jerusalem: al-Quds, «la Santa».
La paraula hàram (حرام), sovint traduïda com a prohibit, s'entén millor com a sagrat o santuari en el context dels llocs considerats sagrats a l'islam. Per exemple:
- la Al-Màsjid al-Haram, o la «Mesquita Sagrada de la Meca», que constitueix el recinte immediat de la Kaba;
al-Haramain, o «els (dos) santuaris», una referència a les ciutats santes bessones de la Meca i Medina; i
- el Haram ash-Sharif, o Noble Santuari, els recintes de la Cúpula de la Roca i la mesquita d'al-Aqsa a Jerusalem.
Judaisme
[modifica]La paraula hebrea kodesh (קֹדֶשׁ) s'utilitza a la Torà amb el significat de separat i distint. Kodesh també es tradueix habitualment com a sant i sagrat.[19] La santedat (kedushah) es presenta com quelcom que es produeix activament a través de la seva relació amb Déu o mitjançant la designació per a propòsits sagrats. Aquesta comprensió relacional es reflecteix tant en la llei ritual com en les pràctiques quotidianes, com ara el matrimoni. Tant els pensadors clàssics com els moderns emfatitzen que la santedat no és una propietat física, sinó un estatus configurat pel manament diví, el reconeixement comunitari i la intenció humana. De manera més àmplia, el pensament jueu sosté que la santedat no es limita a llocs o moments extraordinaris, sinó que pot impregnar la vida ordinària a través de l'atenció, l'acció ètica i la pràctica ritual. Segons aquesta perspectiva, la santedat emergeix a través de la cooperació entre la presència divina i la resposta humana, transformant el món quotidià en lloc de rebutjar-lo.
La santedat no és un estat únic, sinó que conté un ampli espectre. La Mixnà enumera els cercles concèntrics de santedat que envolten el Temple de Jerusalem: el Sancta sanctorum, el Santuari del Temple, el Vestíbul del Temple, el Pati dels Sacerdots, el Pati dels Israelites, el Pati de les Dones, el Mont del Temple, la ciutat emmurallada de Jerusalem, totes les ciutats emmurallades d'Israel i les fronteres de la Terra d'Israel. Es fan distincions pel que fa a qui i què està permès a cada zona.
El temps juga un paper particularment central en les concepcions jueves de la santedat, i el Sàbat i les festes jueves es consideren entre les formes de santedat més perdurables i accessibles després de la destrucció del Temple. Les fonts bíbliques i rabíniques descriuen el dissabte com a sant independent de l'observança humana, però insisteixen que la preparació i les distincions de comportament són necessàries per experimentar plenament la seva santedat. No es permet treballar aquests dies, i la tradició rabínica enumera 39 categories d'activitat que estan específicament prohibides.
Referències
[modifica]- ↑ «sagrat | enciclopedia.cat». [Consulta: 30 juliol 2026].
- ↑ Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.225. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 7 desembre 2014].
- ↑ Julien Ries. Le vie della semantica storica. In Opera omnia vol.II. Milano, Jaca Book, 2007, pag.28.
- ↑ Altizer, Thomas J. J., Mircea Eliade and the Dialectic of the Scared (en anglès), Philadelphia: Westminster Press, 1968. ISBN 978-083-7171-96-8
- ↑ Eliade, Mircea, The Sacred and the Profane: The Nature of Religion (en anglès), traduït a l'anglès per Willard R. Trask, San Diego: Harcourt Brace Jovanovich, Inc., 1987.
- ↑ Itu, Mircea, Mircea Eliade (en romanès), Bucarest: Editura Fundaţiei România de Mâine, 2006, pàgina 35. ISBN 973-725-715-4
- ↑ Stormonth, James, and Philip Henry Phelp, eds. 1895. "Sacred." In A Dictionary of the English Language. Blackwood & sons p. 883.
- ↑ «Sacred - Etymology, Origin & Meaning» (en anglès). [Consulta: 30 juliol 2026].
- ↑ «Sacro - Enciclopedia» (en italià). [Consulta: 30 juliol 2026].
- 1 2 "Difference Between Sacred and Holy.Difference Between. 26 de setembre de 2013.
- ↑ McCann, Catherine. 2008. New Paths Toward the Sacred Thus. Paulist Press. ISBN 9780809145515.
- ↑ . ISBN 978-0-15-100585-7 [Consulta: 30 juliol 2013].
- ↑ Jain, Sharad K. Hydrology and water resources of India – Volume 57 of Water science and technology library. Springer, 2007, p. 344–354. ISBN 978-1-4020-5179-1.
- ↑ Hoiberg, Dale. Students' Britannica India, Volumes 1–5. Popular Prakashan, 2000, p. 290–291. ISBN 0-85229-760-2.
- ↑ «Sarasvati | Hindu deity». Encyclopædia Britannica. Arxivat de l'original el 5 abril 2023. [Consulta: 24 juny 2023].
- ↑ «Narmadāparikramā – Circumambulation of the Narmadā River». Brill. Arxivat de l'original el 17 setembre 2013. [Consulta: 3 març 2014].
- ↑ Snelling, John. (1990). The Sacred Mountain: The Complete Guide to Tibet's Mount Kailas. 1a edició 1983. Edició revisada i ampliada, que inclou: Kailas-Manasarovar Travellers' Guide. Forwards by H.H. the Dalai Lama of Tibet and Christmas Humphreys. East-West Publications, Londresci La Haia. ISBN 0-85692-173-4, pàgines 39, 33, 35, 225, 280, 353, 362–363, 377–378
- ↑ [Alcorà 59:23]
- ↑ Blue Letter Bible. «H6944 – qodesh – Strong's Hebrew Lexicon (HNV).». Arxivat de l'original el 15 agost 2016. [Consulta: 28 juny 2016].
Bibliografia
[modifica]- Durkheim, Emile (1915) The Elementary Forms of the Religious Life. London: George Allen & Unwin (originally published 1915, English translation 1915).
- Eliade, Mircea Harcourt. The Sacred and the Profane: The Nature of Religion., 1957.. Translated by Willard R. Trask. . , Brace & World).
- Thomas Jay Oord and Michael Lodahl. Beacon Hill. Relational Holiness: Responding to the Call of Love., 2006. ISBN 978-0-8341-2182-9.
- Pals, Daniel. Oxford University Press. Seven Theories of Religion., 1996. ISBN 0-19-508725-9.. US (pbk).
- Sharpe, Eric J. Duckworth/Open Court. Comparative Religion: A History. 2nd., 1986. ISBN 0-8126-9041-9.
- Hierotopy: The Creation of sacred spaces in Byzantium and medieval Russia, ed. A. Lidov. Moscow: Indrik, 2006
- New Jerusalems: Hierotopy and iconography of sacred spaces, ed. A. Lidov. Moscow: Indrik, 2009,910 pàgines
- A. Lidov. Hierotopy: Spatial Icons and Image-Paradigms in Byzantine Culture, Moscow: Theoria, 2009, 352 pàgines
- Holy Water in the Hierotopy and Iconography of the Christian World. Moscow: Theoria, 2017, 760 pàgines
- Postmodernism, Reason and Religion, 1992.
- Patterns in Comparative Religion, 1993.
- Tipton, Steven «Reviewed work: The Decline of the Sacred in Industrial Society, S. S. Acquaviva, Patricia Lipscomb». The Journal of Religion, 61, 1981, p. 341–343. DOI: 10.1086/486887. JSTOR: 1202830.).
- Barber, C. Renate «34. Sacred and Profane: Some Thoughts on the Folk-Urban Continuum of This Dichotomy». Man, 65, 1965, p. 45–46. DOI: 10.2307/2797525. JSTOR: 2797525.
- 1995, translated by Karen E. Fields. The Free Press: Durkheim, Emile. Free Press. Elementary Forms of the Religious Life: Newly Translated by Karen E. Fields, juny de 1995. ISBN 0-02-907937-3.
- Eliade, Mircea. 1957. The Sacred and the Profane: The Nature of Religion, translated by W. R. Trask. New York: Harcourt Brace & World.
- Pals, Daniel. .. Oxford University Press. Seven Theories of Religion., 1996. ISBN 0-19-508725-9.. Oxford University Press. (pbk).
- Shifting Cultivation, Sacred Groves and Conflicts in Colonial Forest Policy in the Western Ghats. M. D. Subash Chandran; Chapter Twenty-two. PDF
- Cultural and ecological dimensions of sacred groves in india By Kailash C. Malhotra, Yogesh Gokhale, Sudipto Chatterjee, Sanjeev Srivastava. Indian National Science Academy, New Delhi & Indira Gandhi Rashtriya Manav Sangrahalaya, Bhopal; juny de 2001. Published by: Indian National Science Academy, Bhopal. Printed at : Nirmal Vijay Printer, New Delhi. PDF
- Sacred Groves Of India : An Annotated Bibliography; By Kailash C. Malhotra, Yogesh Gokhale, Ketaki Das. INDIAN NATIONAL SCIENCE ACADEMY AND DEVELOPMENT ALLIANCE; © Development Alliance, New Delhi (www.dev-alliance.com); August, 2001. PDF
- Sacred Groves Sources Arxivat 2021-06-19 a Wayback Machine.; ENVIS; C.P.R. Environmental Education Centre is a Centre of Excellence of the Ministry of Environment and Forests, Government of India.