Teologia

La teologia (del grec antic θεολογία, theología, "discurs o raonament sobre la divinitat") és la reflexió sistemàtica i crítica sobre Déu, els déus, la realitat última i les creences, textos, pràctiques i doctrines de les tradicions religioses. En un sentit més restringit, especialment en les religions teistes, estudia la naturalesa del diví i la seva relació amb el món i amb els éssers humans; en un sentit més ampli, el terme també s'aplica a formes de reflexió normativa i constructiva mitjançant les quals una tradició religiosa interpreta els seus ensenyaments i la seva pràctica.[1]
El terme té una història marcadament occidental i cristiana i no és utilitzat ni acceptat de la mateixa manera en totes les religions. Diverses tradicions disposen de categories pròpies de reflexió religiosa que només coincideixen parcialment amb allò que en l'àmbit occidental s'anomena teologia. Per això, en els estudis contemporanis el terme s'aplica també, amb diferents graus de consens, a formes de pensament del judaisme, l'islam, l'hinduisme o el budisme, sense pressuposar que totes comparteixin una mateixa concepció de Déu o de la realitat última.[1][2][3]
En l'àmbit acadèmic, la teologia manté relacions estretes amb la filosofia de la religió, la història, la filologia i els estudis religiosos. Convencionalment, la teologia es caracteritza per la possibilitat d'abordar críticament les afirmacions de veritat i les normes d'una tradició des de dins o en diàleg amb aquesta, mentre que els estudis religiosos tendeixen a analitzar les religions com a fenòmens històrics, culturals i socials. Aquesta distinció, però, no és absoluta i la delimitació entre totes dues disciplines ha estat àmpliament discutida.[4]
Història del terme
[modifica]Antiguitat grega i romana
[modifica]El mot grec theologia es remunta a l'Antiga Grècia i probablement fou emprat per primera vegada per Plató. A la República (II, 379a), el filòsof tracta de les formes adequades de parlar dels déus i critica les representacions que en feien poetes com Homer i Hesíode. En aquest context, però, la teologia encara no era una disciplina diferenciada comparable a la teologia posterior, sinó un discurs sobre els déus i la seva naturalesa.[5]
Aristòtil incorporà la theologia a la seva classificació del coneixement especulatiu. A la Metafísica distingí tres ciències teòriques: la física, les matemàtiques i la teologia, aquesta darrera dedicada a les realitats immaterials i immutables i vinculada al que més endavant s'anomenaria metafísica. El significat aristotèlic de «teologia», per tant, corresponia principalment a una investigació filosòfica sobre els primers principis i la realitat divina, i no a l'estudi d'una revelació religiosa concreta.[5]
En el món romà també coexistiren diverses maneres d'entendre el terme. Marc Terenci Varró, segons la descripció conservada per Agustí d'Hipona, distingia entre una teologia mítica, formada pels relats dels poetes sobre els déus; una teologia natural, pròpia dels filòsofs; i una teologia civil, vinculada als cultes i institucions de la ciutat. Aquesta classificació mostra que en l'antiguitat el terme tenia un camp semàntic més ampli que el que adquiriria posteriorment en les institucions cristianes.[6]
Desenvolupament de la disciplina cristiana
[modifica]Els primers autors cristians desenvoluparen una extensa reflexió sobre Déu, les Escriptures i la doctrina, però no empraren de manera generalitzada «teologia» per designar una disciplina sistemàtica. Durant l'antiguitat tardana i bona part de l'alta edat mitjana, bona part de l'activitat intel·lectual cristiana s'articulà entorn de l'exegesi bíblica, la predicació, la controvèrsia doctrinal i la lectio divina. Autors com Orígenes, Ambròs de Milà i Agustí d'Hipona tingueren un paper fonamental en aquesta elaboració, però la concepció universitària posterior de la teologia encara no s'havia format.[5]
El canvi es produí especialment a partir del segle xii, quan Pere Abelard aplicà de manera més sistemàtica el raonament dialèctic a les doctrines cristianes i utilitzà theologia en el títol de diverses obres. Poc després, les Sentències de Pere Llombard organitzaren materials patrístics segons grans qüestions doctrinals i es convertiren en una obra fonamental per a l'ensenyament medieval. Paral·lelament, el desenvolupament de les escoles catedralícies i de les primeres universitats, juntament amb la recuperació de les obres d'Aristòtil i dels seus comentaristes àrabs, afavorí la consolidació de la teologia com a disciplina acadèmica.[5]
Durant el segle xiii, escolàstics com Bonaventura de Bagnoregio i Tomàs d'Aquino discutiren quin tipus de coneixement era la teologia. Tomàs d'Aquino, que preferia sovint l'expressió sacra doctrina, sostingué que podia considerar-se una ciència en el sentit aristotèlic, però subordinada a uns principis coneguts mitjançant la revelació. La relació entre fe i raó, l'abast de la filosofia i l'autoritat de la revelació es convertiren així en qüestions centrals de la teologia escolàstica.[5]
La Reforma protestant, la Contrareforma i la posterior pluralització confessional diversificaren les maneres d'entendre les fonts i els mètodes de la teologia cristiana. La Il·lustració, la crítica històrica de la Bíblia, el desenvolupament de les ciències modernes i la transformació de la universitat modificaren novament la disciplina. Durant el segle xix prengueren forma bona part de les subdivisions acadèmiques modernes (teologia bíblica, històrica, sistemàtica i pràctica), mentre que durant els segles XX i XXI adquiriren més pes els enfocaments interdisciplinaris i contextuals.[6]
En diferents tradicions religioses
[modifica]Cristianisme
[modifica]La teologia cristiana és la reflexió sistemàtica sobre les creences, doctrines i pràctiques del cristianisme, fonamentada principalment en la interpretació de la Bíblia i de les tradicions desenvolupades per les diferents esglésies. Entre els seus principals objectes d'estudi hi ha la naturalesa de Déu, la Trinitat, la persona i l'obra de Jesucrist, la creació, el pecat, la gràcia, la salvació, l'Esperit Sant, l'Església i l'escatologia. Al llarg de la història, la disciplina ha procurat articular les afirmacions de la fe cristiana amb els coneixements filosòfics, les circumstàncies històriques i les preguntes de cada època.[6]
La teologia cristiana es desenvolupà inicialment mitjançant la interpretació de les Escriptures, la predicació, la litúrgia i els debats doctrinals. Autors com Orígenes, Atanasi d'Alexandria, Agustí d'Hipona i els Pares capadocis contribuïren a formular les doctrines trinitàries i cristològiques, mentre que els primers concilis ecumènics establiren definicions doctrinals decisives. Durant l'edat mitjana, la teologia escolàstica desenvolupà mètodes d'argumentació i sistematització de la fe, especialment en autors com Anselm de Canterbury, Bonaventura de Bagnoregio i Tomàs d'Aquino.[6]
La diversitat de les tradicions cristianes ha donat lloc a diferents maneres d'entendre la teologia. En el catolicisme, la reflexió doctrinal es relaciona amb les Escriptures, la tradició eclesial i el magisteri de l'Església; en el cristianisme ortodox, tenen un paper especialment destacat els Pares de l'Església, els concilis, la litúrgia, la tradició monàstica i la concepció de la deïficació o theosis. Les esglésies protestants, tot i la seva diversitat, tendeixen a atribuir a les Escriptures una autoritat doctrinal preeminent i han desenvolupat tradicions teològiques pròpies, com el luteranisme, el calvinisme, l'anglicanisme i el metodisme.[6][7]
En el seu desenvolupament acadèmic, la teologia cristiana s'ha dividit en diverses disciplines especialitzades. La teologia bíblica analitza les Escriptures i les seves interpretacions; la teologia sistemàtica organitza les doctrines de la fe; la teologia històrica n'estudia el desenvolupament; la teologia moral examina les implicacions ètiques de les creences, i la teologia pràctica aborda les pràctiques religioses i la vida comunitària. Aquestes especialitats mantenen relacions estretes amb la filosofia, la història, la filologia, la sociologia i altres disciplines acadèmiques.[6][8]
La Reforma protestant i la Contrareforma transformaren profundament el pensament teològic occidental, particularment en qüestions com l'autoritat de les Escriptures, la justificació, els sagraments i la naturalesa de l'Església. Posteriorment, la Il·lustració, el desenvolupament de la crítica històrica i els avenços de les ciències naturals afavoriren noves discussions sobre la revelació, la historicitat dels textos bíblics i les relacions entre fe i raó. Durant els segles XIX i XX, autors com Friedrich Schleiermacher, Karl Barth i Paul Tillich contribuïren, des de perspectives diferents, a reformular les bases i els mètodes de la teologia cristiana.[6]
En l'època contemporània, la teologia cristiana s'ha diversificat amb el desenvolupament de la teologia de l'alliberament, la teologia feminista, les teologies negres, les teologies postcolonials i altres enfocaments contextuals, que analitzen la fe en relació amb les desigualtats socials, el gènere, el colonialisme i les transformacions culturals. També han adquirit rellevància la teologia ecumènica, orientada al diàleg entre confessions cristianes, i la teologia comparada, que promou l'estudi aprofundit d'altres tradicions religioses com a part de la reflexió teològica.[6][9]
Judaisme
[modifica]
La denominació «teologia jueva» engloba un conjunt plural de reflexions sobre Déu, la relació entre el diví i els éssers humans, el pacte, la Torà i la vida religiosa. Les seves fonts comprenen la Bíblia hebrea, la literatura rabínica, el Talmud, la halacà, l'agadà, la càbala, la litúrgia, els responsa i la filosofia. A diferència d'una concepció basada en un sistema dogmàtic únic, bona part de la tradició jueva es caracteritza per la coexistència i el debat entre interpretacions diverses.[10]
La reflexió teològica jueva ha adoptat formes molt diferents al llarg de la història. En l'edat mitjana, autors com Saadia Gaon i Maimònides dialogaren amb la filosofia grega i islàmica, mentre que la càbala desenvolupà formes específiques de teologia mística. En l'època moderna i contemporània, la teologia jueva ha abordat, entre altres qüestions, la revelació, l'ètica, el Holocaust, el feminisme, el pluralisme religiós i la relació entre filosofia i fe.[11][12]
Islam
[modifica]En la tradició islàmica, el concepte occidental de teologia s'associa sobretot amb lʿilm al-kalām, literalment «ciència del discurs», una disciplina basada en l'argumentació racional sobre les doctrines de la fe. El kalām es desenvolupà especialment a partir del segle viii en un context de debats interns i d'interacció amb altres tradicions religioses i filosòfiques. Entre els seus grans temes hi ha la unicitat divina (tawḥīd), els atributs de Déu, la profecia, l'estatus de l'Alcorà, la llibertat humana i la predestinació.[13]
El kalām, tanmateix, no comprèn tota la reflexió islàmica sobre qüestions teològiques. Aquesta s'ha relacionat històricament amb la fàlsafa o filosofia islàmica, el taṣawwuf o mística i el fiqh o jurisprudència. Entre les escoles clàssiques de kalām destaquen la muʿtazilita, l'aixarita i la maturidita, que formularen respostes diferents a qüestions com els atributs divins, la revelació, la causalitat o la responsabilitat moral humana.[14]
Hinduisme
[modifica]L'aplicació de la paraula «teologia» a l'hinduisme és més discutida, i tradicionalment els estudis occidentals han tendit a qualificar bona part de la seva producció intel·lectual com a «filosofia hindú». Diversos especialistes han defensat, però, que «teologia» descriu adequadament alguns textos i tradicions que interpreten sistemàticament les escriptures, reflexionen sobre la realitat última i desenvolupen doctrines dins d'un sampradāya o llinatge religiós. Conceptes com Brahman, ātman, īśvara, mokṣa, bhakti, karma i saṃsāra han estat objecte de llargues tradicions d'interpretació i debat.[15][2]
Especialment rellevants són les diverses escoles del Vedanta, que han ofert interpretacions diferents de la relació entre Brahman, el jo i el món, així com les tradicions de bhakti, centrades en formes de devoció i relació amb la divinitat. Aquestes elaboracions mostren que la reflexió teològica hindú no constitueix un sistema únic, sinó un conjunt plural d'escoles, textos, pràctiques i tradicions hermenèutiques.[16]
Budisme
[modifica]L'expressió «teologia budista» és una denominació moderna i discutida, no una categoria tradicional comuna a les diferents escoles del budisme. A partir de finals del segle xx, alguns estudiosos i practicants budistes l'han emprada per designar una reflexió crítica i constructiva que, utilitzant també els mètodes de la recerca acadèmica, examina els ensenyaments i les pràctiques budistes des de la perspectiva del seu significat, la seva veritat i la seva capacitat transformadora. Altres autors prefereixen expressions com «filosofia budista», «estudis budistes» o «reflexió crítica i constructiva budista».[17][3]
Mètodes
[modifica]No existeix un únic mètode teològic compartit per totes les religions. En les tradicions que disposen de textos considerats sagrats o autoritatius, l'exegesi i l'hermenèutica acostumen a ocupar un lloc important; en altres contextos tenen un paper central el comentari tradicional, la filosofia, el raonament jurídic, la litúrgia, l'experiència religiosa o mística i les pràctiques rituals. La relació i la jerarquia entre aquestes fonts varia considerablement segons la religió, la confessió, l'escola i el període històric.[1][10][13][15]
En la teologia cristiana occidental és habitual distingir entre revelació, raó, tradició i experiència com a fonts o criteris de la reflexió teològica, però aquest esquema no s'ha de projectar automàticament sobre totes les religions. Alhora, l'activitat teològica pot adoptar mètodes procedents de la filosofia, la història, la filologia, la crítica literària, les ciències socials o les ciències naturals, especialment en els contextos acadèmics contemporanis.[6]
Disciplines
[modifica]Les subdivisions que s'utilitzen habitualment en les facultats de teologia procedeixen en bona part de la història acadèmica cristiana occidental i, per tant, no són aplicables sense modificacions a totes les tradicions religioses. Les seves formes modernes es consolidaren sobretot durant els segles XIX i XX.[6]
- Teologia sistemàtica o dogmàtica: procura articular de manera coherent les doctrines i afirmacions fonamentals d'una tradició religiosa i analitza les relacions entre elles. En el cristianisme inclou habitualment camps com la doctrina de Déu, la cristologia, la soteriologia, l'eclesiologia o l'escatologia.[6]
- Teologia bíblica o teologia de les escriptures: estudia el contingut teològic dels textos sagrats mitjançant l'exegesi, la filologia, la crítica textual, la història i l'hermenèutica. La denominació «teologia bíblica» s'utilitza específicament en les tradicions jueves i cristianes.[6]
- Teologia històrica: estudia el desenvolupament històric de les doctrines, els debats, els textos i les escoles teològiques, atenent al context intel·lectual, institucional i social en què sorgiren.[6]
- Teologia pràctica o pastoral: estudia la relació entre la reflexió teològica i les pràctiques de les comunitats religioses. En el cristianisme pot incloure la pastoral, la litúrgia, l'homilètica, la missiologia i altres àmbits vinculats al ministeri i a la vida comunitària.[6]
- Teologia moral o ètica teològica: reflexiona sobre l'acció humana, les normes morals, les virtuts i els problemes ètics en relació amb les creences i fonts d'una tradició religiosa.[6]
- Teologia natural: investiga qüestions religioses mitjançant la raó, la percepció i altres facultats humanes sense recórrer com a premissa a una revelació sobrenatural específica. Històricament ha tractat especialment els arguments sobre l'existència i els atributs de Déu.[18]
- Teologia filosòfica: utilitza instruments de la filosofia —com la lògica, la metafísica, l'epistemologia o la filosofia del llenguatge— per examinar conceptes i afirmacions teològiques. Se solapa parcialment amb la filosofia de la religió, tot i que aquesta darrera no pressuposa l'adhesió a una tradició religiosa determinada.[19]
- Teologia espiritual o mística: reflexiona sobre la pregària, la contemplació, l'experiència religiosa i les formes de transformació espiritual desenvolupades dins d'una tradició.[6]
- Teologia comparada: estudia de manera detallada doctrines, textos o pràctiques de més d'una tradició religiosa amb l'objectiu d'aprofundir la reflexió teològica a través de la comparació i de l'aprenentatge entre tradicions.[9]
- Teologies contextuals: interpreten la tradició religiosa a partir de contextos històrics, socials i polítics concrets. En el cristianisme contemporani inclouen, entre d'altres, la teologia de l'alliberament, la teologia feminista, les teologies negres, les teologies postcolonials i altres enfocaments relacionats amb el gènere, la raça, la classe social o la situació política.[6]
Estudis religiosos
[modifica]La filosofia de la religió i la teologia comparteixen nombrosos problemes, com la naturalesa de Déu o de la realitat última, la possibilitat del coneixement religiós, el problema del mal, els miracles, la llibertat humana o la relació entre religió i moral. La filosofia de la religió, però, examina aquests problemes amb els mètodes generals de la filosofia i també pot analitzar concepcions no religioses del món, com el naturalisme o l'ateisme, sense adoptar necessàriament els pressupòsits d'una comunitat religiosa.[19]
La relació entre teologia i estudis religiosos és més controvertida. Històricament, els estudis religiosos moderns intentaren diferenciar-se de la teologia confessional mitjançant mètodes històrics, antropològics, sociològics i comparatius. Tanmateix, la divisió entre una teologia necessàriament «subjectiva» i uns estudis religiosos completament «neutrals» ha estat qüestionada, i en moltes universitats ambdues disciplines conviuen i comparteixen objectes, fonts i alguns mètodes d'investigació.[4]
La relació entre teologia i ciència també ha canviat històricament. A l'edat mitjana europea, «teologia» i «filosofia natural» formaven part de classificacions diferents però relacionades del coneixement; amb la formació de les ciències modernes i de la universitat contemporània se'n produí una diferenciació institucional i metodològica més marcada. Malgrat això, la cosmologia, l'evolució, la naturalesa humana, la consciència i els límits del coneixement científic continuen generant debats interdisciplinaris entre teologia, filosofia i ciències naturals.[5]
Teologia contemporània
[modifica]Durant els segles xx i xxi, la teologia acadèmica s'ha fet progressivament més plural en els seus contextos, interlocutors i mètodes. A les tradicions cristianes han adquirit especial rellevància les teologies de l'alliberament, feministes, negres, postcolonials i altres teologies contextuals, que han destacat la influència de les estructures socials, polítiques, culturals i de gènere en la formulació del discurs teològic. Alhora, la globalització i l'augment del contacte entre religions han afavorit el desenvolupament de la teologia comparada i de noves formes de diàleg teològic interreligiós.[6][9]
Aquesta diversificació també ha contribuït a ampliar el significat acadèmic de «teologia». Sense perdre l'ús tradicional referit al discurs racional sobre Déu, el terme pot designar avui formes de reflexió crítica i constructiva desenvolupades dins de tradicions religioses diverses. Aquesta extensió continua sent objecte de debat, sobretot perquè pot imposar una categoria nascuda en la història intel·lectual grecollatina i cristiana sobre tradicions que disposen de conceptes i classificacions pròpies.[1][2][3]
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- 1 2 3 4 David F. Ford, «Theology», a John R. Hinnells (ed.), The Routledge Companion to the Study of Religion, 2a ed., Routledge, 2010, ISBN 9780415473286.
- 1 2 3 Jonathan Edelmann, «Hindu Theology as Churning the Latent», Journal of the American Academy of Religion, vol. 81, núm. 2, 2013, p. 427–466, doi:10.1093/jaarel/lfs132.
- 1 2 3 John Makransky, «The Emergence of Buddhist Critical-Constructive Reflection in the Academy as a Resource for Buddhist Communities and for the Contemporary World», Journal of Global Buddhism, vol. 9, 2008, p. 113–153, doi:10.5281/zenodo.1307134.
- 1 2 Christine Helmer, «Theology and the study of religion: a relationship», a Robert A. Orsi (ed.), The Cambridge Companion to Religious Studies, Cambridge University Press, 2011, p. 230–254, doi:10.1017/CCOL9780521883917.013.
- 1 2 3 4 5 6 Peter Harrison. «The History of Science and Theology». St Andrews Encyclopaedia of Theology, 2022. [Consulta: 4 novembre 2026].
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 Judith Wolfe. «Christian Theology». St Andrews Encyclopaedia of Theology, 2022. [Consulta: 4 novembre 2026].
- ↑ Mary B. Cunningham i Elizabeth Theokritoff (eds.), The Cambridge Companion to Orthodox Christian Theology, Cambridge University Press, 2008, ISBN 9780521683388.
- ↑ Sánchez Hernández, Olvani F. «La teología práctica como teología de la acción. Un acercamiento histórico y metodológico». Veritas, 2023. DOI: 10.4067/S0718-92732023000200067.
- 1 2 3 Francis X. Clooney, «Comparative Theology», a John Webster, Kathryn Tanner i Iain Torrance (eds.), The Oxford Handbook of Systematic Theology, Oxford University Press, 2009, p. 653–669, doi:10.1093/oxfordhb/9780199245765.003.0037.
- 1 2 «Judaism». St Andrews Encyclopaedia of Theology. [Consulta: 4 novembre 2026].
- ↑ Steven Kepnes (ed.), The Cambridge Companion to Jewish Theology, Cambridge University Press, 2020, doi:10.1017/9781108233705.
- ↑ David Novak, «What is Jewish Theology?», a Steven Kepnes (ed.), The Cambridge Companion to Jewish Theology, Cambridge University Press, 2020, p. 20–38, doi:10.1017/9781108233705.002.
- 1 2 «Islam». St Andrews Encyclopaedia of Theology. [Consulta: 4 novembre 2026].
- ↑ «Divine Unicity (tawḥīd)». St Andrews Encyclopaedia of Theology. [Consulta: 4 novembre 2026].
- 1 2 «Hinduism». St Andrews Encyclopaedia of Theology. [Consulta: 4 novembre 2026].
- ↑ Ankur Barua. «Bhakti». St Andrews Encyclopaedia of Theology, 2024. [Consulta: 4 novembre 2026].
- ↑ Roger R. Jackson i John Makransky (eds.), Buddhist Theology: Critical Reflections by Contemporary Buddhist Scholars, Routledge, 2000, ISBN 9780700712038.
- ↑ «Natural Theology and Natural Religion». Stanford Encyclopedia of Philosophy, 18-03-2025. [Consulta: 4 novembre 2026].
- 1 2 «Philosophy of Religion». Stanford Encyclopedia of Philosophy, 28-03-2023. [Consulta: 4 novembre 2026].
Bibliografia
[modifica]- Ford, David F. Theology: A Very Short Introduction. 2a edició. Oxford University Press, 2013. ISBN 9780199679973.
- Ford, David F. «Theology». A: Hinnells, John R. (ed.). The Routledge Companion to the Study of Religion. 2a ed. Routledge, 2010. ISBN 9780415473286.
- Helmer, Christine. «Theology and the study of religion: a relationship». A: Orsi, Robert A. (ed.). The Cambridge Companion to Religious Studies. Cambridge University Press, 2011, p. 230–254. DOI: 10.1017/CCOL9780521883917.013.
- Kepnes, Steven (ed.). The Cambridge Companion to Jewish Theology. Cambridge University Press, 2020. DOI: 10.1017/9781108233705.
- Jackson, Roger R.; Makransky, John (eds.). Buddhist Theology: Critical Reflections by Contemporary Buddhist Scholars. Routledge, 2000. ISBN 9780700712038.
- Edelmann, Jonathan. «Hindu Theology as Churning the Latent». Journal of the American Academy of Religion, vol. 81, núm. 2, 2013, p. 427–466. DOI: 10.1093/jaarel/lfs132.
- Wolfe, Judith. «Christian Theology». St Andrews Encyclopaedia of Theology. St Mary's College, University of St Andrews, 2022.
- Harrison, Peter. «The History of Science and Theology». St Andrews Encyclopaedia of Theology. St Mary's College, University of St Andrews, 2022.